Una aranya cranc ha caçat una abella. L’ha esperat entre els pètals d’una rosa, i l’ha encalçat entre el cap i el tòrax. L’abella s’ha quedat penjant d’un dels pètals, i tan sols quan t’acostes descobreixes l’aranya, molt més menuda que la víctima. Durant un temps intente imaginar-me l’escena, la dissortada abella recollint el pol·len d’aquelles roses curulles, fent revolades entre els estams, empastifant-se en aquell jaç inesperat d’aliment. I l’aranya a l’aguait, emboscada entre els pètals, tibada com un gos coniller, fins al moment en què esdesencadena l’acció, la tragèdia per a l’insecte, l’èxit per a l’aràcnid, que tindrà aliment per a una llarga temporada.
Mentre mire l’aranya nodrir-se de l’abella recorde la meua lectura recent de Schopenhauer. Res millor que ell per a afrontar aquests dies tan convulsos i estranys. En la biografia de Wilhelm Gwinner s’explica la complicada relació del filòsof amb sa mare, l’escriptora Johanna Schopenhauer, i com a partir d’un moment determinat aquesta el va evitar, perquè irremeiablement l’entristia i la posava de mal humor. A aquella dona il·lustrada, que tractava braç a braç Goethe, el seu fill taciturn la treia de polleguera. “No puc estar d’acord amb tu en res referent al món exterior”, li escrivia. Aquest, per a reafirmar-se en la seua visió lúgubre de la vida, li etzibava que “un pessimista és un optimista en plena possessió dels fets”, i ella potser li replicava que aleshores preferia no estar tan informada i gaudir a fons de la vida.
Ah, que bé que vivia Johanna, en aquella Weimar pletòrica, del teatre al concert, i d’ací a una recepció en la cort del duc Carl August, entre riures i oripells. Quin dolç diletantisme aquell que reuneix les bondats de l’esperit amb les més peremptòries satisfaccions corporals! Johanna Schopenhauer és l’autora d’un llibre deliciós, titulat La neu, on explica fil per randa aquell ambient exclusiu i epicuri. En canvi, el fill Arthur la turmentava amb les seues diatribes tenebroses. I escrivia en Parerga i Paralipòmena: “L’abella, la vespa, la formiga treballen en les seues construccions futures i prenen les més complicades disposicions. El que dirigeix totes aquestes bestioles és evidentment una il·lusió que posa al servei de l’espècie l’antifaç d’un interès egoista”. Schopenhauer mantenia que l’únic estímul que movia les accions de la natura era l’egoisme i que això era aplicable fins i tot a l’abnegada abella. I d’aquesta passava a l’home: “L’egoisme té en cada home arrels tan fondes, que els motius egoistes són els únics amb què pot comptar-se segur per a excitar l’activitat d’un ésser individual”.
Aquests textos de Schopenhauer són sorprenentment actuals, i des del punt de vista biològic recorden els d’un Richard Dawkinsavant la lettre. De Parerga i Paralipòmena a El gen egoista hi ha un pas. “L’individu es fa així esclau inconscient de la naturalesa en el moment en què sols creu obeir als seus propis desigs. Una pura quimera...”, escriu Schopenhauer. Som esclaus dels nostres gens, dels nostres instints, diria Dawkins.
En realitat, la humanitat prefereix no tenir plena possessió dels fets. Posats a escollir, tria la vida despreocupada, una existència desinformada, un passar cantant i rient per aquest vall de llàgrimes. Viure en la inòpia i, si és possible, en l’hedonisme, com desitjava Johanna Schopenhauer. Tan sols això explica el món en què vivim, i tantes altres coses com la qualitat de la nostra classe política, la degeneració dels mitjans de comunicació, o la vulgaritat espessa que regna arreu. Ser Johanna Schopenhauer o ser Arthur Schopenhauer, aquesta és la qüestió. Potser hi podria haver un terme mig, però els fets demostren que això és una quimera.
