Soc de les que creu que el “centre” polític no existeix. Les opcions d’idees i les polítiques s’estenen per un llarg ventall que aniria des de l’altruisme (que a més radical, més representaria els valors d’igualtat i germanor) fins l’egoisme que, quant més extrem és, més fereix la damnificada equitat. Si afegim aquesta observació als manuals bàsics d’orientació, podrem entendre millor el paper de qui es vol amo de la política i algunes de les seves incongruències. A tall d’exemple: dir que són d’“esquerres” els dirigents polítics d’un PSC co-protagonistes en primer pla de la selfie més famosa i fatxosa dels darrers temps, no sols fa mal al llenguatge. També en surt damnificada la lògica i, sobre tot, l’art de navegació i els instruments per orientar-se en la realitat. El fet contradictori és que hi ha molta gent d’esquerres a la base dels partits que se’n reclamen. Però com una variant per a la política de la llei de Peter, també les persones se solen promocionar cap a la direcció fins el nivell de la seva incompetència... i el que és pitjor, de la seva incongruència. I la incoherència es més sagnant encara perquè passen de l’altruisme inicial, de l’afil·liació que els mou a construir en plural una societat més justa, a l’egoisme personal de manteniment del seu estatus. Pujant, si cal, a manera de muntura, sobre les esquenes d’aquesta mateixa societat que volien servir.
I com anar a cavall és avui un anacronisme, sols en una societat força ensinistrada, amb marges ben definits, és possible un retorn al passat, a l’insult de la caritat arbitrària, i que la indignació no sobrepassi els 280 caràcters o, com a màxim, es desbordi amb enginy en algun fil obert. La llista de les “Ordes” de la Maestranza o la noblesa que s’ha deixat convèncer per millorar la vida dels sants innocents, ocupa diverses línies. Ja és, en ella mateixa i en el segle XXI, un greuge a la dignitat. S’adiu molt més amb els temps contemporanis el deure de pagar impostos progressius i sobre la riquesa, fer polítiques efectives d’ocupació i legislar i finançar Rendes de Ciutadania o un Ingrès Mínim Vital. Reconèixer el dret al treball i la salut és a les antípodes del repartiment d’oli i llet per als més pobres que ha publicitat algun republicà clandestí a la cort de La Zarzuela, algun amic poc lleial.
Però tornen a la noblesa, perquè durant segles la possessió de bonsais estava reservada a la més alta societat. Cal esperar al segle XX perquè arribi a mans de tots els humans, inclòs el que era aleshores president del govern, Felipe González, transmutat en gerro xinès, segons metàfora pròpia de doble sentit: per una banda, s’adona que fa nosa, però per l’altra desemmascara l’alta consideració en què es té. Fa uns quants anys escrivia Salvador Cardús que “segur que Felipe González comparteix i defensa els interessos d’estabilitat que convenen a l’Íbex (....) però allò que explica la seva vergonyosa complicitat amb la monarquia i el PP és salvar Espanya dels catalans”. Salvar Espanya de bascos i catalans, sí, però salvar també a les esquerres de si mateixes. Per això segueix usurpant el PSOE el miratge, quan de fet s’ha convertit, amb sindicats que es volien de classe, amb bonsais retallats, on ni una branca ni una fulla sobresurt més que una altra. Delicadeses que el gran mestre il·lusionista Felipe González va ajudar a crear, en fase de transició, perquè el desenvolupament salvatge, els cabells a l’aire mentre sonen cassoles i les impunitats, quedessin sols pels amics que li havien substituït la jaqueta de pana per la darrera col·lecció (talla XL feta a mida) de Vuitton i Armani.
De fet, a Felipe González motius per mirar-nos de cua d’ull no n’hi falten. Seguint amb els seus jocs orientals, un dels lemes de la gran victòria electoral del PSOE de l’any 1982 és talment un “haiku”: “OTAN, d’entrada NO”. Un haiku amb data de caducitat i obsolescència ben programada que va esclatar amb el resultat del referèndum coaccionat. El no va guanyar solament a les Illes Canàries, Pais Basc amb Navarra i Catalunya. I no oblidar-ho ens ajuda a entendre no sols el resultat de formacions històriques d’identitats diferenciades, sinó també rancúnies que es compten per dècades contra “perifèries” que fan del pacifisme un fonament democràtic.
Així s’entén millor que al Pais Basc, Navarra i Catalunya no s’hi destini ni una gota d’oli ni de llet. De fet, ni engrunes de pa ni miques de sal. Però mai no es pot perdre el desig que les esquerres s’adonin que no es pot ser bonsai. I que en la desobediència i el pensament crític hi ha el creixement. Per posar fi a la comèdia. Per guanyar-se la llibertat.
