Aquests dies de confinament he llegit el llibre Andreu Alfaro, entorno a la escultura, publicat per la Universitat de València. Ha resultat estimulant retrobar la veu poderosa de l’escultor, la seua mirada sagaç sobre la realitat valenciana, el seu valencianisme irredempt. Passat el temps de la seua mort, l’any 2012, hi ha una tendència a oblidar el seu activisme polític i a focalitzar l’interès exclusivament en la seua obra, despolititzant-la i transformant-lo en un artista més. Però Alfaro és com Josep Renau, un creador amb un solatge polític indestriable de l’obra, un ideòleg de primer nivell, a més d’un bon escriptor. En aquest volum, s’arrepleguen els seus articles publicats a la premsa i aquests són clars i nítids com els seus dibuixos: directes i gens feixucs. Com a fill de carnissers, Alfaro va emprar el llapis com un ganivet: ben esmolat i de tall segur.
De la lectura, m’han sorgit algunes idees. Es considera un professional de l’art: la paraula artista li sembla en excés ensucrada; tampoc creu en l’artista instintiu i innat (aquell que diu “yo a pintar y listos”), i pensa que tot creador ha de ser per força un intel·lectual. També busca transcendir des del seu racó del món, això és, des de València, sense haver de marxar a Madrid (com Genovés) o a Nova York (com Valdés, a qui sempre anomenava Manolito). A Baltasar Porcel li confessava que ell mai no deixaria el seu país, perquè “la meua fidelitat a la meua terra, a les seues gents, és total”. En aquest sentit, no es declara nacionalista, sinó catalanista tout court, perquè “és l’única manera que tenim de no perdre la nostra identitat”. I, en aquest punt, mostra reiteradament la seua admiració per Joan Fuster, el seu mestratge i influència. I, finalment, no s’oposa a la societat de consum, que considera bona, sempre i quan aquesta siga de progrés. Per a Alfaro queda clar que l’artista ha de vendre a particulars i no ha d’estar sufragat per l’estat.
I, tanmateix, que poc ha quedat del seu pensament en les generacions posteriors! Que pocs artistes valencians tenen aquesta vocació cívica, de servei públic, de relació intel·lectual amb la cultura del país. Faig un repàs i la nòmina és ben minsa. En realitat, ha triomfat amplament l’eix València-Madrid, enfront a l’alternatiu de Barcelona. Els artistes joves valencians (almenys abans de la Covid) sols pensen en ARCO, i les possibilitats de la capital espanyola, amb les seues beques Velázquez i altres formes de promoció (beca de Roma, etc.). La seua submissió a la cultura castellana és total, retolant les obres en espanyol o, fins i tot, en anglès. I la seua desafecció de la cultura valenciana és, en general, molt preocupant: viuen d’esquenes al món literari valencià. Una relació Fuster-Andreu Alfaro, o Fuster-Manuel Boix (també molt rica i fèrtil intel·lectualment), és a hores d’ara introbable.
Per dir-ho així, el model Alfaro ha periclitat. Ara l’obra està del tot inerme de context cultural, i quan el té sovint l’anima un tema cosmopolita i pedantesc, amb referències a pensadors universals, cosa que queda molt bé però no va enlloc. S’abandona el marc sociocultural valencià, la simbiosi amb els seus intel·lectuals, el desig de crear una xarxa cultural nodrida i sòlida, la referència local. Hi ha una mena deslocalització cultural massiva. I així les coses, cadascú fa la seua guerra com pot, esmaperduts en una realitat inaprehensible. “Joan Fuster va intentar fer dels valencians un poble culte, modern i respectuós”, escrivia Alfaro. També ell ho va intentar, des de la seua condició d’artista. I com el trobe a faltar, el seu ganivet afilat!
