Diumenge 28 de juny els ciutadans francesos són convocats a votar a la segona volta de les eleccions municipals, després que, al març passat, el govern de Macron decidís d’ajornar-les per causa de la crisi sanitària arran de la pandèmia de COVID-19.
Com és comprensible, molts catalans, tant del nord com del sud, viuen amoïnats per la més que possible victòria de l’extrema dreta de l’Aliot i la Le Pen a Perpinyà, especialment després dels moviments de darrera hora de tres candidats de la llista d’en Romain Grau –és a dir, de la llista del partit del senyor Macron–, que han decidit de sostenir els ultres.
Val a dir, però, que tot i la desgràcia que suposaria una Perpinyà governada per aquesta gentussa, en aquests moments el que em sembla més interessant de les eleccions municipals de l’estat veí és la més que plausible revolució verda que hi pot haver a les principals ciutats de la perifèria de l’Hexàgon. La majoria de sondatges apunten que dilluns vinent Marsella, Lió i Tolosa –que, per aquest ordre, són les principals urbs franceses després de París– es podrien llevar amb un batlle verd. També Tours, Metz o Besançon. I a Bordèu o Estrasburg, si bé la gesta de guanyar la segona volta sembla difícil, no hi ha dubte que els resultats de la primera van situar aquesta opció política com a vencedora i clara revelació. Tot això comptant que Grenoble, l’única gran ciutat del país fins ara governada per un batlle dels Verds, sembla que continuaria d’aquest color.
Presentat el panorama, em vénen tres reflexions. En primer lloc, tant si aquestes ciutats s’enverdeixen com si no, caldrà reconèixer que els ecologistes gals ja han atès una veritable proesa, tenint en compte el sistema electoral francès, dissenyat amb precisió i enginyeria per tal que l’establishment governi sempre peti qui peti. Malgrat les dificultats de les regles del joc, doncs, el cert és que en la majoria d’aquestes poblacions els écolos han aconseguit, entre la primera i la segona voltes, d’esdevenir pal de paller i de reunir al seu voltant els socialistes francesos –avui pràcticament a l’UCI–, els antics comunistes, els ex socialistes escindits per la crisi del partit i els moviments socials com ara els Gilets Jaunes o grups feministes diversos. Passi el que passi diumenge, doncs, tindrem uns mapes electorals que mostraran ciutats de més de mig milió d’habitants on almenys el 40% de la població votarà una marca ecologista. Això, es miri per on es miri, sí que és una revolució de debò.
En segon lloc, si Lió, Marsella i Tolosa acaben a mans d’un batlle verd, voldrà dir el següent: a) que les tres principals ciutats de la perifèria francesa seran senyorejades per un partit que, tot i no ser antisistema com els lepenistes, no ha presidit mai França i, per tant, que no forma part de la corrompuda xarxa de partits tradicionals francesos però, sobretot, que no incorpora pas en el seu interior el conglomerat d’enarquesque ocupen els autèntics espais de poder i comandament de la República; i b) que les tres principals ciutats de la perifèria francesa seran senyorejades per un batlle d’un partit que es defineix clarament com a federalista i que advoca sense embuts per la descentralització de l’estat francès i pel principi de subsidiarietat. A tot això hi cal sumar un altre element: les evidents diferències en els resultats de la gestió de la crisi sanitària entre Alemanya i França, han fet emergir el debat de la descentralització francesa, un discurs fins ara soterrat a l’Hexàgon. Sembla que de cop i volta un grapat de francesos han vist la llum i s’han adonat que els bons resultats de la crisi sanitària a Alemanya es deuen, en bona part, al fet que els alemanys gaudeixen d’un estat federal descentralitzat i els francesos, en canvi, viuen en un estat perennement jacobí, on les decisions es prenen des de la metròpoli, tard, malament i homogènia, sense tenir en compte les particularitats de cada lloc. De cop, aquell cant occità divertit i provocador, s’ha fet més real que mai: lo centralisme te farà morir, pecaire. Que el debat de la necessària descentralització de França pugui coincidir amb la possible alcaldia verda de les tres principals ciutats de la perifèria francesa em sembla una carambola de nivells astronòmics, atès que, òbviament, al govern francès –a diferència de l’espanyol– se li farà molt difícil de rebutjar les peticions de sobirania d’aquestes tres capitals i, de retop, de la resta de ciutats, regions i territoris, començant pels corsos, c’est clair.
Finalment, la tercera reflexió té a veure amb nosaltres: els de l’altra banda de la frontera. Que a Marsella i a Tolosa hi venci un candidat dels verds hauria de ser motiu suficient perquè Ada Colau i Quim Torra telefonessin d’immediat als flamants batlles i els proposessin d’asseure’s a parlar dels reptes i els projectes de cooperació que tenim occitans i catalans i, més concretament, les grans metròpolis del mediterrani nord-occidental. Molts d’aquests reptes o projectes tenen a veure amb el canvi climàtic, amb la crisi econòmica i social que s’entreveu a la tardor, amb el tràfic i el mercat aeris, o amb les nostres llengües i cultures germanes, etc. Per entendre’ns: actualment, dues grans ciutats com Tolosa i Barcelona que es troben a poc més de 300km, no tenen garantit ni un sol tren directe al dia, quelcom que ratlla la vergonya europea. Amb Marsella, amb prou feines en tenim un i encara gràcies. Tolosa viu una recessió econòmica que probablement s’agreujarà durant els propers mesos, a causa de la reducció de les comandes d’avions Airbus de les companyies aèries, atemorides per la crisi de la COVID-19. Nogensmenys, la capital d’Occitània disposa de l’espai i les infraestructures logístiques necessàries per dibuixar-se com a port sec de Barcelona, quelcom que s’havia mig pretès anys enrere però que la burocràcia i l’embarrament mental han condemnat. Marsella, al seu torn, continua essent, malgrat vagues i inoperàncies diverses, un dels principals ports de la Mediterrània. És peremptori que el port marsellès, com el de Barcelona o els valencians, es modernitzi per adoptar tecnologies ambientalistes que permetin que una infraestructura com aquesta no sigui un focus de pol·lució com ho és avui. Essent això cert, tanmateix, també és ben cert que si provençals, catalans i valencians fossin aguts s’adonarien que l’exquisida i lleial cooperació entre els seus ports podria definitivament situar l’arc que va de València a Marsella com la principal porta d’entrada i sortida de mercaderies d’Europa.
Hi ha qui em dirà que me n’he anat massa enllà. Hi ha qui em dirà que primer han de guanyar aquests candidats verds. Cert. Cal esperar a diumenge. Però no em negareu, amics lectors, que sembla ironia del destí que la victòria dels verds francesos s’escaigui justament ara que els verds catalans –l’antiga ICV– legalment ja no existeixen i han fet, de fet, el camí invers dels francesos: en comptes de reivindicar cada cop més el missatge ecologista, de democràcia directa i de modernitat, han apostat per la via populista d’estètica bolivariana i resultats decebedors, com veiem diàriament a Barcelona. O al gobierno. Eh ben, c’est la croix et la bannière!
