Josep Fontana solia explicar quina havia estat la gota que havia fet vessar el got de la seva decepció amb la direcció del PCE i del PSUC. Va ser un míting de Carrillo allà per l’any 1977 en el qual el veterà líder va venir a dir que els Pactes de la Moncloa eren una gran conquesta per a la classe obrera i que es feien en el camí cap a una “democràcia econòmica i social”, un concepte que va posar en voga l’eurocomunisme també per aquelles dates. Fontana pensava que ja s’havien abandonat prou els objectius combatius pels quals molta gent treballadora s’havia involucrat en la resistència al franquisme. Però el que no podia suportar era que, a sobre, es presentessin les renúncies com a conquestes, les derrotes com a victòries.
Ara s’ha desenterrat la idea dels Pactes de la Moncloa per part del PSOE, amb una acceptació sorprenentment acrítica de Podemos, una força que en el seu dia va néixer com una impugnació d’aquelles renúncies de la Transició. La reaparició dels Pactes sembla que s’ha fet amb poca fortuna i potser quan llegiu aquestes ratlles ja ni tan sols es fa servir aquesta referència històrica. Però de moment ens ha fet un servei magistral per poder explicar les continuïtats i les ruptures entre aquell moment i l’actual, entendre què va significar la Transició i per què ara no hauríem de caure en els mateixos errors.
La mort de Franco va coincidir en el temps amb una recessió profunda de l’economia espanyola. L’economia internacional estava colpida per la crisi del petroli del 1973 i això es deixava notar amb força a l’Estat espanyol, molt depenent de l’entrada de diners de l’exterior. El PIB es va estancar, va caure la inversió i va créixer l’atur, i també es va començar a disparar la inflació.
Però aquella crisi va comptar amb una forta mobilització obrera, encapçalada per les Comissions Obreres que s’havien anat organitzant en la clandestinitat. 1976 és l’any de més vagues de la història recent de l’Estat espanyol. I també és l’any de la Llei de Relacions Laborals, aprovada per un govern de franquistes i que, tanmateix, atesa la correlació de forces i l’empenta obrera, és la més favorable als interessos de la classe treballadora que mai hagi existit, fonamentalment en la part dels contractes indefinits i en la protecció contra els acomiadaments. Per què es va aturar aquella empenta obrera?
Luis Romero, el protagonista del cèlebre cartell electoral del PSUC (“Mis manos: mi capital. PSUC: mi partido”) va deixar escrit com va viure aquella època com a responsable de la coordinadora de CCOO del sector de la Construcció de Catalunya. La primavera de 1977 van mantenir una vaga de 23 dies en el sector, a la província de Barcelona, que si bé no va aconseguir el seu objectiu (asseure la patronal a negociar) va servir per articular l’enorme força que tenien, ja que van aturar-se els 140.000 treballadors del sector. Romero, que era militant alhora de CCOO i del PSUC, explica que des del partit havien tractat de dissuadir-los, sense èxit, de portar a terme aquella vaga. Aquella línia política de frenar les demandes obreres era la que portaria als Pactes de la Moncloa pels quals, en paraules de Romero “una vegada més, els treballadors, la classe obrera, vam ser enganyats, es va abusar de la nostra confiança i vam quedar com a convidats de pedra”. Els Pactes es van signar, efectivament, a esquenes dels sindicats. Van ser el PCE i el PSOE i que els van acordar amb Suárez, i després van fer que s’acceptessin per part de la classe treballadora.
Els Pactes suposaven, en abstracte, un intercanvi entre els franquistes reformistes, que cedien en matèria de llibertats polítiques i algunes reformes econòmiques, i l’oposició, que acceptava posar fre a les lluites i reivindicacions obreres. Amb el temps es va veure que de totes les mesures econòmiques, l’única que es va complir va ser la contenció salarial. Perquè la resta de mesures (per exemple, en matèria d’habitatge o d’energia) van comptar amb el boicot més o menys explícit de l’oligarquia. És la història de la Transició.
I sempre que tornem a la Transició ens fem la mateixa pregunta: es podria haver anat més enllà? El context internacional no hi convidava, l’esquerra estava en retrocés especialment des del cop d’Estat de Pinochet a Xile el 1973, que va portar molts partits d’esquerres europeus a rebaixar les expectatives. Però també és cert que a Portugal bé que s’havia fet una revolució. I que en, definitiva, mai saps ben bé la força transformadora que tens fins que no l’exerceixes.
Avui la sortida de la crisi també és una incògnita. Respecte aquell 1977, el múscul obrer no és el mateix. A nivell internacional, la incertesa deixa més oberts els escenaris. Però allò més esperançador és que les correlacions polítiques són més favorables a la ruptura, si més no a Catalunya.
