Cada vegada que esclata una gran crisi ens diuen que “res serà mai més com abans”... fins que l’essència del que arriba no té res de nou i ens retorna a uns vells orígens. L’any 2008, caps d’Estat de grans potències parlaven de “refundar” el capitalisme i aconseguir-ne una versió que no fos enemiga radical de l’equitat. Barbara Ehrenreich escrivia en el 160è aniversari del Manifest Comunista que el capitalisme semblava haver-li fet l’ofrena suprema: la seva pròpia mort, provocada per una financierització suïcida de l’economia. La depauperització de les classes treballadores que havien vist i denunciat Marx i Engels en el segle XIX, s’acompanyava en el segle XXI de desregulacions salvatges mentre la classe mitjana anava relliscant cap a la ruïna. La “refundació” real va significar un increment de la despossessió, de l’explotació i la desigualtat. La vida de la majoria es convertia en un risc constant i una incertesa absoluta. I per ofegar revoltes i protesta, es varen refundar lleis mordassa i militarització social amb centralització i més mentides. Mentrestant, la societat s’anava polaritzant i tancava els ulls.
Feia massa temps que duraven els estralls del 2008 quan ha arribat la pandèmia. Feia massa temps que no es trobaven alternatives creïbles. I fa massa temps que es perllonga l’agonia d’aquest sistema, a un pas de la barbàrie i en fallida múltiple. Saturn ja no devora sols els seus propis fills: es devora a sí mateix i l’hàbitat que li permet de sobreviure. No hi ha pensament crític que ajudi a repensar-nos si amaguem, més que sempre, la mort que provoquem.
I mentre avancen i s’imposen les fórmules reincidents en un procés de destrucció massa addictiu, les imatges d’un nou imperi romà en plena decadència apareixen en primer pla: el coronavirus ha posat de nou, sota la llum més cruel, els límits del sistema i la seva incapacitat per regenerar-se. De nou, la llei de la selva: si posem per davant la salut, cau l’economia. Així s’il·luminen els marges de la nostra servitud i de l’egoisme, i la condemna a una manera individualista de viure que escapça lligams racionals i afectius. Queda en primer pla el buit de la nostra xarxa de seguretat, retallada i parasitada, venuda en subhasta.
Luciana Castellina escrivia fa poc que l’individualisme que ens volia fer creure que vivíem en una beata autosuficiència, s’esquinçava amb la pandèmia per mostrar la riquesa de la nostra debilitat: sense el treball dels altres no podem sobreviure. Bona part de les coses que donaven sentit a la nostra vida -al consum nostre de cada dia- no eren de fet tan importants. En quarantena podíem descobrir que no era tan difícil prescindir-ne. I si no ho fèiem i manteníem clandestinament la pulsió consumista fent-nos portar a casa productes Amazon per treballadors disfressats d’autònoms, desafiàvem el contagi. Manteníem el consum però es posava en precari la salut. En temps que creiem “normals” ens feia goig de veure les lleixes dels supermercats superpoblades de mil béns, de totes mides i colors. Però en temps de pandèmia i risc ens adonàvem que sobrevivíem en una societat amb molt pocs serveis per atendre dignament les persones més fràgils.
Ara, els determinants de salut donen senyal d’alarma, i s’omplen, de nou, els menjadors socials. En els hospitals falten equips de protecció i proves de laboratori fiables, i a moltes cases, fins setembre, nens i nenes perden qualsevol vincle amb l’escola. No sols per manca d’ordinadors... a vegades, també, per manca d’electricitat. No hi ha prou braços i mans per ajudar, per socórrer, per consolar. I en el “mercat” no es troben. Així, pot semblar fins i tot una frivolitat preocupar-se per la caiguda del PIB quan aquesta magnitud no reflexa el sobreesforç de tants sanitaris, el doll incessant d’intel·ligència dels científics per analitzar, entendre i trobar tractaments efectius, i el treball solidari de tantes xarxes d’atenció comunitàries. El PIB no té en compte, en positiu, l’aprenentatge de convivència a les llars, ni la maduració forçada dels adolescents, ni els dols en soledat. Ni reflecteix, en negatiu, la violència del masclisme engabiat, ni dels maltractadors amb les seves víctimes. El PIB no sap què fer-ne de la cultura ferida que sobreviu en els balcons o s’ofereix a les xarxes mentre polítics i savis del sistema ni tan sols se’n ocupen. Semblen fins i tot ignorar que els llocs de treball necessaris són els que satisfan les necessitats reals i reforcen les argamasses socials.
El PIB, aquesta vella relíquia bàrbara, tornarà a pujar, però si no en som conscients, ho farà de nou amb despossessió i explotació, augmentant les desigualtats i el risc de fer-nos viure en una societat que no es veu com és, que no rectifica ni es pensa a sí mateixa, per pur instint de supervivència, sota una llum crítica.
