La nena va acostant el colze als dels altres per fer una encaixada de colzes. Repeteix el gest que veu en els grans, en una de les primeres trobades familiars després del confinament. Celebrem que ella ha fet dos anys i la mare, quaranta. Però el gest que els grans fan com un exotisme la petita el copia com un divertiment simpàtic. Els veu somriure a tots, quan ho fan. I de cop em venen els cinc minuts de distopia. Des que va començar la pandèmia em venen de tant en tant. Li deu passar a tothom, encara que aquest tothom també s’hagi esfilagarsat. La nena, que ja ha clissat que el seu colze a colze s’ha convertit en el centre de les mirades, esgota tota la roda familiar amb qui fer-lo. La idea del colze a colze ara agafa un altre significat. Com el de normalitat, nova, vella, eixarreïda o vivificant. El substantiu i l’adjectiu comencen a estar masegats i malbaratats.
Els cinc minuts de distopia em fan imaginar si aquesta nena, encara tot innocència esclatant, s’acostumarà al gest de saludar amb el colze. El gest asèptic es convertirà en corrent? I s’assumirà acríticament, com amb la semàntica nova? És cert que aquesta semàntica esterilitzada ja fa dècades que es covava, en pro d’activar allò tan antic: fer que canvies el món variant només -i el només és el problema- certes paraules i maneres de dir, per fer més fi, per alimentar un façanisme rere el qual, capricis de la ciència i la pandèmia, ens hem hagut d’acabar resguardant, ben tancats a casona. I només canviant les paraules no n’hi ha prou, a vegades, i d’altres és suficient perquè s’imposi un miratge, perquè continuem evitant de canviar allò que costa més de capgirar. Fins a quin punt no hi ha un gest irrefrenablement humà de fer com si aquí no hagués passat res perquè en tota apagada general es mira de certificar que encara estem sencers? Com quan després d’una patacada a terra et palpes per assegurar que has quedat sencera.
El gest dels colzes podria ser-ne un altre. Podríem tocar-nos amb el cul o refregar-nos amb algun punt del cos més desitjable que no pas el colze. A casa, per passar l’estona, un dia ens vam empescar un gag d’humor: imaginàvem que quan s’obrissin de nou les comportes la gent, faltada de tacte, es retrobaria per la via libidinosa; i es començaria a tocar i refregar com si res quan es trobés al carrer, al mercat, només per dir-se bon dia, com estàs, quant de temps... Perquè malgrat tot, encara som essencialment tacte: apamar, resseguir, més enllà de si t’abraces, t’agafes la mà o et tustes l’espatlla.
L’altre dia, una conversa amb la periodista Montse Serra em va portar a pensar en la força del gestos que defensa Perejaume i la idea que hi ha gestos, no només paraules, que també es perden. Ara devem ser en un moment de batalla campal de gestos i paraules. O te’ls agafes o te’ls entatxonen. Us deu haver passat darrerament, que et preguntes amb els amics si t’abraces, si et petoneges o si fas un colze a colze o senzillament et saludes amb la mà o amb les celles. En una entrevista que la Montse Serra li va fer a Perejaume a propòsit de Pagèsiques, l’artista i poeta explicava que havia volgut escrutar “la idea del contacte amb el món, de la manca de gestos que fem al món” i deia: “abans se’n feien molts, ara hi ha el gest de nedar, el gest de caminar, i no en trobaràs gaires més. Sembla que hi ha una distància cada vegada més ampla entre nosaltres i el món. I s’estableix una relació pornogràfica amb el món: totes aquestes imatges plenes d’exotisme, d’illes paradisíaques que no arribem a tocar mai...”. Això ho afirmava fa nou anys i ara resulta visionari.
El 2015 es va inaugurar al Museu Nacional d’Art de Catalunya l’exposició “Maniobra de Perejaume”. Tenia un apartat dedicat al tacte i remetia als dibuixos que va fer Joan Miró el 1912, a partir de les classes de Francesc Galí, que li feia tapar els ulls i palpar un element del taller que després hauria de dibuixar a partir de les sensacions. Torno a pensar en la nena de dos anys. I al mateix temps, en una cançó, Ai on va là, del nou disc de Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic: “la crinera del cavall / on m’arrapo per no caure, / ella i jo som tan reals / perquè jo soc tan sols tacte”.
A la celebració familiar de l’altre dia vam brindar i felicitar-nos al crit “que puguem fer semblants obres amb els mateixos manobres”. Com invocant un gust pel gest, sense saber quins s’esborraran i quins quedaran, com invocant, també, les vetes de l’univers de Perejaume. Cada vegada més tot, la vida, la creació, l’escriptura, una columna ocasional, una repintada a casa, l’anar tirant i l’anar trampejant, agafen l’aire d’un obrador en silenci i reclòs on treballar i amassar, on covar idees i il·luminacions, un lloc on agafar referents de la mà, ben fort, i que enlluernin el camí que ha quedat embardissat de tan poc que l’hem caminat.
