La principal pregunta que ens hauríem de fer en aquest temps de desconfinament és quant de risc estem disposats a assumir per tornar a la normalitat. Ja sé que si tots estem preocupats per la seguretat -i si no tots, si més no, les autoritats responsables de la salut pública-, parlar positivament del risc pot semblar inoportú, fora de lloc. Però tinc el convenciment que de la mateixa manera que hi ha hagut una pedagogia de la seguretat -del distanciament social, de la higiene de mans, de les mascaretes...-, des d’ara mateix, caldria que hi hagués una pedagogia del risc.
En primer lloc, precisaré que no parlo d’una “nova” normalitat perquè, des del punt de vista sociològic, és un contrasentit. L’aspiració a la normalitat només pot ser en referència a l’anterior, a la coneguda, que per això en diem “normal”. I si a partir d’ara s’han d’incorporar noves rutines socials, de moment, ho seran tot menys “normals”. Seran una “anormalitat”, fins i tot una “molèstia”. Només amb el temps es podran arribar a definir noves normalitats, en el benentès que quan siguin normals, ja no seran noves. Només cal veure a què posen l’accent els qui es desconfinen: a tornar a fer el cafetó a la terrassa del bar, tornar a agafar la bicicleta per anar a la muntanya; reprendre les trobades familiars...
La segona consideració és per dir que no hi ha normalitat sense risc. Ni que l’ignorem, no hi ha acció possible sense un cert grau de risc. No es pot agafar el cotxe sense la possibilitat d’un accident. No es pot fer un àpat fora de casa sense la possibilitat d’una gastroenteritis. No es poden tenir els néts a casa sense la possibilitat que els avis agafin un refredat. No es pot anar a la muntanya sense la possibilitat d’una caiguda. I, és clar, no podem viure plenament la nostra vida sense tenir sempre la mort a l’aguait. La “normalitat” de la nostra existència inclou l’assumpció del risc com a part intrínseca. I que l’ignorem, no el fa desaparèixer pas.
Aquests dies ha mort l’actor Michel Piccoli. Havia dit: “Mai no ens hauríem d’acostumar a viure, cada dia ens n’hauríem de sorprendre”. És una frase que conté l’essencial del meu argument. La normalitat, per funcionar, emmascara el risc i, per aconseguir que sorprendre’ns, només hi ha una via: que no sigui normal. És a dir, assumir l’enorme grau d’incertesa que, per dir-ho dramàticament, ens assetja tothora. Però això només pot ser una actitud excepcional. Aquesta és la paradoxa: no hi ha normalitat sense risc, encara que per viure confortablement el deixem en suspens, fem com si ho hi fos. I no hi pot haver voluntat de viure plenament sense la consciència del risc que comporta fer-ho, sense acceptar la incomoditat de la sorpresa quotidiana, sense resistir-se a la normalitat.
De manera que, tal com vam acceptar l’excepcionalitat d’un confinament en benefici de la seguretat sanitària col·lectiva, el desconfinament implica l’assumpció de la normalitat d’un risc implícit, en aquest cas, del contagi per la Covid-19. Un risc sota control, si es vol, per un sistema sanitari disponible i capaç d’atendre si ens agafa fort. Un risc incorporat a la quotidianitat de manera progressiva, també. Un risc que anirà sent deixat en suspens, tal com fins ara hem ignorat les morts accelerades per la grip, o les morts habituals a les residències de gent gran -sí, són vells-, en sovint morts també en solitari.
Torno, doncs, al principi. La normalitat, és a dir, el retorn a la rutina quotidiana, no serà possible sense l’assumpció -que n’implicarà alhora l’oblit- d’un “risc raonable”- de contagi i víctimes. Un “risc raonable” que, ni que sigui cru dir-ho així, es tradueix en la pregunta: “quantes morts per la Covid-19 considerarem acceptables per viure com ho fèiem abans?”. Els informatius cada dia ens diuen quantes morts hi ha hagut les darreres vint-i-quatre hores. Cada dia baixen. A partir de quin nombre els morts diaris per Covid-19 deixaran de ser notícia? Vet-ho aquí: la desaparició del caràcter noticiable de contagis i morts és la que ens donarà la xifra del “risc raonable” o socialment acceptable.
Ara bé, és possible fer una pedagogia del risc? No és un contrasentit voler que s’assumeixi un risc fent-lo explícit, si la normalitat exigeix deixar-lo en suspens? La meva opinió és que sí, que hauria de ser possible i que és necessària. Que l’error seria aspirar a -i prometre- una seguretat absoluta i un risc zero. Primer, perquè no existeixen. I després, perquè farien impossible la normalitat. Fer pedagogia del risc, doncs, no és espantar el personal, sinó ensenyar a controlar-lo. En el fons, és com quan ens cal agafar el cotxe i sabem que hem conduir amb precaució. La pedagogia del risc no és altra cosa que l’educació de la prudència. Si es vol, el promoure un sistema de rutines que produeixin una “normalitat prudent”.
