El polític valencianista Francesc de Paula Burguera va publicar l’any 1991 un llibre, meitat assaig, meitat memòries, titulat És més senzill, encara: digueu-li Espanya. El repesco per repassar un episodi de la seva trajectòria política: “segons s’acostava la fi del franquisme, jo vaig voler [...] tractar de crear una opció valenciana des dels meus plantejaments ideològics: els liberals. Un grup d’aquesta ideologia anàvem madurant la creació d’una opció liberal per al moment de la transició”. Burguera ho contraposava amb “els nostres nacionalistes valencians d’esquerra”, que “es mantenien ferms en el seu marxisme revolucionari, en el seu nacionalisme de classe, terme que mai no he pogut entendre”. Això el va portar a fundar el Partit Demòcrata i Liberal del País Valencià, que va concórrer a les eleccions del 1977 formant part de la coalició UCD, tot i que se’n va desvincular quan Adolfo Suárez va voler unificar les diverses sigles en un sol partit d’àmbit estatal.
D’aleshores ençà, un dels debats recurrents en el si del valencianisme ha estat el de la necessitat d’articular una opció política de centredreta d’arrel valenciana, sovint emmirallant-se amb el projecte de Convergència que, una mica més al nord, era capaç d’encadenar majories absolutes. El darrer projecte d’aquesta mena és el de Demòcrates Valencians, una formació liderada per Roger Mira -i molts altres- que va concórrer a les eleccions europees en coalició amb el PNB i que cerca sumar adeptes al valencianisme per la via “moderada, de centre i central”. Volen servir per apartar de les mans del PP l’electorat allunyat dels postulats d’esquerres de Compromís. Tal com va deixar escrit Burguera referint-se al seu PDLPV, es tracta de “crear una opció valenciana on poder integrar aquell empresariat jove [...] per tal que jugara la carta política valenciana. I valencianista”. Doncs això.
Una de les fortaleses de l’independentisme català, la que li ha permès passar de la marginalitat a l’hegemonia, ha estat precisament la transversalitat ideològica per la qual batallava Francesc de Paula Burguera. No sé si n’és causa o efecte, però fins i tot podem dir que la puixança independentista va lligada a l’adhesió, sigui per necessitat o per convicció, d’una dreta que fins aleshores no havia passat de ser autonomista. És per això que actualment hi ha tres partits a l’arc parlamentari català que comparteixen causa nacional però que responen a posicionaments socials diversos, fins i tot antagònics. Una bona gestió d’aquesta pluralitat hauria de permetre interpel·lar, per la banda dreta i per l’esquerra, l’electorat de frontera que encara confia en partits d’àmbit estatal i -també molt important- hauria de prevenir la possible expulsió de votants, evitant posant-los davant la tessitura d’haver de triar entre els seus postulats ideològics i la seva adscripció nacional. Per entendre’ns, en el cas escocès un votant de dretes ha de tenir unes molt fermes conviccions independentistes per no acabar votant tory, tenint en compte que pràcticament l’única opció independentista és el socialdemòcrata SNP.
Que la dreta catalana segueix existint es fa obvi cada vegada que es tracten assumptes com ara la fiscalitat o el concert a les escoles religioses, només per posar un parell d’exemples. No només no és cap drama, sinó que, com dèiem, permet a l’independentisme oferir una versió per a cada públic. Malauradament, aquesta dreta ha renunciat a exercir com a tal a cara descoberta i ha preferit dissimular amb romanços. El darrer d’aquests subterfugis han estat unes declaracions de Laura Borràs a TV3 en les quals s’ha presentat com “una persona d’esquerres”, però la llista seria ben llarga. L’objectiu de tals maniobres de distracció és el d’intentar pescar entre els votants de les altres dues formacions independentistes, en comptes de competir amb la dreta espanyolista. Mentre això segon podria aportar nous adeptes a la causa, la competició interna segur que no n’aportarà cap ni un.
