La sinopsi que ve a continuació és llarga però trobe que paga la pena. Una parella formada per una dona d’origen àrab però laica i occidentalitzada, Sofia, i l’antic bateria d’una banda punk relativament cèlebre, Paul, decideixen deixar el seu petit pis en el centre de París i comprar una casa en la perifèria, on ella s’havia criat. Ambdós són d’esquerres, Paul amb una militància anarquista i un esperit de preservació de la coherència entendridor. Sofia és una advocada una mica més pragmàtica, per orígens, però amb conviccions. La parella, que no està casada, té una filla adolescent d’un anterior matrimoni del músic i un fill en comú d’uns sis o set anys. Decideixen portar-lo a l’escola pública del barri, un reflex multiètnic de la banlieue.
El·lipsi de cinc anys. Les condicions del col·legi, mal atès, amb pocs recursos i amb un personal docent entusiasta però limitat, s’han degradat. Les famílies blanques amb més capacitat econòmica van traient els fills del centre i portant-los als privats i concertats de la zona. Sofia i Paul es resisteixen, volen ser coherents. Ell, per principis anarquistes. Ella, per la creença indestructible en els valors republicans i la integració. El xiquet, Corentin, va trobant-se desplaçat, entre altres qüestions per la religiositat dels seus companys musulmans. Perquè no creu en Déu, té la ferma convicció que en fer-se gran serà homosexual i se sent traumatitzat quan li diuen que anirà a l’infern. La cosa encara es complicarà una mica més fins erosionar les fermes conviccions dels progenitors. La resta de la història i el discutible desenllaç proposat us el deixe a vosaltres.
Això és el que conta la pel·lícula francesa La lutte des classes, dirigida per Michel Leclerc i estrenada el 2019, una cinta que burxa de manera intel·ligent en algunes de les moltes contradiccions que provoca la voluntat de viure d’acord amb una sèrie de principis quan la inèrcia social ens empenta a prendre decisions en sentit contrari, per comoditat, per assegurar la convivència, per obligació o pel que siga.
Perquè tot, indefectiblement, s’acaba complicant. Des del dia que et planteges si els teus fills han d’anar a un aniversari en un McDonald’s, un lloc al qual mai no els has portat, fins el moment de treballar en algun lloc que violenta la teua ideologia. Des de l'hora que compres en Amazon aquella cosa que no trobes de cap manera, mantens la subscripció a Netflix, malgrat la injustícia fiscal que alimentem, puges a un avió o et replanteges tot el que era perenne sobre el sistema públic, per un bé superior. Salvant les diferències amb la molt complexa realitat parisina, no costa sentir-se identificat amb la parella de la pel·lícula.
Ser moderadament d’esquerres no comporta massa complicacions perquè suposa assumir que viure és submergir-se en un mar de contradiccions. Les acceptes, hi convius i passes la vida sense grans manies. Si el teu és un estadi ideològic superior ho pots acabar vivint com una feinada molt feixuga. Quelcom que t'empenta a estar alerta contínuament, a debatre i discutir sobre gairebé tot (a obrir i tancar comportes com la Nati de Lectura fácil, la novel·la de Cristina Morales, un míssil contra l'esquerra, l'acomodatícia i la suposadament alternativa), a vigilar el comportament propi i col·lectiu per detectar i denunciar les contradiccions a propòsit del consum, l’ecologisme o el feminisme. En desenes de gestos, detalls i decisions diàries. Amb la incòmoda sensació que mai estàs fent el que toca. Una manca de confortabilitat que no solen tenir els individus i indivídues de dretes més cofois i autosatisfets, que hi haurà de tot.
Si la quotidianitat posa multitud de trampes en la vida civil, la cosa es complica molt més en l’àmbit polític. El sistema, el flux de forces que actuen en diferents direccions, està dissenyat per no fer descarrilar els grans fonaments. Qualsevol avanç en matèria social o econòmica es fa amb esforços i desgasts i contrapartides enormes. En aquest magma, la socialdemocràcia i similars va subsistint, conserva en molts indrets la capacitat de governar, però més a l’esquerra, l’entrada en les institucions es converteix en un calvari. Es parla de la síndrome de la moqueta, de la traïció als principis. Persones que potser no són totalment coherents en la seua vida privada exigeixen coherència absoluta als polítics que entren a governar. I està bé l'exigència pública. Però també cal que reconeguem els obstacles i condicionants.
Quan es fa sang de Podem, de vegades justificadament, sovint s’oblida les condicions en les quals ha de governar. La manera en la qual va arribar el pacte amb el PSOE. El que implica seure en un consell de ministres al costat de Fernando Grande-Marlaska o Nadia Calviño, la correlació de forces socials i electorals que representen uns i altres, fins i tot a l’intern dels mateixos partits. El que representa també per al PSOE tenir a Podem en el govern, el desgast, trobe que més mediàtic que social. Una convivència que no és còmoda ni per a uns ni per a altres, que implica tensions i equilibris molt complicats, que expliquen per exemple els dubtes sobre la comissió d'investigació contra Felipe González a propòsit dels GAL.
Governar des de l’esquerra és un camí de renúncies, per definició, l’oposició és molt més còmoda, però també més improductiva.
La negativa costava de pair, però des del punt de vista d’uns mínims de lleialtat entre socis de govern, tenia sentit. I això no significava que s’estiguera justificant el terrorisme d’Estat. Finalment, els morats han votat el que els seus votants esperen d'ells, amb el senyor X i amb el rei emèrit, però qui pense que això no té costos a l'intern del govern, no sap molt d'aquest negoci. La política és qualsevol cosa menys un instrument virtuós. Veurem, en clau valenciana, com gestiona aquest tipus de relacions la nova direcció de Podem dirigida en precari per Pilar Lima. De moment, no es pot dir que en aquesta segona legislatura botànica, en la qual Podem va decidir arremangar-se i governar, no s'hagen gestionat les contradiccions amb paciència i sentit comú.
Aquests tipus d’equilibris en la corda fluixa i càlculs de costos i beneficis polítics de l'esquerra els veiem també en Compromís. És infinitament més fàcil tensar la corda contra el govern central a propòsit del finançament -perquè en el fons hi ha consens amb els socialistes valencians- que obrir un enfrontament amb un lobby tan poderós com el turístic, una actitud que té costos socials i mediàtics per a la formació. Però sense Compromís en el govern no s’articularia des de l’executiu un discurs valent i necessari, en contraposició a les visions conformistes i conservadores. Que genera escletxes amb el soci principal. I tampoc no s’hauria viscut la transformació urbana que està vivint la capital, amb encerts i errades.
Però els equilibris no sempre són fàcils i Compromís viu un enfrontament intern pel desenvolupament o no de la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del Port de València, una àrea no sabem si arrasada per sempre, com sosté l’alcalde Joan Ribó, o encara recuperable, com sostenen els ecologistes, la qual cosa converteix els titubejos en una traïció. No tinc un criteri clar al respecte. Potser els valencianistes no estan fent prou per protegir l’horta. En tot cas, en tres anys sabrem si l'ampolla està certament mig buida, com sembla. Deixeu-me en tot cas dubtar que està buida del tot.
Governar des de l’esquerra és un camí de renúncies, per definició, l’oposició és molt més còmoda, però també més improductiva. Renunciar per escrúpols a les esferes de poder llança a perdre guanys passats i futurs. Deixa oberta una porta, a l'Estat però també al País Valencià, per la qual podria entrar el regeneracionisme fals com el somriure de la reina Leticia. Parlem de Ciutadans, que ja és molt parlar. Però podria ser encara pitjor. Molt pitjor.
