La lleialtat és una qualitat impagable en política quan hi ha bona fe. El govern del Botànic n’és una bona mostra. Té costures, sí, i de vegades massa visibles; també alguna esgarrinxada i, fins i tot, en temes com l’avançament electoral dels darrers comicis valencians, es van quedar en parracs. Però el vestit general de PSPV-Compromís-Podem és més vistós, útil i honorable que, posem per cas, els “tres vestits a mida” que resumeixen els vint anys de govern de la dreta desgraciada que patim al País Valencià. El Botànic governa millor o pitjor. Segons gustos, àmbits o moments. Però de bona fe.
En política, en canvi, la lleialtat és una rèmora, una llosa, una xacra que va minant-te i empetitint-te, si la diposites sobre qui no actua de bona fe amb tu. Més que lleial, et fa semblar idiota. I, si sembles idiota molt de temps, potser és que t’hi has convertit. El govern espanyol no actua de bona fe amb el País Valencià; com diu l’acudit, tant hi fa quan llegeixes això. És la pura realitat. Amb la dreta o l’esquerra, l’estat espanyol s’ha limitat a perpetuar un tractament de platja colonial cap al País Valencià que passa per sostenir i xuclar del sector turístic i desoir qualsevol altra reivindicació que implique alguna cosa més que garantir la supervivència dels xiringuitos de Gandia, Orpesa o Xàbia, les discoteques de Benidorm i les paelles a bon preu de l’Albufera. Ni millora del finançament, ni Corredor Mediterrani, ni una xarxa potent de rodalies, ni defensar el teixit empresarial del moble, el calcer o la joguina, ni protegir l’horta i l’agricultura, ni permetre’ns estretir llaços amb els territoris amb què compartim llengua, cultura i interessos econòmics... Res de tot això és vital per al nostre paper: Comunidad Valenciana, ciudad de vacaciones, ¿dígame?.
L’executiu PSOE-UP ha reblat aquesta actitud històrica en dos minuts: els a penes seixanta segons que calen perquè tota una ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, negue l’existència de l’infrafinançament valencià i tot un vicepresident, un tal Pablo Iglesias, aplaudisca entusiasmat. Iglesias i Montero, però, només segueixen Pedro Sánchez, el president que va deixar en calces al seu principal baró i company de partit, Ximo Puig, amb la negativa a atorgar fa dues setmanes la Fase 1 al País Valencià complet.
Ambdós fets han generat, almenys, una certa reacció. Ximo Puig i la consellera Ana Barceló, a qui també han fet parèixer curta de gambals en meitat d’unes setmanes de tensió màxima, van esclatar contra la decisió clarament política d’ajornar la Fase 1 a la meitat dels valencians, mentre s’autoritzava en altres indrets amb dades sanitàries, com a mínim, similars. Ni PSPV-PSOE, ni punyetes. Discurs incendiari contra el govern de Sánchez, amb desaparició inclosa de l’eterna bandera espanyola de fons. Guiño, guiño. Ha durat poc. Tres dies d’ira innòcua.
Compromís, per la seua banda, mitjançant el diputat Joan Baldoví, li ha recordat al govern espanyol que no té majoria i va arribar a anunciar que no donaria el seu vot favorable per prorrogar l’estat d’alarma i, potser, més enllà, si no es modifica la qüestió del finançament. I és que l’estat espanyol no només nega el greuge històric de la balança fiscal valenciana, sinó que ens el refrega per la cara amb els fons de 16.000 milions per a les autonomies. Matemàtica bàsica: el País Valencià suposa el 10% de l’estat -en proporció, uns 1.600 milions del fons-, però només en rebrà al voltant de 700. Resteu vosaltres mateixos.
Com diu Wyoming quan la dreta fake news l’acusa de drogoaddicte i especulador immobiliari, “o farlopa o pisos; tot no es pot”. O estem tan malament que necessitem ajuda o hem de ser de les autonomies que avancen més ràpid cap a la normalitat. Tot alhora és que Sánchez, com Rajoy, com Zapatero, com Aznar, com González... i, així, fins al comte-duc d’Olivares, continuen tenint els valencians “por más muelles”. Sacrificar el País Valencià és l’opció eterna de Madrid.
Puig i Baldoví s’han empipat. Però sembla més una qüestió personal per haver quedat com Camot que no un canvi estructural de discurs. Segueixen parlant de ser “lleials” amb un règim que no actua de bona fe i ja hem explicat abans en quin paper ens deixa això. Potser seria hora d’aprofitar que alguns estan obrint els ulls mínimament sobre què som per a Espanya i començar a ser més atrevits amb els plantejaments davant l’estat a llarg termini i no només amb rebequeries infantils de setanta-dos hores. Si ara per ara els gurus del Botànic creuen que la societat valenciana no està preparada, no cal anar-nos-en al trencament amb l’estat... Però tampoc restar com a babaus en una ofrena permanent i poruga com si fórem uns bons i lleials esclaus de la casa.
