Degut al confinament, fa sols uns pocs dies vaig collir el primer cogombre en la meua horta biològica. Sempre m’ha agradat la seua flor groga, i com una vegada fecundada el seu ovari origina el fruit posterior, un cogombret que grana al poc que et descuides. Es podria dir que és una de les plantes més prolífiques, amb una espaterrant capacitat genèsica, tant que és dels pocs vegetals que els seus fruits es poden menjar tot just fecundats (els cogombrets confitats) o ja crescuts. Un camp de cogombres pot ser d’una extraordinària, quasi màgica, fecunditat.
Potser per tot això, el cogombre es va convertir en el símbol per antonomàsia del pintor venecià Carlo Crivelli, actiu durant la segona part del segle XV, i les seues madones entronitzades sempre estan acompanyades per un d’aquests fruits. Ben jove, Crivelli fou expulsat de Venècia acusat d’adulteri: sembla que va tenir un afer amb Tarsia, la dona d’un mariner, amb la qual va fugir i “va experimentar coneixement carnal amb menyspreu de Déu i el sagrat matrimoni”, segons resava la sentència del Consiglio di Quaranta. Per això fou condemnat a una multa de dues-centes lires i a sis mesos de presó. Aquest fet marcaria per sempre la seua vida, i un colp alliberat es va refugiar en la regió de les Marche, en concret en un convent d’Ascoli, on hi va desenvolupar el seu art, una mica decadent i gòtic, melancòlic, allunyat del tot de la pintura florentina.
A la National Gallery de Londres s’exposa la seua famosa Anunciació, on Maria apareix a l’interior d’una casa luxosa, mentre atén les paraules de l’arcàngel Gabriel, en aquest cas acompanyat per sant Emigdi, que per dir-ho així observa l’escena amb remarcada atenció. És una composició atrevida, en el sentit que se’ns mostra l’interior de l’habitatge a través d’un espai frontal del mur. En l’estança de dalt, un gran paó mostra la seua cua, i recorda als fidels que és un dels gran símbols del cristianisme, com també una tórtora propera, atribut de l’amor conjugal. Alhora, al costat hi ha una gàbia, i a dins una cadernera, que representa la futura passió de Crist (vegeu el meu article La cadernera de Rafael al Bestiari). D’aquesta manera, emprant tres ocells (quatre, si es compta l’Esperit Sant, transsubstanciat en colom), Crivelli resumeix la vida de Crist.
Però el més sorprenent és el cridaner cogombre entre l’arcàngel i Maria, que en aquest cas ve acompanyat amb una poma. Els estudiosos de l’art han proposat diverses explicacions, algunes d’inevitable caràcter sexual. Mireia Levi d’Ancona, la gran estudiosa de la simbologia floral, en el seu llibre El jardí del Renaixement va un pas més lluny: “En la simbologia cristiana el cogombre representa el pecat quan és emprat com atribut de la Verge Maria. Aquest simbolisme està basat en Isaïes 1: 8: ‘I la filla de Sió fou abandonada... com una cabana en un camp de cogombres, com una ciutat assetjada’. D’aquesta manera, la Verge Maria (la ciutat assetjada) està envoltada del pecat però es manté incòlume d’ell”.
Fet i fet, el cogombre simbolitza la puresa de Maria. Carlo Crivelli l’empraria d’una manera insistent en tots els quadres, fins al punt que aquest es va convertir en una mena de signatura d’autoria. El pintor venecià viuria molts anys, sempre en la més absoluta frugalitat, i a la seua mort els monjos conservarien la seua cel·la i el seu catre, com una relíquia estimada. El temps passaria, i la seua memòria s’aniria perdent, i els seus quadres, amb aquells cogombres extravagants i enigmàtics, serien durant anys menystinguts. Aquells cogombres que al·ludeixen al pecat que ho amera tot, i com Maria s’hi va mantenir sana i estàlvia d’ell.
