“En aquest país la passió per fer diners ha passat al davant del saber com gastar-los”. L’observació és d’Edith Wharton, en aquella novel·la que és Els costums del país (Destino), on descriu l’alta societat nord-americana de principis del segle XX: prepotent, sorollosa, gastant a mans plenes, delerosa del luxe i de la diversió. Comptat i debatut, una definició perfecta del neoliberalisme actual, de la passió per fer diners sense pensar què fer amb ells. Una societat insolidària, profundament classista i reaccionària, i que també explica d’alguna manera molts dels aldarulls que s’estan vivint avui als Estats Units amb motiu de la mort de George Floyd.
Edith Wharton és una escriptora sòlida, amb una prosa elegant i un desig ferotge de narrar. Es podria dir que el que esperona la seua literatura (L’edat de la innocència és un altre exemple preclar) és aquella necessitat d’explicar històries, de retratar personatges excepcionals, i també de passar comptes: ella també pertany a aquella “aristocràcia nord-americana”, i la descriu sense pietat, amb un bisturí ben esmolat. I hi desfilen un seguici de personatges vulgars, fatxendes, que viuen de renda i no saben fer literalment res, i una col·lecció de dones sense res al cap excepte el desig d’aparentar, obnubilades per l’últim crit de moda a París. Res a veure amb l’experimentació literària de Joyce o Woolf (de l’Ulisses opinava que era una “massa confusa de pornografia”); el seu univers és el de Janet Austen, George Eliot, Compton-Burnett o, fins i tot, el del seu amic Henry James. Com escrivia Marta Pessarrodona, “amb ella entrem en la més pura casa de la narrativa”.
I, tot i això, mentre avançava per les pàgines d’Els costums del país, on va desgranant “capes i més capes d’insubstancialitat” de la seua societat, pensava en com aquella manera d’anar pel món s’ha anat escampant per tot arreu: el mal gust, la depredació del territori, l’abandonament del país emocional, aquella denúncia tan ben feta de Wharton on l’únic element de valor real són els diners. I com, en última instància, aquesta actitud desbocada ens ha conduït a una cruïlla ambiental inèdita en la història de la humanitat.
Caldria alçar urgentment el peu de l’accelerador per tal d’aconseguir reduir l’emissió de CO2, encara que això implique necessàriament minvar el ritme de vida i canviar dràsticament de model productiu. I, tanmateix, tot sembla indicar que al nostre país tan aviat com es puga es reactivaran els vells usos depredadors, és a dir, aquella sinistra conjunció de turisme, negoci immobiliari i construcció. Aviat de nou es reactivarà el vell model turístic de masses, i de nou tornarem a tenir a les nostres ciutats costaneres ramats caravermells que desembarquen dels creuers, o que venen en vols low cost, o que s’escampen amb els seus vehicles d’alta cilindrada per tota la costa. Un model que tothom sap que és insostenible i que tan sols enriqueix uns pocs, però que sembla impossible d’abandonar.
El món occidental es troba, per tant, en una disjuntiva quasi impossible, en una quadratura del cercle diabòlica. Sap que per força ha de canviar de rumb, però l’extensió i la ramificació del vell model productiu està enraigat ben profundament. La crisi del coronavirus és un primer avís, com també ho són els primers embats del canvi climàtic, amb tempestes com encara no havíem viscut. Però, tot i això, la humanitat és com una arna enlluernada per la pereta del consumisme immediat. I de nou anem cap a més cement, més globalització, més insubstancialitat. Capes i capes d’insubstancialitat: llegiu Edith Wharton i com descriu aquest món, insaciable fins al col·lapse final.
