Trobe en la biblioteca familiar una novel·la de John Updike, titulada En torno a la granja (en anglès, Of the farm). Updike és un escriptor de prosa segura, amb una enorme capacitat per a la descripció. Faig una ullada i veig una nota de l’editor a l’inici del llibre, on diu: “Los divorciados, las divorciadas y los hijos de ambos, tienen en esta novela su forma de entender la vida. La situación puede parecer extraña a nuestro mundo moral y social. Pero ese mundo está ahí –se trata de América y de los americanos que gozan de un sitio determinado en el mapa y en el planeta– y resulta conveniente conocerlo. Enterarse de cómo enfocan sus problemas los otros –por diversa o equivocada que nos parezca su forma de ver las cosas– no tiene por qué lastimar ninguna conciencia”. Em quede perplex. Aleshores veig que el llibre es va publicar l’any 1967, i aquesta història de divorcis podia semblar en excés agosarada per al públic lector espanyol d’aquell moment...
I, tanmateix, l’argument central del llibre segueix de plena actualitat. Updike explica en la novel·la com Joey Robinson regressa a la vella granja familiar, on ja tan sols hi viu la seua mare, greument malalta. Aquesta és d'un caràcter fort, que no ha paït bé el divorci del fill, ni la seua nova relació. Tocada de mort, es pregunta què passarà amb la granja. El fill i la seua nova parella viuen a Nova York, i ell és un alt executiu que treballa per a posicionar les empreses en el mercat. Updike, amb una gran capacitat narrativa, trasllada al lector dos universos totalment oposats: el de la realitat de la terra i el de l’evanescència de les finances. Mentre el fill treballa amb carteres de valors, amb coses abstruses com un valor borsari, la mare explica a la seua nova nora (que vessa carnalitat pels porus) que les raboses i els faisans van alternant-se per temporades, i que aquell any és un de raboses, però que uns anys abans els faisans eren tan abundants que menjaven en la porta de la granja.
I, mentre llegia aquest relat incisiu i sagaç d’Updike, pensava com aquesta realitat també ha estat la nostra, com els fills dels llauradors han abandonat les terres dels pares, com han deixat morir el tros, com en molts casos ni tan sols l’han venut a algú que poguera cuidar-lo dignament i l’han deixat perdre’s lentament, per si de cas algun colp poguera fer-se urbanitzable. Allò que Toni Cucarella va sintetitzar amb aquella poderosa sentència de “Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts”. S’ha abandonat la terra, s’ha balafiat en paorosos polígons industrials, o s’ha transformat en segones residències, en adossats espantosos amb una població forana lluny dels usos ancestrals d’aquell territori, i sovint del tot indiferent a aquella cultura local.
John Updike mostra a la mare del protagonista com una persona intemperant i radical, però a mesura que anava llegint m’anava resultant més propera i simpàtica. Aquella grangera que s’estima una perera llenyosa, o que coneix el nom de les plantes silvestres de la pradera, o que sap distingir les espècies d’ocells, o que conserva els mobles de tota la vida, la mateixa vaixella rovellada. Lluny del consumisme massiu, de l’espaordidora globalització que anava a poc a poc acabant amb el seu món. Al bell mig d’aquells camps, l’executiu de Nova York sembla un fantotxe, un home que ha venut l’ànima per un grapat de dòlars. La mare volia que, si més no, fora poeta, i ell es riu sorneguer, i no entén res. I no entén que el que volia la seua progenitora era que lluitara per la utopia, que s’aferrara al somni, al lent passar de les hores entre aquelles colines ignotes. I transcendir des del seu bocí de terra.
