La figura del prestigiós filòleg Germà Colón Domènech, nascut a Castelló de la Plana el 1928 i que ara fa poc ens ha deixat, a Barcelona estant, com un trista conseqüència més de la pandèmia, restarà associada per sempre a l’estudi documentat del lèxic català i de les llengües llatines. Com a catedràtic de filologia romànica de la Universitat de Basilea, a Suïssa, Germà Colón ha estat referència principal en els estudis lingüístics durant dècades. A les obres lexicogràfiques del mestre, centrades en el recull de dades de la llengua d’antics documents o de la parla viva, apareixen observacions sobre el català en el món contemporani, que potser no han estat assenyalades amb atenció fins ara. La lectura de Colón és sempre amena, perquè a banda de raonar sobre la documentació, sempre fa al·lusions a fets viscuts en la seua infantesa i joventut a Castelló, o a una conferència de Joan Coromines a València o a un mot escoltat en una notícia de la televisió francesa. «El filòleg, sense voler ésser al mig de tots els debats, ha d’ésser present en l’actualitat, i no encasellar-se en un observatori que mira únicament el passat», va dir el mestre en una avinentesa.
En el primer manual imprescindible de Colón, El léxico catalán en la Romania, publicat en castellà per l’editorial madrilenya Gredos el 1976, hi ha una referència a l’evolució de català durant les dècades del franquisme. En l’apartat del llibre dedicat als préstecs lèxics del castellà, podem llegir aquesta consideració, que citem de l’edició traduïda al català el 1993 per la Universitat de València: «A partir del 1939 –escriu Colón– el castellanisme té les portes obertes de bat a bat. L’estudiós pot ara observar un fenomen de diglòssia en el lèxic, motius socioeconòmics determinen la formació de parells aberrants: tonyina continua essent el peix, però atún és el producte d’aquest mateix peix manufacturat i en llauna».
Dins la mateixa obra, Colón aporta diversos exemples de mots castellans inacceptables en català, i al final del capítol fa una consideració absolutament contemporània sobre la recuperació de la vitalitat lingüística del nostre idioma: «Alguns signes fan veure una lleugera capacitat de reaccionar: la voga de l’anomenada nova cançó, la introducció en la litúrgia de la llengua vulgar, una activitat editorial catalana bastant important, etc. Però, només la lliure disposició de l’ensenyament i dels mass media per part del català podria modificar aquest estat de coses». L’autor, en nota a peu de pàgina, es preocupa d’anotar que aquestes paraules foren escrites el 1973, en ple tardofranquisme.
Igualment, i pel que fa a algunes polèmiques gens enraonades sobre la llengua al nostre temps, han sigut aclaridors els estudis de Colón defensant la forma genuïna d’alguns mots o topònims. Cal que en referim alguns exemples, com ara la defensa del nom de cap i casal, València, mot esdrúixol amb accent greu; Orpesa, sense la segona lletra o de la forma espúria i castellanitzada «Oropesa», o el Lledó, entranyable partida i lloc sagrat castellonenc que ha de dur article.
Poc avesat a l’estudi de la normativa, Germà Colón va escriure un valuós treball, titulat Les Normes de Castelló i unes consideracions ortogràfiques, amb motiu del cinquantenari, l’any 1982. Aquell text és justament el del discurs del mateix Colón a l’acte d’homenatge a les Normes celebrat a la Universitat de Barcelona, on va ser invitat a participar pel rector Antoni Maria Badia i Margarit. El mestre Colón va iniciar el seu discurs amb una consideració definitòria, que incloïa un to emotiu en parlar de la vinculació amb la seua terra d’origen:
«Les Normes de Castelló han esdevingut avui un símbol de la unitat de la llengua catalana. El fet d’associar el nom del meu poble nadiu a la cohesió de l’idioma em fa així mateix sentir-me’n satisfet. [...] M’adone clarament que les bases castellonenques resumeixen, simplificant-les, les normes fabrianes exposades a partir del 1917».
Colon explica l’absoluta adaptació de les Normes de Castelló a les de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè Pompeu Fabra ja havia considerat plenament l’adaptació de la regla ortogràfica als parlars valencians: «A les terres del sud, on la pronúncia de tipus occidental permet l’aplicació immediata de les Normes de l’Institut (més raó de plànyer-se’n haurien tingut els catalans «orientals»), el problema no era de grafia, era d’acceptació sociològica de la llengua autòctona».
El fals debat dels anys de l’anomenada Transició sobre el valencià, parle del fenòmen conegut com a blaverisme, també va ser respost amb rigor filològic i elegància expositiva per Germà Colón. I això té encara més mèrit perquè la fauna ignorant i anticatalana de l’Acadèmia de Cultura Valenciana, encapçalada per Xavier Casp, es va atrevir a publicar el 1993 un pamflet anònim furibund, en castellà, atacant el filòleg castellonenc: Contestación a la crítica de G. Colón al Diccionario de la Real Academia de Cultura Valenciana.
En un treball ple d’ironia i de coneixement filològic, titulat En l’horitzó blau: reductivisme lexicogràfic valencià, el catedràtic de Basilea dona pèls i senyals del profund desgavell de les propostes del blaverisme lingüístic. Fa referència al grupet d’individus que violant les dades de diversos documents, amb mitges veritats i molta mala fe i ignorància van engendrar les anomenades «Normes del Puig» del 1981 i el Diccionari valencià-castellàdel 1992. Parlant d’aquest diccionari, Germà Colon afirma que «el llibre val ben poqueta cosa» i és producte dels qui s’han llançat a «una croada disgregadora de l’idioma del país». El filòleg castellonenc considera ridícul l’intent de disgregació lingüística: «Si llur fi era demostrar que el català i el valencià són dues llengües diferents, ja han fracassat estrepitosament, i fracassaran sempre; no provocaran altra cosa que la hilaritat o el caritatiu menyspreu de la comunitat científica internacional».
Germà Colon comenta algunes «aberrants disposicions», que citem entre cometes, com ara l’eliminació d’accents, la simplificació de les consonants dobles tg, tj en simples g, j, contradient «l’estat actual de molts parlars castellonencs»; l’opció per la ch africada i el rebuig de tx, que apareix a bondó a l’ortografia dels Furs de València; la defensa d’un nom Àusias esdrúixol -un «disbarat inconcebible en persones de parla valenciana», perquè «en valencià no hi ha àtones acabades en -as, el sistema les transforma automàticament en -es»; o el bandejament del mot servei, contradient la tradició lèxica valenciana.
Vull acabar aquestes notes sobre la contemporaneïtat de l’obra de Germà Colón citant la cloenda del seu discurs a la Universitat de Barcelona sobre les Normes de Castelló, on feia una afirmació que bé hom podria utilitzar en la campanya «Som 10 milions» que actualment desenvolupa la Plataforma per la Llengua: «Es inútil cercar el cisma: la llengua catalana és i serà una per als qui nascuts enllà o ençà del riu de la Sénia tenim l’orgull de parlar-la».
