La idea de nova normalitat posada en circulació pel govern d’Espanya resulta inquietant per diversos motius, entre els quals hi ha aquest: la noció d’una normalitat nova implica l’existència d’una normalitat prèvia o antiga, a la qual d’alguna manera hauríem de tendir a tornar. És ben discutible que la manera de viure que teníem abans de la irrupció de la COVID-19 fos normal o tingués res de normal. El que ha passat és que s’ha produït una alteració profunda en forma d’un agent extern: una pandèmia, una forma d’emergència sanitària de la qual estàvem convençuts que vivíem protegits. Les epidèmies infeccioses són habituals a moltes parts del planeta, però la diferència —l’enorme diferència— és que aquesta ens ha afectat també a nosaltres, els països rics del primer món. Quan ens arribaven les notícies sobre l’Ebola al Congo, les escoltàvem amb la sordina que posem a les calamitats que no ens poden afectar. No es tracta ara de fer l’article tronant contra la hipocresia humana, només constatem que els esgarips i tremolors els reservem per a quan els motius de la por ens agafen de prop.
Amb un punt de partida com aquest, el fet de pensar que hi va haver una antiga normalitat que es va veure trencada i que ara n’encarem una de nova que ha de venir a substituir l’anterior, és, a més d’inquietant, una presumpció sense fonament. O amb massa poc: si busquem fórmules retòriques per etiquetar la situació, i volem que la fórmula sigui prou difusa i grandiloqüent com per fer-li voler dir allò que ens convingui, aleshores podem afirmar que no és que ens trobem dins una nova normalitat, sinó dins una nova realitat. Tot el que està succeint ara ja havia succeït, però és com si es repetís distorsionat, i la distorsió la indueix la por. Una por que és individual, però que també és por d’espècie. “T’intuben i ja no tornes”, em repetia per telèfon, fa uns dies, un home que semblava haver acabat de descobrir la seva fragilitat, i amb ella, la de totes les coses d’aquest món. El diluvi després de cadascun de nosaltres: si nosaltres ja no hi som, el món tal com el coneixem deixa també d’existir. O, si més no, la realitat ja no pot ser la mateixa. La realitat haurà de ser, forçosament, una altra.
En un cert moment del confinament, les imatges de la naturalesa que es regenerava (cels límpids, aigües cristal·lines a platges turístiques i fins i tot als canals de Venècia) i dels espais urbans envaïts per espècies diferents de la nostra (des d’ànneres fins a porcs senglars, passant per dofins a vorera de mar), van crear en molts el miratge que la nova realitat havia de consistir en un replantejament de la nostra forma de conviure amb l’entorn. Havíem de tornar-nos més respectuosos, havíem de definir un Green New Deal que havia de fer possible un aprofitament dels recursos naturals que anés en benefici de la salut pública i de la integritat del planeta. Tan sols hem arribat a la fase 1 de la desescalada i ja no fem res més que preguntar-nos com ho podem fer per tornar a omplir els nostres hotels i discoteques amb turisme de borratxera, perquè, en cas contrari, ens veiem abocats a extingir-nos: però no per la COVID-19 sinó per la misèria. Hem vist, mentre estàvem confinats, la vida sense nosaltres: i ens hem gronxat en el somieig de trobar-la bella, però de seguida ens ha assaltat (com al meu interlocutor telefònic) l’horror de la fragilitat pròpia, l’evidència de tenir moltes possibilitats de ser —cadascun de nosaltres— el proper a desaparèixer. I aleshores la nova realitat torna a assemblar-se molt a l’antiga. S’hi ha afegit, si de cas, la distorsió d’haver confirmat allò que ja sospitàvem: és a dir, que no som imprescindibles.
