Passejar per les Rambles. Era una de les coses que tenia més ganes de fer. I quan ja ens van començar a deixar sortir, vaig agafar la bicicleta. Passeig de Gràcia avall. Pràcticament només per a ciclistes i vianants. I vaig travessar una plaça Catalunya enorme i buida que em recordava les fotos de petita on m’hi veig donant veces als coloms. I allà al fons m’esperava la Rambla. Amb els plàtans imponents; la web municipal informa que hi són des del l’any 1548, s’han replantat onze vegades i els més antics dels actuals daten del 1870. Sempre acollidores als nouvinguts (si veus a la font de Canaletes, segur que hi tornaràs, diu la tradició), el turisme depredador n’ha foragitat des de fa anys els qui habitem la ciutat. I ara eren allà només per a nosaltres. No exagero, se’m va fer un nus a la gola.
Els darrers dies les xarxes socials s’han omplert de fotografies d’una ciutat vella amb carrers i places només ocupats pel veïnat d’aquests barris i per les barcelonines que hem tingut ganes de retrobar-nos amb la nostra ciutat. Un frase es repeteix com un mantra: aneu-hi abans que comencin a venir els guiris. Seguida d’una pregunta que ens fem tímidament perquè sabem que serà difícil estar a l’alçada de la resposta que requereix: «Com ens ho fem per què no sigui com abans del confinament?».
No parlo de trànsit, que també. Celebrem que l’Ajuntament ha decidit restringir encara més els vehicles privats de motor per donar prioritat vianants, ciclistes i patinadors. Fantàstic.
Però el nus del que ens neguiteja va molt més enllà. Com ens ho fem per tal que no tornin els ramats de turistes? (I sí, dic ramats conscientment, perquè passegen com ramats seguint el que diuen les guies que cal visitar; també nosaltres quan visitem una altra ciutat). Com ens ho fem perquè no converteixin els nostres pisos en apartaments turístics? Com ens ho fem perquè el comerç s’encari a les veïnes i veïns enlloc de tenir-ho tot ple de botigues de souvenirs i franquíces? Com ens ho fem perquè el treball que tot això genera deixi de ser precari, temporal i insegur? Ja no estic parlant només de ciutat vella. Parlo del model econòmic que també fa treballar per quatre duros els temporers de la fruita i els aboca a dormir al ras, que converteix l’agricultura en agronegoci, que ens empeny a consumir en més quantitat i més de pressa, que només ofereix sortida als artistes que aconsegueixen entrar als circuits comercials. No cal que segueixi, oi?
De vegades, qui pregunta ja respon. Sí, se’m veu per on vaig. Però com ens ho fem? Ja ho deia Salvador Seguí, segons recull Pere Foix a ‘Apòstols i mercaders’ (Tigre de Paper, 2019): «Assenyalar els obstacles és fàcil; també ho és fer crítica del sistema capitalista i de l’estat. Ja no ho és tant, trobar la manera crítica de reemplaçar el capitalisme i l’estat». Sobretot no és fàcil si aquest sistema està armat fins les dents per impedir-ho. Seguí va tastar el plom del pistolerisme de la patronal. A nosaltres ens envien un exèrcit de periodistes, opinadors, jutges, polítics de carrera, policies i tota una corrua de col·laboradors necessaris; tots ells moguts pels que volen enriquir-se més i més. Exagero? No sé si heu llegit que la CEOE ha reunit l’empresariat per definir la reconstrucció d'Espanya. Del 15 al 25 de juny.
No, aquest virus que es diu capitalisme no l’aturem junts. Ells s’estan preparant perquè ni ens atrevim a somiar unes altres ciutats, unes altres vides.
Què fem nosaltres? Hem constatat que no podem comptar ni amb el govern més progressista de la història ni amb el govern efectiu. Veure 200 persones aturant a l’Hospitalet de Llobregat el primer intent de desnonament post-pandèmia és il·lusionant. I imprescindible per començar a reconstruir la resistència. Però, tal i com fa la patronal, ens cal una estratègia per passar a l’ofensiva.
