Enguany les pluges de primavera han afavorit les brosses i amb aquestes els caragols. Els dies de confinament també han fet que les plagues proliferen extraordinàriament en els camps, per no poder ser controlades pels llauradors. En els marges les morelles o parietàries crien caragols a dojo: per algun estrany motiu, aquesta urticàcia encisa els caragols, que es refugien a la seua ombra. Per això també se la coneix com herba caragolera: si voleu arreplegar caragols, busqueu-les i en fareu un sac sense massa esforços. Són els misteris de la natura, i per al llaurador la parietària és una planta paràsita dels marges inextingible, un fruit maleït de la natura que per més que l’arranques sempre es refà, i als pocs dies es troba tan ufana. Junces i parietàries, vet ací la botànica que eslloma els llauradors.
I, enguany, s’han criat en abundància. Alguns tarongers tenen tants avellanencs, xones i planes que fins i tot s’arraïmen en el tronc. És una batalla desigual, que resulta molt difícil de guanyar sense recórrer a la química. Alguns plançons han estat literalment defoliats, per aquell exercit de caragols i llimacs. El Gran Animal de la Naturalesa, que diria Josep Pla, gasta aquestes bromes. Mentre espolse els arbres de caragols, mentre els agafe a mans plenes, i em deixen la seua bava viscosa, recorde un article titulat “La xona de la Madona”, dedicat al pintor Francesco del Cossa, i que es recull al meu Bestiari. Aquest pintor ferrarès extraordinari i, al mateix temps, una mica rebuscat, va pintar en la seua Anunciació un caragol avançant lentament cap a la Marededéu, com a símbol explícit de lubricitat, això és, de fertilitat. Mentre el Nostre Senyor projectava des dels cels l’Esperit Sant en forma de colom blanc, el caragol avançava, xino xano, a facilitar l’encontre, tan inusual per altra banda...
Imagine que aquell caragol va donar molta conversa als cenacles de monjos. Si l’Esperit Sant ha de davallar des de les altures el mol·lusc encara és a temps i no farà tard. Al capdavall, ningú més va repetir la proposta iconogràfica, que va quedar en una ocurrència una mica pujada de to, diria que massa atrevida. Tan sols Carlo Crivelli, pintor venecià també afeccionat a aquestes tombarelles, va pintar un caragol en el tríptic que es conserva a la National Gallery de Londres, on apareix la Marededéu entronitzada, acompanyada per sant Francesc i sant Sebastià. Crivelli ha pintat un caragol lliscant cap a la sandàlia del sant anacoreta, perquè, com escrivia l’erudit Filippo Picinelli, en Mundus Symbolicus: “el caragol viu en la seua corfa com el monjo en el seu convent”. El pintor venecià era un gran detallista, amb un gust per la filigrana i la miniatura, i el caragol apareix perfectament detallat, amb les banyes fora, fins al punt que es pot determinar com pertanyent a l’espècie Helix aspersa, que els valencians coneguem com caragol moro.
Ah, ja passen aquestes coses. Des del punt de vista iconogràfic, aquell moro és molt conspicu. Sort que el monjo és amant dels animals i, sobretot, no és un dominic. Mentre batalle contra els caragols pense en aquestes qüestions transcendents. Crivelli podria haver pintat una vaqueta, o més encara, l’espècie Otala punctata, coneguda com caragol cristià. És un caragol preciós, de conquilla lluenta i exuberant. De vegades me’ls trobe convivint tan plàcidament amb els moros, mancomunats al recer de l’herba caragolera. Moros i cristians en sana concòrdia, gaudint junts de la vida i dels productes de l’hort.
