Una figuera ha crescut en el marge d’una sèquia. Quan m’he adonat l’arrelam ja havia badat una part del mur i caldrà reparar-lo. És sorprenent la força de les arrels, com s’encasten en el badat i fan falca. Aquest tipus de figuera creix de manera subespontània, i produeix uns fruits petits i gens abellidors. Per això, l’anomenen figuera borda o figuera mascle, per a diferenciar-la de la de llei, de la femella nodridora. En castellà li diuen cabrahigo, terme també evocador per la capacitat per a créixer en qualsevol escletxa, on tan sols les cabres hi poden accedir. De vegades, fins i tot s’encimbellen en els murs dels campanars més vells i ruïnosos.
Joan Perucho, al seu llibre Botànica oculta, dedica un capítol a la figuera, i s’hi recrea amb una prodigiosa erudició. Conta que la figuera fou la planta triada pel pintor Daniello Ricciarelli, anomenat “Il Braguettone”, per tal de portar a terme la censura als frescos de la Capella Sixtina, seguint les ordres del papa Pau IV. Tota aquella explosió de carn rubicunda va ser convenientment ocultada pels pàmpols de la figuera. I explica Perucho: “Hi ha hagut altres casos, com el del duc de la Rochefoucauld, quan era director de Belles Arts, que va manar posar calçotets de llautó i fulles de figuera ‘de bronze’ als nus del museu, o el cas de la duquessa de Castries, que feia dir misses dues vegades la setmana a Saint-Germain-l’Auxerrois ‘perquè el foc del cel consumís els quadres del Louvre, i sobre tot les nueses que sobresalten la moral’”.
Per sort els precs de la duquessa no foren atesos, i el Louvre conserva íntegres totes les seues nueses. Entre elles, la d’un preciós Sant Sebastià d’Andrea Mantegna, on el sant hi apareix molt lleuger de roba, mostrant l’anatomia musculosa i viril d’un atleta (atleta de Déu, com va pregonar sant Agustí). El martiri del sant sempre ha esperonat d’allò més els pintors, per les possibilitats que depara pintar-lo lligat a una columna, sent assagetat, en contorsions que marquen la musculatura. A més a més, era un sant molt volgut per la feligresia, especialment degut a la seua condició de protector contra la pesta, per haver sobreviscut a aquesta, després d’infectar-se. Potser per això, Mantegna el va pintar en tres ocasions, amb un curiós augment de fletxes en passar els anys, com qui troba un cert deler en el turment del sant (quinze fletxes en el darrer sant Sebastià, que es conserva al Ca d’oro de Venècia).
I en aquest quadre del Louvre el sant és martiritzat lligat a una columna, amb un impressionant capitell corinti, en mig d’un paisatge de ruïnes clàssiques. Un ambient perfecte perquè entre totes aquelles velles pedres arnades haja arrelat una figuera. Com ens diu Mireia Levi d’Ancona, en El jardí del Renaixement, aquesta figuera simbolitza la protecció del sant contra les malures de la pesta. En l’antiguitat la figuera estava consagrada a Saturn, i al Renaixement es considerava que l’epidèmia era conseqüència de l’alineació d’aquest planeta amb Júpiter (cosa que, segons escrivia Albert Magne, originava “grans mortalitats i despoblaments dels regnes”). I aquesta és la raó per la qual Mantegna va pintar aquella figuera als peus de l’adolorit atleta, per a recordar als homes la seua guàrdia contra els efectes malèfics de Saturn. Una figuera que, com no podia ser d’una altra manera, és borda, això és, mascle, amb uns fruits escarransits. Unes figues tan vulgars que els ballesters mauritans que l’han martiritzat passen per la seua vora ignorant-les del tot. Ah, si hi haguera crescut una bona bacora...
