Històricament, la comarca de l’Alt Empordà ha rebut la presència del viatger. Amb tota probabilitat, l’individu en trànsit no haurà tingut la possibilitat ni el temps de percebre les qualitats i els contrastos d’aquesta terra. Va ser per mitjà de la Via Heraclea que els ibers travessaren la península Ibèrica de nord a sud, un itinerari a grans trets heretat pels romans en el disseny de la Via Augusta, la republicana primer i la imperial després. En època moderna, ho faria el camí Ral; més tard, les carreteres nacionals i la línia ferroviària, i actualment el corredor mediterrani. És per tot això que la comarca ha estat escenari de profundes transformacions, com també de tensions i contradiccions territorials i paisatgístiques.
En qualsevol cas, l’Alt Empordà posseeix una geografia dividida en tres unitats de relleu, cadascuna de les quals té una marcada identitat: la muntanya prepirinenca, on naixen rius com la Muga, la plana central, eminentment agrícola, regada per l’esmentat curs fluvial i pel Fluvià, els quals desemboquen en el golf de Roses, horitzontal i sorrenc. I és a la costa on es dona la tercera tipologia geogràfica: al benèvol litoral d’àmplies platges correspon com a contrapunt una configuració aspra, amanida de penya-segats, cales i mil-i-un laberints de roca que basteixen la presència severa i captivadora de l’extrem septentrional de la Costa Brava. Ja haurà deduït el lector que el seu epicentre se situa en el Parc Natural del Cap de Creus i, amb més precisió, en el punt que dona nom a aquest espai protegit.
Si de l’Alt Empordà, les principals artèries fluvials, la Muga i el Fluvià, varen protagonitzar el capítol anterior, ara queda girar la mirada cap a cursos menors, com el Llobregat d’Empordà, i conques independents i de caràcter torrencial en episodis d’intenses precipitacions. Són aquests, les anomenades rieres, o riberes, els còrrecs i els recs, els que ens guiaran per una geografia abrupta i de difícil accés. Anem a pams, però.
EL LLOBREGAT D’EMPORDÀ
Al bell mig del Paratge Natural de l’Albera, naix el Llobregat d’Empordà. Aquest afluent de la Muga permet descobrir al viatger els espais ocults de la serra transfronterera i la història mil·lenària que s’ha forjat en aquestes valls i muntanyes.
Al Puig Llobregat (926 m), situat a la línia mateixa de frontera, s’hi accedeix després d’unes hores de marxa des del Pertús o des del veïnat de Requesens. Als seus peus, sota el coll de l’Espinàs, hi ha les fonts del Llobregat. Ací comença l’aventura d’aquest riu que es fondrà amb la Muga entre les poblacions de Peralada i Vilanova de la Muga. La geografia, enlairada, regala panoràmiques inigualables sobre la plana alt-empordanesa, amb el golf de Roses en segon terme. No us deixeu enganyar, però, per la poca alçària d’aquestes muntanyes: oculten en ocasions un relleu sever, d’essència purament pirinenca. El salt del Fitó n’és una mostra: les aigües del riu que ens ocupa es precipiten seixanta metres al buit. L’espectacle de roca i aigua, obtús, engorjat, mereix una visita, reservada a qui estiga avesat a la caminada.
D’altra banda, la zona testimonia un passat rural que es va manifestar en una estructura de vida atomitzada en masos dispersos, penjats entre el tapís d’alzinars i els vessants muntanyosos d’un granit vell que s’erosiona fins a la seua descomposició en matèria sorrenca. L’ocupació humana d’aquestes muntanyes remunta en el temps i arriba fins als nostres dies expressada en una elevada concentració d’exemplars megalítics. De fet, és a la serra de l’Albera on s’ubica la màxima densitat de cultura megalítica de la Mediterrània occidental.
Dòlmens i menhirs parlen de les condicions favorables que s’hi donaven per a la supervivència: vessants assolellats, bonança climàtica i abundància de recursos naturals. A pocs quilòmetres de la Jonquera, el conjunt megalític del mas Baleta condensa un ingent nombre de monuments de l’època, amb un cromlec com a màxim exponent. La contemplació d’aquest espectacle històric, de visita ineludible, emet, encara avui, una energia especial: la sobrietat i rotunditat del monument remet l’espectador a sentir la connexió profunda entre l’individu i l’element natural. Visiteu-lo a punta de dia o al capvespre; us regalareu un espectacle corprenedor. Al voltant dels estanys de la Jonquera, trobareu també el conjunt megalític del mateix nom i una mica enllà, el dolmen del Quer Afumat, a la vora del mas homònim.
No marxem, encara, de la Jonquera. El poble, se l’ha associat justificadament a lloc fronterer, amb totes les contradiccions i seduccions que suggereixen aquests tipus d’espais. Magatzems de productes diversos, grans superfícies amb profusió d’alcohol i menjar a bon preu, àrees de descans per al transport internacional, despatxos de duanes en desús, prostíbuls amb serveis permanents per a la població en trànsit i les reglamentàries instal·lacions de control policial conformen la imatge fugaç d’aquest poble de carretera. Però a la Jonquera, cal passejar-se pel seu carrer Major, que degué correspondre en el passat al camí Ral i l’antiga carretera cap a França. El ritme assossegat del nucli urbà contrasta avui amb la mobilitat pesada que se succeeix nit i dia a pocs metres. En aquesta artèria principal, trobareu el Museu Memorial de l’Exili. La instal·lació té com a finalitat principal difondre la memòria de l’exili republicà durant la Guerra Civil, però també centra l’atenció sobre la resta d’exilis que han tingut lloc especialment en època contemporània.
El Llobregat d’Empordà segueix el seu curs, acollint les aigües episòdiques dels barrancs que davallen amb fort pendent d’aquestes muntanyes. Són els còrrecs, com se’ls coneix en aquest extrem de la comarca, unes valletes tancades, barrancs exigents i eixuts. El del Forn del Vidre, aigües amunt del poble i situat al marge dret del riu, connecta amb decisió amb el coll del Priorat, ben a prop del coll de Panissars, inici de la Via Augusta, límit de la Gàl·lia i on les restes del priorat de Panissars van malmetre els anomenats Trofeus de Pompeu. És als camps del Forn del Vidre on es va trobar un mil·liari de la insigne calçada romana.
Al vessant oposat, el còrrec del mas Brugat mena a la instal·lació del mateix nom. Al capdamunt, el castell de Rocabertí domina la vall del Llobregat, espai de trànsit mil·lenari. La fortalesa, que apareix en documents del segle X, tot i que hi ha indicis d’un origen més antic, ha estat disputada per uns i altres a causa de la seua posició estratègica sobre la vall dominant els colls del Pertús i de Panissars.
Un cop superada la Jonquera, el paisatge es transforma sense gaires transicions. L’alzinar i els pendents escarpats de l’Albera cedeixen enfront d’un relleu condescendent, obert, rural. Els camins hi sovintegen, i entre camps i mates de bosc la presència de la vinya anuncia que ens trobem dins la DO Empordà. L’entorn emana tranquil·litat tan bon punt ens allunyem de la conca del Llobregat d’Empordà —emprada també pel corredor mediterrani; transmet una bondat alterada únicament pels dies de tramuntana. Per bé que la virulència eòlica imprimeix caràcter a una geografia la identitat de la qual seria una altra en absència del vent, aquesta transforma la supervivència en esforç obstinat. Però són aquells dies de vent els que regalen colors saturats i contorns definits, retallats en un cel d’atmosfera cristal·lina que paga la pena viure.
Abandonem el Llobregat d’Empordà; posem rumb al litoral, tot resseguint els darrers contraforts de la serra de l’Albera, amb alguna o altra incursió en aquestes muntanyes. Se succeeixen els pobles de Capmany, Sant Climent Sescebes, Espolla i Rabós d’Empordà. Malgrat la quantitat de patrimoni megalític i altres encants, com les fonts d’aigua medicinal, el segon és conegut pel toc militar que li confereix la presència de la instal·lació de l’exèrcit espanyol. Des del poble i tot remuntant la riera de l’Anyet, el viatger podrà accedir al castell de Requesens, als peus del puig Neulós (1.257 m), punt culminant de l’Albera. Si bé la fortalesa data del segle X, la reconstrucció duta a terme al segle XIX com a mansió d’estiueig dels últims comtes de Peralada exhibeix el més complet aparell de l’artifici neomedieval amb regust romàntic.
Per contraposició, el monestir de Sant Quirze de Colera ostenta la sobrietat reglamentària del romànic. Enmig d’aquestes muntanyes, un camí rural practicable amb vehicle el connecta amb Rabós a través de la riera de la Reguerada. Sant Quirze de Colera perviu aïllat; ocupa el centre d’un petit circ amb vegetació escassa on, de manera natural, s’apleguen còrrecs com el d’en Marc, el rec del Clot de l’Esteper i altres barrancs de segon ordre, secs la major part de l’any, cosa que intensifica així la imatge d’aridesa autòctona.
En el camí cap a la serra de Rodes haurem de fer parada a Garriguella. El poble traspua la tranquil·litat congènita de la zona, com suspès en el temps, com si res no succeïra. Lluny d’això: el Centre de Reproducció de Tortugues de l’Albera treballa des del 1994 en la cria i l’estudi de la tortuga mediterrània, així com en la sensibilització social envers aquesta espècie considerada en perill d’extinció. De fet, la població de tortuga mediterrània present a l’Albera és l’única autòctona natural d’aquesta espècie que ha sobreviscut a la península Ibèrica. A l’Alt Empordà es comptabilitzen entre 5.000 i 6.000 exemplars. Ubicat al santuari de la Mare de Déu del Camp, el visitant hi descobrirà aquesta i dues espècies de tortugues d’aigua autòctones de Catalunya, a més de vint diferents tant de la conca mediterrània com de la resta del món.