Aquest dimarts 28 d’abril de 2020 va entrar en vigor el Tractat de Beijing sobre interpretacions i execucions audiovisuals que atribueix drets morals i patrimonials de naturalesa intel·lectual als actors i a les actriusd’arreu del món. Aquest reconeixement com a creadors de ple dret a nivell col·lectiu, per tant, que afecta tota una professió té un pes absolutament rellevant en el context actual i ens recorda la necessitat d’atorgar la cultura i als seus professionals un rol vital en el desenvolupament personal i socioafectiu de les persones.
El tractat del qual us parlo va ser adoptat a la capital xinesa el 24 de juny de 2012 i després de superar fins a 30 ratificacions (ho heu llegit bé, 30) ostenta des d’aquest dimarts plena vigència internacional per obra i gràcia de l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI), l’oficina de Nacions Unides en la matèria.
Tot plegat coincideix en un moment de incerteses i inquietuds majúscules que afecten molt particularment els i les professionals de la interpretació, però també el món de la cultura, en general. Els efectes econòmics derivats de la Covid-19 són encara incerts però es preveuen d’unes dimensions mai vistes atès que la pandèmia mundial ha posat en evidència la vulnerabilitat del sector cultural, la feblesa de les seves indústries i la precarietat amb la qual molts dels seus treballadors desenvolupen les seves professions.
Cinemes a mig gas (a l’Estat espanyol, si ens guiem per aquest primer Pla de desconfinament compartit amb compta gotes i inexactituds a dojo, podrien obrir a un terç de l’aforament... A Itàlia ja estudien implementar un “Cinema a la fresca” generalitzat com a alternativa), rodatges ajornats, molts d’ells, sine die; i consum massiu de continguts audiovisuals a través de plataformes digitals que, majoritàriament, no impliquen que actors i actrius tinguin cap tipus de rendiment econòmic.
D’aquí que, en aquest context tan advers, l’entrada en vigor d’aquest tractat esdevé una fita importantíssima a nivell internacional que ha de permetre protegir els drets dels actors i les actrius. El més important en aquests moments és una correcta implementació d’aquest tractat en harmonia directa amb les diverses legislacions nacionals. En aquest sentit, cal preservar l’aplicació de l’objectiu principal que determina el primer paràgraf del preàmbul del tractat: “Desenvolupar i mantenir la protecció dels drets dels artistes intèrprets o executants respecte de les seves interpretacions o execucions audiovisuals de la manera més eficaç i uniforme possible”. Una lluita clara i inequívoca contra l’explotació dels drets dels actors que es vol realitzar a partir d’un model de gestió col·lectiva que ha de ser, per definició, transparent, professional i solidària.
Tenim precedents de qüestions similars en altres àmbits artístics, no sempre amb resultats gratificants. Si bé avui no vull citar allò que no ha funcionat en algunes entitats de gestió de drets i sí que vull recordar com n’hi ha que fan bona feina (com és el cas de l’AIE, l’Associació d’Intèrprets i Executants que ha posant en funcionament una línia d’ajuts als seus socis molt notable i que em consta que s’ha vehiculat d’una manera molt àgil).
Tot plegat ens hauria de fer pensar que el camí a recórrer és encara llarg i feixuc, però no serem capaços de traçar-lo amb èxit si obviem el caràcter universal de la cultura entesa com a dret inalienable a les persones. La Declaració Universal de Drets Humans de 1948 (article 27) i la Convenció Europea de Drets Humans elaboren i estenen els principis de llibertat d’expressió, d’associació i de consciència a la naturalesa cultural en tot allò que fa referència als seus articulats genèrics. L’especificitat cultural arriba amb la Convenció Cultural Europea de 1954 i amb el Pacte sobre Drets Socials, Econòmics i Culturals, afegit a la Declaració Universal a partir de 1966. La Declaració sobre Diversitat Cultural aprovada per unanimitat a l’Assemblea General de la UNESCO del novembre de 2001 constitueix igualment el text de referència més explícit sobre l’entorn dels Drets Culturals que ha emanat d’un organisme intergovernamental en el nou mil·lenni. Els marcs hi són, i la legislació s’hi adapta de manera lenta però progressiva. Ara depèn de nosaltres que tot plegat no quedi en paper mullat.
