Aprofite el confinament per a llegir Nèmesi, de Philip Roth. Sempre m’havia causat mandra endinsar-me en aquella història truculenta de la poliomielitis. I, tanmateix, resulta una lectura corprenedora, amb moltes equivalències amb el clima d’angoixa que vivim aquests dies amb el coronavirus. Els habitants de Newark, a New Jersey, veuen com els seus fills emmalalteixen de colp i moren, i no saben com explicar-ho, com el virus infecta les persones. Uns diuen que és degut a les mosques, altres a un bar que té fama d’insalubre, altres a l’esport físic, altres a uns italians que passaren per allà i que escopiren en la vorera. Roth mostra molt bé l’ambient de xafogor i ansietat, de pànic i dolor, que crea aquesta epidèmia. “Aquells eren els números esfereïdors que reflectien el progrés de l’horrible malaltia”, escriu, explicant aquell ascens dels decessos que ens recorda les gràfiques temibles del coronavirus.
Les pandèmies de pesta o de còlera han estat les grans instigadores dels excessos religiosos, s’han buscat heretges, pecats, culpables. El poeta romà Lucreci, en De la natura, en el darrer capítol, descriu l’avanç de la pesta per Roma, amb una potència estilística impressionant. Des de la primera lectura, se’m va quedar gravada en la ment la imatge dels malalts intentant accedir a les fonts de la ciutat, morint assedegats al seu voltant, amuntonats uns sobre els altres. “No hi havia treva en el mal: els cossos queien rendits. La medicina murmurava entre dents amb callada temença, mentre els infeliços tantes vegades giraven cap a ella uns ulls sempre oberts, ardents de malaltia, privats de son”, escriu Lucreci, en la gloriosa traducció de Joaquim Balcells. “En aquells temps apareixien molts altres signes de mort: l’esperit esmaperdut en el sofriment i el terror, les celles enquimerades, l’esguard inquiet i dur; després, les orelles turmentades i plenes de brunzits, la respiració precipitada o bé forta i intermitent...”.
De Lucreci a Roth el fil és continu, i manifesta aquella desesperació de no entendre perquè la Providència envia aquell càstig, tan orb i destructor, que s’emporta allò que més s’estima. De la desgràcia naixen dos sentiments totalment contraposats: per una banda, una necessitat de desenvolupar la investigació (la carrera per a trobar la vacuna contra la poliomielitis va activar molt la recerca) i, per altra, un sentiment místic i transcendent, que les religions intenten aprofitar. Aquests dies hem vist com en molts municipis els rectors treien les polsoses relíquies conservades en les esglésies i les passejaven pels carrers, amb una galivança exorcista que ens retrotreia a imatges de l’Edat Mitjana. En definitiva, entren en pulsió les dues forces que han fet l’home, la raó i les tenebres de l’ànima. Qui o què transmet la poliomielitis, la pesta, l’epidèmia?
“Què diables està passant i com anem a sortir d’açò?”, es pregunta astorat un personatge de Nèmesi. El títol de la novel·la de Roth al·ludeix a la divinitat grega, generalment descrita com filla de la nit, i personificació de la venjança, de la justícia divina. Si Roth haguera llegit Lucreci potser no l’haguera titulat així, perquè el poeta llatí alertava en De la natura que els déus res tenen a veure amb les coses humanes: “Si la por s’ha ensenyorit de tots els mortals és perquè veuen esdevenir-se moltes coses en la terra i el cel, de les quals no poden comprendre les causes i pensen que són degudes al numen diví”. Llegiu Lucreci en temps de la pandèmia! Us farà més savis i menys crèduls, més humans.
