El 26 de maig de 2016, moria a Barcelona Artur Pomar Salamanca. Tenia 84 anys. Els últims trenta els havia viscut a Sant Cugat del Vallès. Poca gent sabia que fou un home amb un cervell privilegiat, amb una innata capacitat per jugar als escacs i que hauria pogut ser una de les grans estrelles mundials d’aquest joc.
Artur Pomar va arribar al món a Palma l’1 de setembre de 1931. En esclatar la Guerra Civil, el nen només tenia cinc anys però ja destacava per una intel·ligència fora mida. Demanava a son pare que li ensenyés a jugar als escacs, un joc que ràpidament aprengué i que als cinc ja hi demostrava molta habilitat. En acabar el conflicte, el 1939, el nen de 8 anys dominava el tauler prou bé com perquè son pare li busqués competidors federats. Els dos anys següents, Artur va guanyar a tothom davant l’admiració general. El pare l’apuntà aleshores al campionat balear i quedà segon. Tots els participants quedaren bocabadats per la seva capacitat a pesar de tenir tan tendra edat.
El geni i l’èxit. El guanyador de la competició balear fou Nicolau Ticoulat i ell havia d’anar l’any següent a Madrid per participar en el campionat estatal. Tanmateix hi renuncià perquè havia sofert represàlies polítiques per part de les autoritats franquistes. Recomanà aleshores la federació balear que hi enviés en el seu lloc el nen d’11 anys que havia quedat segon, ja que consideraven que era un vertader geni i que participar-hi li podria suposar un gran salt endavant. I així ho feu la Federació, d’acord amb els pares d’Artur. Amb un modest equipatge —la família ho passava força malament, com tanta altra gent durant la postguerra— Pomar i els seus pares se n’anaren a Madrid. Al campionat va sorprendre tots els adversaris: jugava amb una concentració impròpia d’un nen, no s’acovardia davant cap jugador... Entre això i que menjava durant les partides coca de quarto amb xocolata que li preparava sa mare va deixar tothom encisat. Va perdre i, de fet, quedà el darrer, però tant els directius de la Federació Espanyola com el director del diari Marca van veure el gran potencial que tenia aquell «nen prodigi», tal com el diari franquista d’esports el batejà.
En el context polític de la postguerra —corria l’any 1942—, que un nen de només 11 anys demostrés tanta intel·ligència i habilitat per jugar als escacs, oferia un potencial propagandístic enorme per al règim. Així ho van entendre les autoritats. De cop i resposta, Artur es convertí en Arturito, el genio del ajedrez. Un dels primers, si no el primer, dels niños prodigio del franquisme —el seguirien, entre d’altres, Joselito, Marisol... En qüestió de setmanes, ja fou una celebritat.
La progressió del nen en els escacs fou meteòrica. Als 12 anys l’enviaren a Gijón a celebrar una partida de demostració amb el campió del món Aleksandr Alekhin. Després de vuit esgotadores hores, el Gran Mestre acceptà les taules i tingué unes sentides paraules de reconeixement per al seu joveníssim contrincant: «podria arribar a disputar el campionat del món».
La vida d’Artur es convertí a partir d’aquell moment en una voràgine. Li organitzaven partides simultànies per tot Espanya, i alhora seguia entrenant per preparar-se per a diversos campionats oficials. Als 14 anys va guanyar el d’Espanya i als 15 quedà el 51è d’un prestigiós trofeu internacional celebrat a Londres —sobre un centenar de participants—, quelcom que impressionà el món internacional dels escacs. Va ser aleshores quan un doctor, José Escudero, li preparà un exhaustiu test psicotècnic de resultes del qual conclogué que «és un superdotat amb una ment que correspon a adults d’intel·ligència superior».
Els anys següents, els èxits en el joc no pararen. Assolí el campionat d’Espanya en set ocasions fins el 1950, un nombre molt alt de trofeus de rang inferior, guanyà diverses competicions internacionals i participà en dotze olimpíades d’escacs—un torneig biennal per equips, que enfronta equips de països d'arreu del món i que és organitzat per la Federació Internacional d’Escacs. El bon paper que feia per tot on anava aixecà l’atenció mundial dels escacs —publicacions especialitzades, jugadors, entrenadors...— i fou considerat «la gran promesa espanyola» .
Durant la dècada dels anys quaranta, l’interès dels mitjans de comunicació franquista pel genio español del ajedrez el convertiren en una gran estrella. Per tot on anava era rebut per les autoritats; les sales on jugava s’omplien de gent que volia veure en persona el fenomen dels escacs; començà a guanyar prou doblers com per treure de la pobresa la seva família; fixà la residència a Madrid; el NO-DO —acrònim de Noticiarios y Documentales— el seguia per tot on anava i oferia la informació a través de tots els cines de l’Estat cada cap de setmana, en una època en què no existia encara la televisió; totes les federacions regionals el convidaven a fer demostracions, i la premsa l’elogiava sense fi —li deien «el Mozart dels escacs», «el millor ambaixador d’Espanya», «el geni dels escacs», «el prodigi d’Espanya»...— i li dispensava un tracte que seria equivalent al que avui rep per exemple Rafa Nadal. Rere del seu èxit augmentà com mai l’afició pels escacs, i cada cop que tornava a Madrid d’un campionat internacional era rebut com un heroi, i els alts jerarques de la dictadura volien fer-se fotos amb ell...
Molt enrere quedaven els anys que Artur jugava llargs horabaixes en el Cafè Born, de Palma, seu del Club d’Escacs Mallorca. A la meitat dels quaranta, era una figura d’enorme importància en aquella Espanya de postguerra. El règim el promocionava com la mostra del «geni espanyol» que no havia d’envejar res als grans cervells internacionals dels escacs —en especial als de la pèrfida Unió Soviètica comunista, el gran monstre per al franquisme— i com un exemple que personalitzava la superació del país devastat per la guerra...
L’èxit social d’Artur Pomar arribà al seu cim quan el dictador, Francisco Franco, el volgué conèixer en persona. Fou el 1946. El periodista Paco Cerdà publicà a principi d’aquest 2020 El peón (editorial Pepitas de Calabaza) —un dels tres llibres dedicats al campió mallorquí d’escacs, juntament amb el de Jeroni Bergas: Artur Pomar, jugador d’escacs (2009), i el d’Antonio López i Joan Segura: Arturo Pomar: una vida dedicada al ajedrez (2009)—,on narra la visita al palau d’El Pardo, residència oficial del dictador i descriu la foto oficial que es feren tot dos. «Franco mira a càmera i riu amb la boca oberta, cosa estranya en ell; i passa la mà esquerra pel clatell de l’al·lot (...) El general somriu, sap que, a pesar de la teoria, cap peó es converteix mai en dama. Que el seu destí no és altre que servir» al grup, o sigui a la dictadura. Arturito no era per a Franco res més que un peó en un moments que la dictadura necessitava millorar la seva imatge internacional —havia acabat l’any anterior la Segona Guerra Mundial, cap potència volia saber res del franquisme...—, i s’aferrava desesperadament a qualsevol element de propaganda que li servís per intentar fer-se perdonar el suport que a l’inici del gran conflicte la seva Espanya havia donat al feixisme italià, al nazisme alemany i a l’imperialisme japonès.
Arturito i els seus pares eren aliens a la geoestratègia mundial. L’únic que sabia el jove era que podia fer realitat el seu somni de jugar a escacs arreu del món. I els progenitors, que havien patit la duresa dels anys de la fam just després de la guerra, no tenien cap dubte a aprofitar qualsevol oportunitat per exprimir la sort que els havia tocat en forma d’un fill amb un cervell superdotat per als escacs.
L’oblit. Aquella visita al dictador suposà d’alguna manera el cim de l’èxit social de Pomar. A poc a poc, durant els anys següents, inicià un declivi. No en el joc però sí en l’atenció mediàtica i social. En els escacs ningú que en sabés dubtava que tenia condicions per brillar i que podria aspirar a ser el millor del món. Després del trofeu de Londres The New York Times s’havia referit al «fenomen espanyol» dels escacs internacional: «No han aparegut els últims anys joves del calibre d’Artur Pomar (...) És la sensació del món dels escacs». No obstant la seva vàlua, el problema per a Artur, conta l’autor d’El peón, fou que «quan complí vint anys i ja era un adult» el règim l’anà oblidant de mica en mica. Al franquisme «no li interessaven les grans fites intel·lectuals ni els cims de la intel·ligència. Només la seva imatge». I com que un adult que jugués als escacs, per bé que ho fes, ja no servia d’instrument propagandístic per al règim com quan era el «nin prodigi», aleshores el deixà de banda.
S’acabà el seguiment del NO-DO, dels diaris, l’interès de l’alta societat, les invitacions a grans actes i festes, les fotos amb les autoritats... Arturito deixà d’existir. Només quedava Artur Pomar. Un home de vint anys —edat en la qual, per cert, adquirí el màxim rang dels escacs: Gran Mestre— que s’havia de cercar la vida. Les competicions —que donaven uns premis en metàl·lic molt modestos o senzillament no en donaven cap ni un— no li bastaren per guanyar-se-la. Així que es dedicà a fer contínues demostracions i partides simultànies per Espanya i, sobretot, per Llatinoamèrica, on hi passà tres anys seguits, que estaven més ben pagades. Tanmateix, a ell el que li interessava era la competició internacional. I per això necessitava ajudes que mai no li arribaren o foren tan esquifides que resultaren un insult ridícul tenint en compte com el règim havia usat Arturito.
Després de la llarga gira per Llatinoamèrica, a principi dels anys cinquanta, tornà a Madrid exhaust psicològicament, físicament, anímicament i sense tenir assegurat el futur econòmic ni laboral. I es trobà amb una capital de l’Espanya de Franco que ni se’n volia recordar de qui era. Un home jove que es dedicava a moure fitxes d’escacs sobre un tauler. A qui interessava? Quasi a ningú.
Artur, així, es topà amb una realitat que li donava l’esquena. Per a més escarni, les autoritats li obriren un expedient per haver faltat, quan era a Amèrica, a l’obligatòria presentació a la caixa de reclutes —per allistar-se a fer el servei militar—, cosa que li hauria pogut suposar fins i tot ser condemnat a patir presó militar, però se’n lliurà per la intervenció d’un amic de la família – dels temps estel·lars – que tenia prou contactes en el règim com per fer que la justícia militar s’oblidés d’ell.
Econòmicament es trobà desemparat. No havia guanyat tant com per viure de rendes. Tot el que havia estotjat s’esvaí ràpidament. No li quedà altre remei que buscar feina. Assolí una plaça de funcionari de Correus en la categoria d’auxiliar de tercera classe, destinat a l’oficina postal de Ciempozuelos, a Madrid.
Com més cops li pegava la vida, més intensitat posava en la seva passió. Seguí jugant totes les competicions que pogué pagant les despeses de la seva modesta butxaca. El 1962, arribà al cim en els escacs. Es classificà per al Torneig Internacional d’Estocolm, en el qual juguen els millors del món. Mai cap jugador de l’Estat espanyol havia arribat tan alt. Però no obtingué ni un cèntim d’ajuda pública per anar-hi. El funcionari de Correus, sense entrenador, ni preparador, ni assessor tècnic, ni psicòleg, ni metge, ni dietista —que eren, entre d’altres, els suports que tenien els grans jugadors soviètics— s’hi desplaçà en solitari, fent múltiples combinacions de tren —amb la maleta ben nodrida de menjar perquè tampoc tenia gaire diners per gastar—, mentre els seus contrincants hi anaven en avió. Ell apurava cada pesseta quan els altres disposaven de pressupostos amb els quals Pomar no podria ni fantasiejar. L’estultícia del règim fou màxima: els seus superiors de Correus li concediren permís per absentar-se de la feina el temps que durés el torneig, però li descomptaren del sou.
El moment màgic d’una vida dedicada als escacs li arribà al mallorquí quan li tocà enfrontar-se, durant aquells dies a Estocolm, a l’estatunidenc Bobby Fischer —que seria deu anys més tard i fins el 1975 el campió del món—en una partida que durà nou hores, durant les quals el nord-americà intentà de tota manera vèncer aquell estrany tipus que estava sol com un mussol i que li aguantava totes les envestides. A la fi Fischer acceptà les taules. Fou una gran proesa del mallorquí, lloada pels entesos. Però de poc li serví, a efectes pràctics per a la seva vida. Impressionat, el futur campió del món digué: «Pobre carter espanyol, tan bé com jugues i quan acabi el torneig hauràs de tornar a aferrar segells...».
I en efecte, així fou. Pomar tornà a l’anodina vida laboral de funcionari de Correus i, al mateix temps, buscava satisfer la seva vocació i obsessió participant en multitud de campionats, tant espanyols com internacionals. Un dels millors entrenadors soviètics d’escacs, Aleksandr Kótov digué d’ell que «si Pomar hagués nascut a la Unió Soviètica disputaria el títol mundial». No fou així. Quinze anys després de la mítica partida amb Fischer abandonà la competició. Era el 1977. El seu cervell patia problemes des de la tornada d’aquell torneig d’Estocolm. El grau de tensió mental que requeria la competició i sense tenir cap ajuda especialitzada li passà factura la resta de la seva vida.
El 2004, a Calvià, Mallorca, en unes jornades d’aquest joc, el comitè organitzador de les olimpíades d’escacs li lliurà la medalla d’or en reconeixement a la seva genialitat sobre el tauler. Dotze anys més tard desapareixia el geni mallorquí que, o bé va néixer massa prest, o bé en el país equivocat, o totes dues coses alhora.