El cardiòleg Fábio Vilas-Boas és un home sensat i hi ha poques coses que el treguin de polleguera. Després de cinc anys com a ministre de Sanitat de Bahia, un estat pobre del nord-est del Brasil, sap què significa gestionar l’escassetat. “No pots canviar el vent”, fa el lema confucià que té al seu compte de Twitter, “però pots orientar les veles de tal manera que arribis més de pressa a la destinació”.
La paciència del doctor Vilas-Boas, però, es va acabar quan dimecres de la setmana passada va rebre un mail d’una empresa de logística que li havia de subministrar 600 aparells de respiració del tipus Newport HT70 Plus. Els agents de compres del ministre havien fet la comanda a començament de març a un fabricant xinès per fer front a l’escassetat de subministrament. L’últim lloc on van ser els aparells va ser fent escala a Miami. Però després, pel que sembla, se’ls va canviar la destinació. Va ser com si un braç molt potent hagués canviat el rumb del material de Vilas-Boas.
“Li comuniquem que, malauradament, l’exportació dels seus aparells no ha estat autoritzada”, li deien en el mail. “En virtut de la llei Defense Production Act ens veiem obligats a vendre la seva comanda al govern nord-americà”.
Encara que soni una mica críptic, el missatge era clar. Pocs dies abans, el president nord-americà havia recorregut a la Defense Production Act, una antiga llei de guerra que li permet intervenir les cadenes de producció en benefici de la seguretat nacional i, entre altres coses, prohibir l’exportació de productes rellevants en cas de crisi. Un cop els aparells de respiració de Vilas-Boas van aterrar en territori nord-americà a Miami, el metge es va quedar sense.
“Això és la selva”, exclama per telèfon.
Vilas-Boas, de 53 anys, no és l’única persona que aquests dies contempla amb una certa perplexitat la conducta comercial dels nord-americans. Luiz Henrique Mandetta, ministre de Sanitat del Brasil -recentment cessat-, també hi ha topat. De fet, Mandetta es pensava que havia adquirit, entre altres coses, 200 milions de mascaretes a un fabricant xinès, però la setmana passada van aterrar de cop i volta 23 avions de càrrega nord-americans a la Xina que senzillament es van endur la seva comanda. A França i al Canadà els polítics també es queixen que s’han redirigit enviaments a l’últim minut.
Aquesta és, doncs, la situació: com que aquestes setmanes en què el món és arrasat per un virus hi ha escassetat de mascaretes, respiradors, reactius per als tests de coronavirus, termòmetres i vestimenta de protecció mèdica, ha començat una cacera mundial per aconseguir recursos de primera necessitat. El mercat ha embogit i les normes que regulen el comerç en temps de normalitat només són vigents en part. En moments de necessitat, sembla que preval la llei del més fort. L’Organització Mundial del Comerç (OMC) s’ha vist obligada aquesta setmana a instar la comunitat internacional a tenir una conducta “apropiada, transparent i no discriminatòria”.
L’any passat es van facturar 597.000 milions de dòlars a tot el món en productes mèdics. Tres quartes part d’aquesta facturació, segons indica un informe de l’OMC, van provenir dels deu països amb més poder de compra. Per bé que encara no hi ha xifres actuals, ningú no dubta que en els primers tres mesos d’aquest any aquesta concentració ha augmentat.
Si els sistemes de salut dels països més pobres se saturen, aquestes incursions de saqueig dutes a terme amb armes desiguals podrien desencadenar una crisi de confiança mundial, creu l’advocat Welber Bernal, que des dels anys noranta intervé com a mediador en litigis econòmics en nom de l’OMC. Si per una falta de solidaritat internacional moren massa persones, alerten els politòlegs nord-americans Abraham Newman i Henry Farrell, es podria desfermar “una espiral de por i represàlies” que agreujaria els conflictes al món.
“Col·lapse”, va dir el ministre brasiler de Sanitat la setmana passada, “a vegades també significa que tens els diners per comprar una cosa, però no et serveixen de res perquè no reps el producte”.
Devorar i ser devorat. En això es basa el capitalisme en temps del coronavirus l’any 2020. En les últimes setmanes no tan sols els EUA han imposat prohibicions d’exportació de productes mèdics. Seixanta països més també han decretat restriccions d’exportació. Molts governs han obligat els seus fabricants d’automòbils o d’armament a reorganitzar línies de producció per fabricar aparells mèdics, però les plantes no donen l’abast amb la demanda. Per cobrir les necessitats, els països han de comprar productes; i precisament a la Xina, que actualment produeix, amb diferència, la major part de les mercaderies disponibles al món.
“És un mercat complicat i confús”, diu el ministre de Sanitat de Bahia, Fábio Vilas-Boas, que des de començament d’any ha ampliat el seu departament de compres a seixanta treballadors. Els seus agents competeixen amb els compradors professionals del govern dels EUA, amb governadors, alcaldes, ambaixades i hospitals d’arreu del món. Alemanya ha enviat empreses amb bones connexions a la Xina com BASF, Volkswagen o Otto per aconseguir provisions. Per tot el país circulen intermediaris que, amb camions i maletins plens de diners, recorren fàbriques on fins fa poc es muntaven iPhones o discos durs per a ordinadors.
Només el nombre de fabricants de mascaretes gairebé s’ha duplicat des de començament de febrer fins a arribar als 7.000. La quantitat d’unitats que produeixen fins i tot s’ha multiplicat per dotze en aquest breu període, però ni tan sols amb això n’hi ha prou.
Passa contínuament, diu Vilas-Boas, que els agents dels països rics insisteixen als fabricants xinesos que rescindeixin contractes que ja havien tancat. Les multes que han de pagar les assumiran els compradors. Al mateix temps el cardiòleg sap d’empreses que cancel·len contractes perquè els preus dels seus productes s’han disparat tant en pocs dies que, malgrat les multes, poden obtenir uns guanys superiors.
És possible, diu Vilas-Boas, que això també li hagi passat a ell, i que al seu proveïdor la prohibició d’exportació de Trump només li hagi servit com una excusa per vendre més cars a Nova York els seus respiradors. Les seves investigacions han aportat resultats en aquesta direcció.
Abans de la COVID-19 un aparell de respiració costava uns 7.000 dòlars, diu el ministre de Bahia. Per a l’enviament que no va arribar mai, van acordar un preu de 18.000 dòlars per unitat. Ara, tres setmanes més tard, el preu està al voltant dels 25.000 dòlars, “i quan el virus arribi a països com l’Aràbia Saudita o Dubai, s’enfilarà ràpidament als 100.000 dòlars”.
Una cosa semblant s’esdevé amb les mascaretes, un producte que val cèntims però que s’està venent a set o vuit dòlars per unitat. O amb els termòmetres d’infrarojos, que al desembre costaven uns trenta dòlars al Brasil, mentre que avui en valen 125.
Però en la seva situació, diu Vilas-Boas, el problema no és tant el preu sinó el fet que gairebé tots els venedors xinesos li exigeixen que pagui per anticipat abans de l’arribada de la comanda. “Qui no transfereix immediatament la quantitat total, en el fons no té cap opció”.
En una institució pública això pot comportar dificultats, sobretot si es fan tractes amb proveïdors que un no coneix. Si no es tenen contactes ni temps de fer comprovacions. En molts indrets circulen històries en què alcaldes desesperats han regalat quantitats obscenes a homes de negocis dubtosos per aconseguir, per exemple, mascaretes que ni tan sols estaven fetes de polipropilè, sinó només de paper de vàter retocat.
“Els períodes com aquests estan fets per als estafadors”, diu Nicolas Duchenne, cap de logística de la companyia sud-africana S. A. Healthcare, que des de fa més de vint anys proporciona equipament mèdic al país. Duchenne ha vist de tot en el sector, però diu que el mercat no havia estat mai tan boig com ara.
Duchenne està esperant un enviament de 400.000 mascaretes de la Xina. Quan va fer la comanda fa dos mesos, es pensava que havia actuat amb previsió. El virus semblava molt lluny. Ara les cadenes de subministrament estan encallades. Per les enormes quantitats que encarreguen nord-americans i europeus, diu Duchenne, els xinesos s’han quedat sense matèries primeres. I a això s’hi ha de sumar que les mercaderies han d’esperar durant setmanes als aeroports perquè les bodegues de càrrega dels avions estan plenes.
“És complicat imposar-se en aquest mercat sent un agent africà”, diu Duchenne. “Cada dia augmenten els costos de transport i cada dia hi ha menys avions que continuïn volant”.
Per als Estats més pobres, més greu que la baixa capacitat d’adquisició és el fet que, atès el seu poder de negociació, no poden adoptar una posició de força. Costa d’imaginar que, posem per cas, el cap d’Estat de Malawi aconsegueixi “accés directe” a roba de protecció d’alta qualitat amb una trucada amb el president xinès, igual com ha aconseguit Angela Merkel darrerament. O que estableixi un pont aeri cap a Xangai per al transport de mercaderies, com està fent Lufthansa amb els avions de passatgers inutilitzats.
No hi pot haver un relació de tu a tu.
Nicolas Duchenne va experimentar això fa unes quantes setmanes quan un fabricant li va comunicar la suspensió d’un enviament. La situació a Itàlia i a Espanya, li van fer saber, és tan dramàtica que s’ha hagut de redirigir la seva comanda. “Una intervenció diplomàtica”, diu Duchenne. Dit d’una altra manera: per motius polítics Pequín va confiscar les mercaderies que anaven destinades a ell.
Si es vol dir així, el govern xinès és un competidor addicional. Cada dia adquireix quantitats ingents de mascaretes, tests i aparells de respiració que ofereix a Estats en dificultats en concepte d’ajuda humanitària. Des de començament d’any la República Popular ha ofert ajuts a 83 països, però això no és gratuït. A l’Àfrica i a Sud-amèrica aquesta forma de diplomàcia de les mascaretes pot servir per assegurar-se matèries primeres cada cop més escasses. A Europa es tracta de presentar-se com un soci fiable en moments de dificultat.
Per als xinesos el problema és que la seva campanya de beneficència es percep cada cop més com una iniciativa de relacions públiques. De què serveix que la Xina faci una donació de 90.000 mascaretes a una ciutat com São Paulo però que no arribin 200 milions de mascaretes encomanades pel ministre de Sanitat a una empresa privada xinesa?
El politòleg Matt Ferchen, que investiga al laboratori d’idees berlinès Merics –especialitzat en la Xina– sobre la relació del país amb el sud global, creu que això fins i tot podria desencadenar una “reacció adversa” si els països emergents i en vies de desenvolupament s’han de conformar amb mercaderies de menys qualitat en aquesta crisi. És possible que, per exemple, el Brasil repensi la concessió d’encàrrecs per a la construcció d’infraestructures d’energia, de la qual cosa la Xina s’ha beneficiat darrerament.
Mentrestant, a Pequín sembla que s’han adonat que les queixes per la suspensió d’enviaments i la mala qualitat dels productes perjudica la reputació del país. Dimecres el Ministeri de Comerç va decretar que a partir d’ara tots els productors privats de mascaretes han de disposar d’una llicència de fabricació. En endavant només pot exportar qui compleixi els estàndards de qualitat del país de destinació.
Això és un primer pas per recuperar el control d’un mercat desbocat. Probablement, no canviaran gaire les coses. “Quan es dispari el nombre de morts”, segons diu Duchenne, l’importador de Sud-àfrica, “els governs com el meu s’hauran de plantejar quant val una vida”.
La pregunta és qui resoldrà la situació si no l’arregla el mercat. A diferència del 2009, quan després de la caiguda de Lehman Brothers els Estats del G-20 van decidir no aïllar les seves economies amb mesures proteccionistes, en aquesta crisi els EUA i molts europeus no pensen gaire més enllà de les fronteres dels seus Estats nació.
Fábio Vilas-Boas, ministre de Sanitat de Bahia, ara espera un nou enviament de la Xina. Aquesta vegada els aparells de respiració arribaran a través de Buenos Aires, no via Miami. Els milions que ha pagat a la bestreta com a garantia, en algun moment els trobarà a faltar la seva institució per una altra banda. De fet, d’això se n’hauria de parlar, diu Vilas-Boas, com també de la bogeria que el material que ara decideix entre la vida i la mort sigui fabricat, en el fons, per un sol país. Però ara no és el moment de parlar de tot això. Ara per ara, té prioritat un vídeo que ha enllaçat al seu canal de Twitter. S’hi explica com la gent es pot cosir una mascareta a casa.
Traducció d’Arnau Figueras