Ara que el desconfinament avança, podem agafar una mica de perspectiva del que han estat els darrers tres mesos i adonar-nos de com la COVID-19 ha trastocat completament la nostra manera de viure. Ha fet evident la nostra vulnerabilitat a nivell individual i col·lectiu i, alhora, ens està demostrant que només de manera coordinada i col·lectiva podrem superar l’amenaça de la pandèmia i els seus efectes socioeconòmics i sobre la democràcia. Potser per això mateix, la Unió Europea (UE) sembla que finalment ha pres rellevància i la Comissió Europea s’ha esmerçat a reforçar el seu lideratge en la recuperació de la crisi que estem vivint.
Durant aquests mesos de confinament, els governs han pogut aprofitar la flexibilització que va establir la UE a l’hora de concedir ajuts d’Estat. Això que s’ha de reconèixer com a necessari, ha comportat un augment de les diferències i desigualtats entre els Estats i les regions de la Unió. Es calcula que només Alemanya ha concedit, com a injecció directa de recursos a la seva economia, gairebé el 50% del total d’ajuts d’Estat a nivell europeu, mentre que altres no han tingut capacitat de concedir-ne o ho han fet en proporcions molt inferiors, i s’augura l’impacte distorsionador del “level playing field”, és a dir, de les condicions a l’hora d’operar en el mercat interior. Aquesta circumstància se suma a les diferències ja existents en relació a les arques públiques i als nivells d’endeutament d’abans de la crisi, i al fet que l’impacte de la Covid-19 hagi estat major en aquells Estats més debilitats financerament i que també havien patit més les anteriors crisis financera i de refugiats. D’acord amb les dades d’Eurostat, el PIB de la zona euro durant el primer trimestre del 2020 ha disminuït un 3,6%, però amb acusades diferències entre Estats: a Espanya ha baixat un 5,2%, a Alemanya un 2,2%, mentre que a Irlanda ha augmentat un 1,2% i a Romania un 0,2%.
D’aquí la voluntat de la Comissió Europea i d’alguns Estats, amb Alemanya i França al capdavant, de dotar-se de més instruments a nivell europeu per a poder injectar recursos a les economies més debilitades i apuntalar un pla de recuperació europeu que suavitzi les diferències internes. La proposta del “Next Generation EU”, a través del qual la UE vol aconseguir uns 750.000 milions d’euros als mercats, és la principal aposta en aquest sentit. Però hi ha veus que insisteixen que això no és suficient i que cal acabar amb els beneficis fiscals que alguns Estats afavoreixen, com Luxemburg, els Països Baixos o Irlanda, perquè suposa una de les circumstàncies que més afecta a les diferències internes. En aquest sentit, unes 65 personalitats italianes i alemanyes van llençar fa pocs dies un manifest exigint una recuperació europea que imposi una política de tolerància zero amb el dúmping fiscal.
Els reptes estructurals que la UE venia arrossegant s’han evidenciat amb la crisi de la Covid-19 i això també debilita la posició d’Europa al món, sobretot enfront de la Xina i els Estats Units. Per això, les expectatives al voltant de la Conferència sobre el Futur d’Europa continuen creixent i per a molts és més rellevant que mai tirar-la endavant. En un primer moment s’havia plantejat per acostar a la ciutadania els debats europeus i, la visió més ambiciosa del Parlament Europeu, demanava que obrís la porta a canvis en els tractats per possibilitar llistes transnacionals a les eleccions europees i un sistema més democràtic d’elecció de la Comissió. Actualment, es demana incorporar “nous” temes en aquest procés de participació ciutadana, com el sistema de salut europeu, el reforçament del mercat interior i l’espai Schengen, la defensa de la democràcia i l’autoritat de la UE per a fer complir l’Estat de Dret. De moment, els Estats, a través del Consell, encara no han clarificat la seva posició i molts són reticents a engegar el procés transformador que podria suposar la Conferència sobre el Futur d’Europa.
En resum, tot plegat és una expressió més de la “lluita” de fons del procés d’integració europea: entre conservar el poder per part dels Estats o cedir més sobirania a nivell europeu, amb les fronteres i les diferències com a grans símbols. Com sempre, tot dependrà també del que la ciutadania vulguem i expressem, sigui a les consultes o a les urnes, insistint amb què només de manera coordinada i col·lectiva podrem assolir la recuperació, consolidar les llibertats democràtiques i tirar endavant les agendes verda i digital per assegurar el desenvolupament sostenible de la nostra societat.
