Va ser Albert Einstein que va dir que “no tot el que compta pot ser comptat, i no tot el que pot ser comptat, compta”. És una sentència que, en primer lloc, prova la humilitat intel·lectual d’un gran físic i matemàtic. Però, en segon lloc, ens hauria de posar en guàrdia davant dels usos dels números a qui se sol atorgar una autoritat tan indiscutible que, sovint, se’ns oblida de preguntar com s’han obtingut, què diuen realment i si serveixen pel que haurien de servir. Ho dic, és clar, sota l’impacte de l’aclaparadora quantitat de xifres amb què se’ns informa a cada moment de l’evolució de la pandèmia.
Ja sabem que el govern espanyol va optar, de primera hora, per recórrer a les forces armades -policia de l’Estat, Guàrdia Civil i Exèrcit- per crear una aparença de control sobre una realitat que ningú no coneixia. De passada, aquest recurs li permetia exacerbar els sentiments nacionals -nacionalistes- sota la consigna de la “unitat”, i adoptar un llenguatge bèl·lic que tan escau a una cultura política a qui agrada empunyar l’honor per guanyar batalles. Del recurs a la terminologia bèl·lica i als sentiments nacionals se n’ha parlat prou i, en unes coordenades com les nostres on les armes afavoreixen més la desconfiança que no pas la seguretat, diria que l’estratègia ha quedat prou desemmascarada com per esdevenir inútil.
En canvi, s’ha parlat molt poc del recurs generalitzat a donar xifres per crear també una aparença de transparència i control. És cert -parlo d’aquí- que les xifres no han estat amagades ni manipulades, i estic segur que s’han donat honestament fins on se n’han tingut. Però de bones intencions, l’infern n’és ple. La pressió dels mitjans de comunicació demanant dades ha estat tan brutal com absurda. I, finalment, tant si les ha donat l’administració com quan les han donat els mitjans de comunicació, la majoria de dades no han dit el que se suposava que havien de dir i han suggerit idees confuses.
Anem a pams. El primer que cal dir en relació a la pandèmia -i a tantes altres realitats subtils quan es volen mesurar quantitativament-, és que la seva magnitud ha estat i segueix sent inaccessible. Sense sotmetre tothom a tests no es pot saber qui ha estat contagiat i qui no, i qui és asimptomàtic o qui ha tingut símptomes confusos. Tampoc tots els tests mesuren el mateix, ni ho poden mesurar en qualsevol estadi de la infecció. De fet, només es poden fer aproximacions, la precisió numèrica de les quals no hauria d’enganyar sobre el seu valor probabilístic a partir d’hipòtesis teòriques.
El segon gran biaix de les xifres que se’ns han donat té a veure, primer, amb el fet de confondre tota la realitat amb allò que s’ha pogut comptar efectivament, i després, amb creure que les dades corresponien exactament al mateix dia que es feia públic el recompte. Això s’ha anat aclarint: durant setmanes, només sabíem el nombre d’atesos als hospitals i dels morts que s’hi produïen, i les dades “del dia” no eren els casos del dia, sinó el casos que se sabien aquell dia. Més endavant -amb gran coratge per part del Govern de la Generalitat catalana s’ha de reconèixer-, s’han començat a donar dades més completes, a partir dels serveis funeraris, dels certificats de defunció i de les morts a les residències d’avis. Les xifres es van doblar d’avui per demà! Aquest recompte és més complet, sí, però no necessàriament més precís. En realitat, era més precís -però incomplet- dir qui havia mort de coronavirus en un hospital, mentre que és més complet però menys precís -cal pensar que no sempre la causa de mort d’un certificat de defunció pot tenir totes les garanties- voler-ho comptar a partir dels serveis funeraris.
Un tercer gran error ha estat donar xifres absolutes -de contagiats, d’hospitalitzats o de morts- per comparar la gravetat a cada país. Només tindrien valor les dades relatives, segons la població del territori considerat. Però tampoc no són comparables territoris amb poblacions amb estructures d’edat diferents, amb més o menys població envellida. Ni, si es mesuren ingressats o morts a l’hospital, es poden comparar països amb sistemes sanitaris diversos. És el cas, també, de les residències i les proporcions d’emmalaltits i morts: a tots els països hi ha la mateixa proporció de residents, i són d’edats similars? I, per acabar de fer complicada cap comparació, no és fàcil mesurar quin és l’estadi d’evolució de l’epidèmia a cada país. La coincidència en un mateix dia del calendari no fa que tingui sentit comparar si algú ja té més morts que un altre.
En definitiva, la meva opinió és que ens hem agafat a les xifres per tenir la il·lusió de control creant una falsa seguretat, d’altra banda ben humana i tan buscada en les actuals circumstàncies. Caldria comptar, de passada, amb el paper de la incultura matemàtica i estadística dels qui sovint tracten les dades. Però, sobretot, cal tenir en compte la confusió entre mesurar i conèixer que, com advertia Einstein, no sempre són el mateix.
