Mai havia existit una crisi sanitària massiva, global i retransmesa en directe quasi al minut per part de totes les televisions del món. I molt menys amb l’amplificació que aporten les xarxes socials. En aquest nou context, la por ha esdevingut part de l’espectacle mediàtic, cosa que la multiplica.
Alguns científics critiquen el paper dels mitjans de comunicació i les xarxes socials en una crisi tan intensa com l’actual. Argumenten que si es fes el mateix seguiment quasi al minut del nombre d’infectats i morts que del virus de la grip diguem-ne normal, es crearia artificialment una histèria semblant. D’altres opinions posen en dubte aquesta implícita relativització de la por perquè, asseveren, el fenomen actual no es pot comparar amb una grip normal.
El 1967, Guy Debord, filòsof, escriptor i cineasta francès, va escriure a La Société du Spectacle que “tot el que una vegada visquérem directament s’ha convertit en mera representació”. I que la vida en el seu conjunt ha passat “de ser a simplement semblar”. En aquesta “societat de l’espectacle” que, a grans trets, és on vivim, per ventura era esperar massa que una pandèmia com la d’ara no fos tractada com a part de l’espectacle general en què hem convertit tots els àmbits de la vida.
Hi ha, com s’ha dit, científics crítics amb el que consideren un espectacle multiplicador de la por; però no són ben vistos per la majoria dels seus col·legues, perquè es desmarquen de la forma generalment acceptada d’atacar la pandèmia —a través de confinaments— i critiquen el paper dels governs, de l’Organització Mundial de la Salut i dels mitjans de comunicació que, al seu parer, han jugat a muntar un espectacle que obeeix a interessos espuris, els d’afavorir la indústria farmacèutica.
Un d’aquests científics és l’alemany Wolfgang Wodarg, pneumòleg i epidemiòleg, expresident de la Comissió de Salut del Consell d’Europa, amb àmplia experiència en polítiques de salut pública, exdiputat alemany pel Partit Socialdemòcrata i actualment a la direcció de l’ONG Transparència Internacional. El passat 3 de març, publicava l’article “La solució al coronavirus és aïllar en quarantena els alarmistes”, en el qual criticava brutalment el paper dels mitjans, als quals considera excitadors de la por. Afirma que rere de tot hi ha l’interès “de la indústria farmacèutica”, que farà un gran negoci amb medicines per tractar el virus i amb la futura vacuna. Fins i tot posava en dubte que el nombre d’infectats i morts fos molt diferent als que provoca la grip normal de cada any. En la mateixa línia es troben el viròleg i bioquímic argentí Pablo Goldsmith, que ha escrit que “el nostre planeta és víctima d’un nou fenomen sociològic: l’assetjament científic i mediàtic” per mor del coronavirus; així com el patòleg colombià, nacionalitzat espanyol, Manuel Elkin, creador d’una vacuna d’èxit parcial contra la malària —cosa que, el 1994, li valgué el Premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica. El patòleg ha escrit que “hem entrat (en relació amb la informació sobre la pandèmia) en un joc mediàtic sense sentit” que “ha portat a actuacions extremes sense base científica”, com seria el confinament massiu de la població.
Els tres científics asseguren que s’està exagerant a posta la por a l’epidèmia de coronavirus. Que cal entendre que en un hivern normal la grip estacional típica té també conseqüències molt greus i tanmateix no reaccionem d’igual manera. Al respecte val a dir que a l’Estat espanyol, segons les dades del Ministeri de Sanitat, durant l’hivern 2018-2019 varen contraure la grip 490.000 persones, de les quals 35.300 necessitaren hospitalització, 2.500 hagueren d’estar a les UCI i 6.300 moriren. Elkin, Goldsmith i Wodarg argumenten que si dades així —les de cada país— fossin retransmeses quasi en directe per totes les televisions, i hi dediquessin els informatius de forma quasi monogràfica, passaria més o menys el mateix que ara: es crearia una onada de pànic que faria impossible la vida quotidiana normal. Però no es fa perquè no seria lògic, argumenten. En canvi, ara sí que es fa i la raó cal buscar-la en els interessos ocults de “la indústria farmacèutica”.
Tots tres conciten opinions molt crítiques d’altres científics i de mitjans de comunicació que els situen gairebé al mateix nivell de credibilitat que els molts conspiranoics que alimenten, a través de les xarxes socials, les més desbaratades teories per explicar el coronavirus. Però ells fan valer els respectius currículums professionals i segueixen atacant la norma. Asseguren que, igual que va passar el 2003 amb la síndrome respiratòria aguda greu (SARS) i el 2009 amb el virus de la grip A, hi ha ara interessos en “exagerar” la por als efectes del coronavirus per afavorir les empreses farmacèutiques. Val a dir que, el 2009, Wodarg va fer una denúncia en aquest mateix sentit sobre la grip A, que serví de base a un informe signat pel parlamentari laborista britànic Paul Flynn. El document concloïa que “la declaració de pandèmia ha estat irracional i ha fet guanyar milers de milions d’euros a la indústria farmacèutica”. Pel seu costat, Elkin ha insistit en diverses ocasions que una bona forma de defensar-se del virus —”amb el qual s’ha d’anar alerta, no se l’ha d’ignorar”— és “l’aïllament exclusiu dels casos de contagiats i fer el seguiment” a les persones properes per evitar-ne noves infeccions, però assegura que “és una errada l’aïllament (massiu) de persones i ciutats”.
Virus i informació
El mes de febrer, les televisions començaren a obrir els informatius amb l’expansió del coronavirus. Sobretot quan afectà de ple Itàlia. Es feien connexions on es mostraven corresponsals amb mascareta, amb un fons de policies armats i també amb mascaretes i guants, es buscaven malalts de coronavirus, alguns platós servien per a tertúlies monogràfiques... La COVID-19 es convertí en espectacle.
Així es va anar generant un comprensible temor popular que provocà que la FAPE (Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya) emetés un comunicat el 26 de febrer en què recordava a “tots els periodistes que el nostre codi deontològic ens reclama que, sense perjudici del dret dels ciutadans a la informació, respectem el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, sobretot en el tractament informatiu dels assumptes en els quals concorrin elements de dolor o aflicció”. El 17 de març, la Federació Internacional de Periodistes (FIP), que representa uns 600.000 professionals de 146 estats, emetia un comunicat en què recordava a tots els professionals de la informació que “hem d’informar amb responsabilitat sobre la pandèmia (...) evitant creat un pànic injustificat que pot agreujar la situació”.
Si les associacions professionals de periodistes han emès aquests comunicats, no és perquè sí. La raó és òbvia. El psicòleg social Pere Sbert explica a EL TEMPS que la saturació “a què estam sotmesos actualment per part dels mitjans de comunicació, sobretot de la televisió, està generant l’efecte de cristall d’augment que magnifica la tensió emocional a la qual està sotmesa la població. Les dades que veiem sense descans a les pantalles són terribles. I aquí les paraules clau són “sense descans”. El nostre cervell necessita descansar, desconnectar de les amenaces. És un procés necessari” que ara no es practica, amb la població sotmesa a un bombardeig constant de notícies negatives sobre el particular.
Tanta informació provoca, a més, que algunes de les notícies que es donen avui per bones demà no ho siguin, però l’efecte nociu sobre el conjunt social és difícil, o impossible, de compensar. S’hi refereix el microbiòleg i divulgador científic Ignacio López-Goñi en l’article “El coronavirus más mediático. La difícil relación entre la «ciencia exprés» y los medios de comunicación”, publicat al número d’aquest abril de la revistaInvestigación y ciencia, on explica que “per primera vegada en la història estam vivint una epidèmia a temps real: tots els mitjans de comunicació, diverses vegades al dia, tots els dies a tot el planeta estan parlant del nou coronavirus. Una ebullició mediàtica a la qual s’ha d’afegir l’efecte multiplicador de les xarxes socials”. Aquesta atenció massiva i contínua, raona, “suposa una allau d’informació —contrastada o no— que es difon a un ritme vertiginós”, cosa que suposa el risc evident de no fer-ho bé, amb el consegüent “risc de promoure una altra «pandèmia», però d’alarma i desconcert, que no ajuda a gestionar la crisi real”.
El doctor López-Goñi passa revista d’alguns casos de desinformació en aquesta pandèmia. Cita la teoria que el nou virus havia estat fabricat en un laboratori. “El 30 de gener, fou publicada (...) per un equip encapçalat per Prashant Pradhan, de l’Institut de Tecnologia de l’Índia, una teoria en què se suggeria que era una mescla artificial entre un coronavirus i la sida (...) El 2 de febrer, va ser retirat pels mateixos autors, quan comprovaren que hi havia errades en les anàlisis i interpretacions”, les quals havien conduït a la falsa conclusió. Però el mal ja estava fet. Va córrer com la pólvora per molts mitjans i un munt de xarxes socials. I així “s’ha promogut la falsedat que s’havia creat per enginyeria genètica en un laboratori”.
Així mateix narra l’ascens a la fama del pangolí, un animal que ningú coneixia a Europa i Amèrica —si bé a Àsia i Àfrica és considerat un plat exquisit— “fins que arribà el coronavirus i el va fer famós” com a pont de la transmissió del virus entre les rates penades i els éssers humans. Aquesta teoria, encara ara, està motivant milers de notícies, opinions, reportatges..., que, de moment, ningú ha provat i que, de fet, tot pareix indicar que el pont “fou una altra espècie animal diferent al pangolí”. El microbiòleg també es refereix al descobriment dels mitjans de comunicació que el virus muta: “la paraula espanta molta gent, es pensa que un mutant és un ésser pervers i sempre dolent. Per tant, si el virus muta, serà que s’està fent més virulent. Però és que resulta que els virus muten permanentment. Viuen mutant”. El doctor conclou que “la feina científica no sempre és compatible amb les presses dels mitjans (de comunicació), que exigeixen molta informació i de forma immediata (...) Hem d’aprendre a comunicar i compartir ciència en temps de crisi si no volem generar una angoixa i pànic innecessaris”.
El psicòleg social Gonzalo Adán, professor de Psicologia de la Universitat de les Illes Balears i director de les empreses demoscòpiques Sociométrica i Instituto Balear de Estudios Sociales explica a aquest setmanari que és indubtable que l’allau d’informacions al minut sobre el coronavirus ha incrementat “molt” la por. Exposa que hi ha dos tipus de pors: “la profunda, la que ens aïlla i ens posa a la defensiva davant allò desconegut, que ens fa témer perdre la feina o caure infectats o que mori algú proper. Aquesta por no depèn de la quantitat d’informació consumida, sinó de la nostra experiència i del que parlem amb els altres. És una por inevitable, normal i no té perquè ser dolenta. Però n’hi ha una altra, neuròtica, que sí que està relacionada amb la sobresaturació d’informació, que se’ns ve a sobre quan no som capaços de posar filtres. Aquesta por genera ansietat i no és productiva, és nociva per a nosaltres i per al nostre entorn. Hem de canalitzar el primer tipus de por i relativitzar o evitar-ne el segon”.
La psicòloga clínica Paola Obrador, especialitzada en el tractament dels traumes, el dol i les pèrdues, codirectora de l’Institut de Psicologia i Sexologia de Mallorca —i que manté la consulta a www.psicologiasexologiamallorca.com— contextualitza que “qualsevol informació pot resultar perjudicial de forma excessivament repetida i incompleta”. Troba que “el fet que les televisions hagin donat aquesta cobertura al minut, a més de tractar-ho en tots els diferents formats televisius (tertúlies i altres tipus de programes), genera una presència constant dins la llar de la COVID-19 i fa que resulti molt més propera i molt més amenaçant que si només fos una notícia que sortís als informatius un o dos pics al dia”. La forma de presentar les notícies també incrementa els temors: “Molts mitjans destaquen les xifres que poden donar més audiència, com per exemple el nombre de morts i infectats per sobre del nombre de persones que es curen o de casos lleus detectats”, i això actua com a element multiplicador de la por.
El metge Karmelo Bizkarra és molt actiu en el seu blog, a través del qual explica una manera diferent d’entendre la medicina, més centrada en la prevenció —a través del bon tracte cap el propi cos— que no en el remei químic quan apareix la malaltia. Fidel a aquesta forma d’entendre la seva vocació i professió, el 1988, fundà Zuhaizpe, un centre de salut vital per aprendre a cuidar la salut, situat a Valle de Yerri, a Navarra. Bizkarra s’ha convertit en una de les veus mèdiques a l’Estat espanyol més crítiques contra la forma de fer front a la pandèmia de coronavirus. “S’ha convertit una grip, que és un fet ordinari, en un fet extraordinari. El que sols s’havia assolit anteriorment amb mesures policials o militars, s’ha assolit ara amb el coronavirus: l’aïllament, el confinament (...) i que les persones vegin les altres com a possible origen de contagi, infecció i mort”, assegura en la seva Carta oberta davant la crisi del coronavirus, publicada aquest març en el seu blog. Constata que “és la primera vegada que s’ha retransmès una epidèmia en directe, hora a hora, minut a minut, en temps real. I, llavors, altre pic retransmesa per WhatsApp (...) han aconseguit contagiar l’ansietat, l’angunia, la por, el pànic”. Assegura que d’aquesta crisi “alguns sortiran guanyant mentre que la majoria hi perdrem”, i que “vulguem o no estem enmig de la «plaga de la por» (...) Es tracta d’una pandèmia de la por, tan ben orquestrada que afavoreix el pensament únic”. Conclou el doctor que al principi “em vaig interessar per estar al dia, fins que em vaig adonar que qui menys sabia era qui més parlava i, pitjor encara, creava opinió (...) La por al contagi s’alimentava dia a dia de les notícies de televisió, periòdics, ràdios, Internet, etcètera. Per això, és recomanable fer un dejuni de notícies”.
Bizkarra es refereix d’aquesta manera a “l’espectacle” mediàtic que els psicòlegs també detecten, però amb matisos. Gonzalo Adán reconeix que “a l’hora de donar les dades hi ha una certa tendència al catastrofisme”, però atorga rellevància al fet que “es nota una ètica de la comunicació que s’està intentant portar a terme” en el tractament informatiu sobre els malalts i el dolor familiar pels morts. Així mateix, assevera que “l’espectacle no ho és tant” com podria semblar. Pere Sbert diu que “no m’atreviria a etiquetar-ho com a espectacle, però el que està clar és que hi ha interès per generar o treure notícia on no n’hi ha. Sembla que hi ha una sort de guerra mediàtica per aconseguir capturar l’audiència, òbviament amb interessos econòmics”. Més contundent és Paola Obrador: “pens que sí”, que hi ha hagut altes dosis d’espectacle, més enllà, diu, de l’evidència de l’impacte mediàtic lògic de la pandèmia que obliga a informar-ne.
Tal com s’ha dit, hi ha científics i metges —com ara Bizkarra— que troben que “l’espectacle” no té sentit perquè en altres epidèmies, com les de la mateixa grip, moren també moltes persones i s’infecten moltíssimes més, però no se’n fa cap seguiment mediàtic més enllà d’algunes informacions puntuals. Els psicòlegs consultats no estan del tot d’acord amb aquesta forma de veure-ho. Sbert explica que la por essencial és lògica, perquè “la COVID-19 té una taxa de mortalitat altíssima”, molt per sobre de la grip comuna, si bé reconeix que amb cobertures mediàtiques semblants d’altres malalties “és probable que es generés el mateix pànic”. Adán troba que “la velocitat de difusió, la mortalitat i saturació dels hospitals crea una situació dramàtica a la qual s’afegeix que no es dona a l’abast de soterrar o incinerar els morts. Tot això no passa amb la grip comuna”.Obrador no se sent “en posició d’afirmar si s’està exagerant per aquest costat; ara bé, sí que et puc dir que qualsevol altra malaltia susceptible de generar la mort i la pèrdua d’éssers estimats podria generar el mateix pànic” en condicions d’una cobertura mediàtica igual.
En l’atenció que desperta el coronavirus hi tenen un paper bàsic les xarxes socials, en les quals, inevitablement, s’hi fan córrer mentides de tota mena. La majoria són exercicis d’irresponsabilitat. Però no sempre és només això. N’hi ha que persegueixen obscurs interessos. El passat 19 de març, la Unió Europea, a través del portaveu de la diplomàcia comunitària Peter Stano, acusà el Kremlin d’estar al darrere de la creació de fake news sobre el coronavirus a Europa amb la intenció de minar la confiança ciutadana en la UE. Aquestes acusacions, per descomptat, les autoritats de Moscou les rebutjaren.
Tant si responen a un interès pervers com si no, les mentides s’acaramullen a les xarxes, i provoquen en algun cas l’increment de l’angúnia, la depressió i el temor. “No cal recórrer a conspiracions —reals o no, no ho sabria dir— per assegurar, i és ben cert, que les fake news són un problema generalitzat, aconsegueixen desinformar i generar caos, i són molt greus quan parlam de la salut de la població. D’això n’és molt responsable l’ús —o més ben dit l’ús irresponsable— que en fan les xarxes socials”, explica Sbert.
Per la seva banda, Adán assevera que “la ment humana, sobretot en moments d’incertesa, ansietat i por, necessita trobar explicacions que ens conhortin i d’aquí l’èxit de propagació de les fake news” i “de les teories conspiranoiques”. Però “a pesar que alguns se les creguin, es tracta de quelcom conegut” que no té tanta rellevància com “l’existència d’un engany massiu (a través de xarxes) promocionat per un país contra un altre (com ara el paper de Rússia, al parer de la UE), cosa que no dic que no existeixi (amb el coronavirus), però encara no n’hi ha proves” per assegurar-ho.
Obrador troba que, com que “les persones tenim un mecanisme intern que ens impulsa a cercar explicacions a les qüestions que no entenem i especialment a les que ens fan patir”, les fake news“que assenyalen un o alguns culpables o les notícies de conspiracions —tenguin més o menys credibilitat, en això no hi entro— resulten fàcilment virals a causa d’aquest mecanisme”. I adverteix que si bé la persona que se les creu obté un cohort immediat, a “mitjà i llarg termini” acaben per “generar més ràbia i inquietud” i, per tant, la persona en qüestió “se sentirà pitjor”.
Un element fonamental en aquest, per així dir-ho, “espectacle de la por”, és la situació de confinament de la ciutadania, que pot tenir serioses conseqüències. “El que fa és alterar l’estat emocional; acabam donant una major importància a situacions o accions que normalment ens afecten menys, simplement perquè no podem fugir o desconnectar-hi, i derivem en una espiral de tensió que fàcilment pot acabar en conflictes oberts, discussions, etc.” amb la resta de persones confinades en el mateix espai, explica Sbert.
Per a Adán, “en general estem reaccionant millor del que a priori haguéssim pogut esperar”, però no obstant “caldrà veure on estarà el punt d’inflexió”, que alguns estudis “situen a partir dels quinze dies de confinament, quan apareixen conductes desequilibrades per mor del cansament, d’estar farts d’estar tancats, quan ve la frustració i, possiblement, l’increment de la por; tot això sol generar irritabilitat i agressivitat”.
Per a la psicòloga clínica Obrador, el confiament genera “problemes d’ansietat, insomni, irritabilitat, baix estat d’ànim, conflictes familiars o de parella i empitjorament de situacions com els casos de maltractament (de dones), que, per cert, haurien de seguir tenint prou cobertura mediàtica” i, com més s’allargui el tancament, més “empitjoraran aquests símptomes i s’alentirà la recuperació posterior, la tornada a la vida quotidiana, una vegada s’aixequi l’estat d’alarma”. Per minimitzar els efectes nocius del tancament és important, afegeix a mode de conclusió, “seguir pautes saludables: mantenir les rutines, fer exercici físic, alimentar-nos saludablement, mantenir-nos connectats amb els nostres, proposar-nos petits objectius quotidians, fer activitats que ens resultin útils i ens donin sentit...”. •