A finals de gener el president Torra va manifestar que anunciaria la data de les eleccions catalanes un cop s’haguessin aprovat els pressupostos de la Generalitat al Parlament de Catalunya. En un discurs dur, ple de retrets cap al soci de govern, acusava al president Torrent de diverses malvestats i concloïa que el govern no podia funcionar sense unitat ni lleialtat. Evidentment, el president Torra no feia un anàlisi asèptic i distant de l’actualitat política -ni ho pretenia, suposo-, sinó que amb aquests mots assenyalava d’una manera molt concreta: ERC era deslleial i fomentava la desunió. Amb tots aquests arguments que ara enumeràvem, el president de la Generalitat liquidava l’assumpte assegurant que “aquesta legislatura ha arribat al final”. Rotund i contundent.
Pocs dies després, a principis de febrer, el lehendakari Íñigo Urkullu confirmava que les eleccions basques serien el dia 5 d’abril i, de seguida, el president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, s’hi afegia amb la seva dèria de fer coincidir les eleccions gallegues amb les basques. D’aleshores ençà n’hem vist de tots colors: l’arribada a la península de la pandèmia mundial ens ha reclòs a tots a casa i ha fet que ho deixéssim tot de banda. Seria de tenir ben poc senderi haver centrat els esforços, quan estaven en perill tantes vides humanes, en preparar uns comicis i la precedent campanya, sempre fatigosa i estressant. Tant al País Basc, com a Galícia, com a Catalunya es va decidir, malgrat els anuncis previs a l’expansió de la pesta, ajornar la celebració de les votacions; entre altres coses perquè tampoc es podien executar amb seguretat. Aleshores, qualsevol insinuació o comentari sobre la promesa presidencial es resolia amb una simple crida a la responsabilitat. Amb tota la raó del món.
Un cop superats -amb moltes pèrdues tant humanes com econòmiques- els moments de màxim perill, podem tornar a gaudir de la llibertat de moviments. Com que es pot anar a un bar a fer un vermut i uns calamars a la romana, atès que hom escapar-se un cap de setmana a la platja per posar-se en remull i ja que res impedeix anar a la perruqueria a fer-se rastes o extensions, al País Basc i a Galícia han considerat convenient reprendre l’assumpte de les urnes i les paperetes, que és, com a mínim, igual d’important que totes aquestes necessitats de primer ordre. Ja a mitjans de maig, preveient que el virus afluixés durant l’estiu, Urkullu va marcar el dia 12 de juliol al calendari i els gallecs van fer el mateix. Per això aquests dies un dels temes d’actualitat és el seguiment de les respectives campanyes. També hem estat atents a les eleccions municipals franceses, que implicaven els municipis de la Catalunya Nord, assabentant-nos de la victòria de l’extrema dreta a Perpinyà.
En aquesta part de Catalunya, en canvi, sembla que no hi ha la més mínima intenció de complir amb allò anunciat. El condicionant de l’aprovació prèvia dels pressupostos ja va desaparèixer durant el mes d’abril amb el suport dels dos desavinguts socis de govern i l’abstenció dels comuns. Si no és aquest l’impediment, potser encara és un tema sanitari i els francesos, els bascos i els gallecs són completament irresponsables i negligents. Esperem que les votacions no es saldin amb una mortaldat altíssima, cosa que seria un veritable infortuni veient com s’omplen amb despreocupació els restaurants. Finalment, podria haver-hi un tercer condicionant: el de les refotudes enquestes, que podrien no anar prou bé per la coalició que ostenta a dia d’avui la presidència de la Generalitat. Si aquest fos el motiu de la dilació, tots aquells retrets i renys de principis d’any haurien quedat buits de contingut i es revelarien com una simple excusa per buscar brega, mala maror i intentar prendre avantatge. Segur que no és així perquè això sí que seria forassenyat.
