Els he vist en bicicleta. Han quedat en grup i se’n van a explorar el bosc que potser mai fins ara han explorat plegats. Camps enllà. I la flaire de la ginesta i el blat torrant-se. A la nit, em passa pel costat un cotxe que es perd pel bosc. En la penombra d’un carrer s’entrelluquen dos joves que es diuen les ximpleries necessàries per demorar l’hora d’anar a dormir. A partir que vam començar a deixar enrere el confinament més cru i descarnat, els he mirat de gairell, als adolescents i joves de primera joventut o segona, qui ho sap, costa tant de precisar el temps i les edats, i més ara, que tot s’ha xarbotat, percepcions incloses, o bé que tots fem coses que no tocarien, a deslloc i a destemps.
Els hauria volgut preguntar: on aneu? Què feu? Amb qui us trobeu? Com passeu els dies? Suposo que hi percebrien la punta d’enveja o d’afany d’empaitar un temps que saps que ja no és el teu. Les franges horàries i aquest fer-nos caminar per determinades hores i edats, com ànecs sense cap, també ha propiciat una estranya barreja. Ens ha fet coincidir a llocs i hores impensades. Potser és més marcat als pobles, l’experiència de què parlo. I amb l’obertura de terrasses i la possibilitat de citar-se amb amics i família aquest efecte ja s’ha anat apaivagant. En els pobles, fins i tot també en els pobles que tenen camins i boscúria, els polígons s’han omplert d’ànecs sense cap, com si tots participéssim en un concurs marcià de domingueros desconcertats, a mig alliberar. Un dia, davant d’una nau industrial, una colla de nanos estaven asseguts en una rotllana, com a punt de fer un foc de camp.
Per tothom, però especialment pels adolescents i joves, aquest serà l’estiu més llarg. M’imagino -o jugo a imaginar-me- que moltes primeres i segones experiències ja han ocorregut o ocorreran i tindran una empremta especial. També més xarbotada. De fet, per tothom -i no cal tenir les hormones a punt de saltar el trampolí- són temps d’una intensitat redoblada, diferent. Tant per allò bo com per allò que no ho és tant. Més enllà de totes les videoconferències i pantalles interposades, s’intueix un punt de trobada més o menys furtiva, un punt que ha aconseguit explorar confins i sensacions malgrat les restriccions -o potser, justament, a causa de les restriccions.
Per unes setmanes, la relació amb el propi paisatge va canviar, es va fer més necessari apamar l’entorn a tocar perquè no se’n podia abastar cap altre. I et trobaves un ciclista ocasional, despistat, algú que tens vist, que et preguntava si per tornar al poble per allà anava bé. El polígon el miràvem diferent. O fins i tot als altres els devem haver mirat també diferent (malgrat els filtres de malfiança, por o tremolins que pot haver imposat la pandèmia i les mesures de confinament). Hi ha un fora de camp que ha escapat de la connexió digital i de les rondes policials, que em pregunto fins on haurà arribat, quines històries amagarà. I quina petja deixarà? Les històries hi són i en el temps del tacte negat, de l’abocament a l’experiència digital (tenen gràcia les paraules, tacte contra digitalització), en aquest temps que dubtem de com és i com l’hem de definir, s’escletxen històries, veritats i mentides que encara no sabem. Malgrat els intents uniformitzadors, de voler cisellar amb ciment armat la fotografia general, ens hem de revelar contra una definició imposada del nostre temps. Suposo que per això penso en els adolescents que he vist, com una idea general, una metàfora potser, amb tota seguretat una invitació a fer de saltamarges.
En el confinament he llegit El castell de Kafka, en traducció més que recomanable de Joan Ferrarons. Des que el vaig llegir, hi ha una idea que em barrina com un semàfor al·lucinat. Escrit després de la primera guerra mundial i abans de l’arribada dels totalitarismes, a El castell hi ha un joc dialèctic obsessiu i constant que pren els personatges: una mateixa realitat cadascú -K. o el veí sorrut- l’explica i la interpreta una vegada i una altra de manera absolutament oposada i disbauxada. En molts moments, és el que ha passat aquestes setmanes i encara passa, com si no hi hagués ni un mínim fil de realitat que ens unís. Tot és defensable i interpretable així i a l’inrevés, sembla. Amb un afegitó: és com si la pandèmia hagués accentuat una tendència alarmant a opinar a partir estrictament i exclusivament de la pròpia circumstància, a ideologitzar aquesta opinió a partir del fet personal: si tinc fills o si no, si tinc segona residència o si no, si tinc gos o si no... On és la possibilitat de posar-se al lloc de l’altre? Per això intueixo que caldrà tenir desperts i desvetllats altres punts de vista o punts de fuga, ser capaços de mirar i d’abastar allò que ha quedat fora de camp. I qui no hagi anat al bosc, que faci perquè li expliquin.
