Al Port de la Selva, hi destaca la riera de Romanyac. De curs irregular, encapçala en importància, junt amb la de Molinàs a Colera i la de Portbou al poble del mateix nom, el llistat de conques independents d’aquest territori. La de Romanyac acompanya la carretera en la seua ascensió al coll de Perafita, l’únic punt d’accés a Cadaqués per carretera. Si hi passeu en temporada de pluges, caldrà atansar-vos fins al salt d’aigua batejat com la Gorga per raons evidents: l’engorjat depara una caiguda que assoleix la vertiginosa xifra de cinquanta metres. A la carretera mateixa, hi ha un espai reservat per aparcar-hi el vehicle.
A l’àrea del Cap de Creus, el terme rec defineix novament els barrancs excavats per la força de les aigües torrencials, adascun dels quals desemboca al mar en una de les infinites cales que salten el litoral. Aquesta realitat es fa present al visitant quan aquest transita pel sender des de Cadaqués fins a la península del Cap de Creus. El camí de muntanya, accidentat, transporta qui hi deambula per un entorn contradictori: antropitzat, on el bancal d’olivera i d’antiga vinya ordena la muntanya, i salvatge alhora, irredempt, amb la personalitat irreductible que confereix l’alta dosi de roca i tramuntana. A cada gir de barranc, el camí s’enfonsa en la muntanya. Travessem els recs des Jonquet, de Cala Torta i de Cala Seca; també el de Cala Bona. El trànsit pedestre ens confirma, una vegada més, que del Cap de Creus, cal amarar-se’n a peu per copsar-ne la veritable essència abrupta i seductora alhora.
És al far del Cap de Creus on s’apleguen els excursionistes decidits a emprendre el gran repte de travessar el Pirineu fins a la costa basca del Cantàbric, tot seguint les marques del sender de gran recorregut GR-11.
Entre el Cap de Creus i el Port de la Selva, primer nucli habitat des de Cadaqués, el viatger s’enfronta a quilòmetres de terra àrida, eixuta, dominada pel matollar i l’absència d’aigua, per bé que els recs i les rieres són testimonis una vegada més de la intensa acció erosiva de les aigües pluvials i torrencials.
Desplacem-nos als municipis més septentrionals de la Costa Brava, Colera i Portbou. El paisatge és domini gairebé absolut del matollar, que ocupa més d’un 80% de la superfície, combinat amb la llicorella. Amb la seua estructura laminar, la pissarra en qüestió ha atorgat identitat a la construcció de pedra seca local. I és aquesta mateixa roca la que defineix els paisatges del vi del Priorat i que agermana, almenys en la ment de qui subscriu aquestes ratlles, ambdues regions. Els vessants abancalats dels darrers estreps de la serra de l’Albera conserven reminiscències d’una tradició viticultora, que la fil·loxera va extingir a cavall entre els segles XIX i XX, la qual ha estat recuperada en projectes puntuals.
A Colera, el rec del Molinàs travessa el cor de la vila. Descendeix dels vessants de la serra, lliure natural; però aquest curs d’una amplària generosa es veu canalitzat en tocar les primeres cases del poble fins a desembocar a l’extrem meridional de la badia de Colera. Prop de la seua capçalera, el castell de Molinàs va controlar i defensar aquest lloc des del segle XII. Als peus de la fortalesa perviu el despoblat de Molinàs. A 100 metres d’altitud i enretirat quatre quilòmetres de la costa, el llogaret va ser fundat durant la segona meitat del segle XVIII. El nucli era format per tretze habitatges i masies disperses; s’hi practicava una economia de subsistència, basada en el conreu de l’olivera, el blat i la vinya.
Durant la Guerra Civil, Molinàs va ser refugi d’alguns veïns de Colera que fugiren dels bombardejos contra la línia ferroviària. Va comptar, també, amb una caserna de carrabiners, atesa la proximitat del poblet amb França, que serviria de punt de control en aquell moment i en dècades posteriors.
El molí fariner del poble, ja en desús al segle XX per la desaparició del conreu del blat, va quedar assolat arran d’uns violents aiguats durant els primers dies de tardor del 1920. S’hi van desbordar recs i rieres, l’aigua va cobrir cases i negar camps. Als anys setanta del segle passat, la vida s’extingí definitivament en aquest racó de món.
La carretera que uneix Colera amb Portbou i que recorre el sector septentrional de la Costa Brava dibuixa un etern puja-i-baixa amb petits ports de muntanya i giragonses que no fan sinó evitar l’accidentat litoral. El coll del Frare separa les dues poblacions que ens ocupen en aquest final de capítol. La carretera original ha quedat relegada a via turística, un homenatge a la conducció lenta i contemplativa. El descens cap a Portbou, igualment tortuós, ofereix una perspectiva immillorable de la badia, del poble i de l’estació internacional. L’edifici ferroviari, del 1929, és obra de Joan Torras, conegut com l’Eiffel català. Aquesta, igual que la de Canfranc —inaugurada el 1928— desafia en proporcions el context local per tal d’exhibir amb tot l’aparell propagandístic el poder d’un estat que no havia de ser menys que el veí del nord. Avui, tant l’una com l’altra es marceixen en una lenta decadència...
A l’entrada de Portbou, hi trobareu el cementiri, penjat a sobre d’un penya-segat. L’espai no pot ser més procliu a la meditació. El recinte funerari traspua una imatge clàssica que condensa tota l’essència del caràcter mediterrani: les parets blanques, blanquíssimes, reverberen la llum intensa, saturada, pulcra, contra la qual s’estampa un cel d’un blau profund. A la vora, una breu filera d’arbres torçats per la força de la tramuntana i un monument de Dani Karavan en homenatge a Walter Benjamin. Com el lector coneixerà, l’intel·lectual alemany va passar en aquesta població les últimes hores de la seua vida, quan fugia del nazisme. La mort el va sorprendre a l’habitació número quatre de l’Hotel de França la nit del 25 de setembre de 1939. Una mort controvertida que fonts oficials del règim declararen com un suïcidi amb morfina.
Portbou posseeix, a més, un element hidràulic únic en aquestes latituds: un pantà. Ubicada a la capçalera de la Ribera de Portbou, una de les principals conques independents d’aquest litoral, la presa fou construïda entre el 1973 i el 1975 amb la finalitat d’abastir d’aigua potable la població. Avui és objecte de contemplació: l’embassament, un dels més petits de Catalunya, provoca, amb la minúscula làmina d’aigua, una dislocació paisatgística en la retina del visitant. Aquest, si és sensible al territori, podrà donar-ne fe: el viatge d’aquesta rambla típicament mediterrània, aspra i pedregosa, sòbria d’aspecte, contrasta èticament i estètica amb l’emmirallament de l’aigua com a font de riquesa líquida. La passejada al seu voltant invita a la reflexió. I ací s’acaba el viatge per la ribera de Portbou, per les riberes, rieres, recs i còrrecs alt-empordanesos. I ací s’acaba, també, el nostre itinerari pel patrimoni fluvial i hidràulic en terres gironines.