La fita transfronterera número 523 indica que som al pla de la Muga (1.180 m). Hi conflueixen de manera natural el Vallespir i l’Alt Empordà; els municipis de Serrallonga i d’Albanyà s’hi donen la mà, ignorant els límits administratius que va imposar el Tractat dels Pirineus el 1659. Hi ha, però, qui ha volgut justificar etimològicament la funció transfronterera d’aquest riu: el catalanòfil suís Wilhelm Meyer-Lübke, igual que altres entesos en la matèria, ha atorgat un origen basc al topònim Muga, que designaria ‘límit’, ‘frontera’ o ‘fita’. Joan Coromines s’hi oposa. L’eminent filòleg, així ho defensa a la seua obra Onomasticon Cataloniae; argumenta l’origen del nom en un passat preromà, en què l’evolució hauria transformat fonèticament i morfològica Sambuca en Samuga, i derivaria en la Muga. Sambucus, com sabucus, significa ‘saüquer’. Entre els geògrafs antics, l’únic que aporta pistes sobre el riu que ens ocupa és Ptolemeu, el qual cita un curs dit Sambroca que desembocaria prop d’Empúries. Casualment, la Muga ho fa 11 quilòmetres al nord de la mítica ciutat.
En qualsevol cas, el riu que ens disposem a explorar sí que ressegueix la desafortunada frontera pirinenca al llarg dels seus primers cinc quilòmetres. Sorgit entre muntanyes, de sota una terra rogenca i argilosa en què la persistència de l’aigua ha modelat unes capricioses formacions, la Muga davalla del darrer Pirineu oriental cap a la plana alt-empordanesa. Li espera, ho hem anunciat a l’inici del present capítol, un final idèntic al del Fluvià: ambdós desemboquen al golf de Roses.
Albanyà és el primer municipi que travessa; no triga a fer-se present. Abans, però, trobem l’hostal de la Muga. El casalot, actualment abandonat, no queda gaire lluny del naixement del riu. Va funcionar fins ben entrada la segona meitat del segle XX com a alberg que proporcionava llit i plat calent a qui travessava les muntanyes per aquest punt. Pas de traginers i de contrabandistes, de viatgers de totes les condicions, però també pas dels darrers maquis que feren incursions des de l’altra banda de la frontera fins el 1959, com va ser el cas de Quico Sabater, veí de Falgars.
En les darreres dècades, Albanyà ha acollit un turisme de muntanya, discret i respectuós amb l’entorn. El poble té un parell d’atractius romànics: Sant Pere d’Albanyà és un dels primers monestirs documentats que sorgiren al sud dels Pirineus amb el domini carolingi, fruit de la colonització monàstica benedictina. I el lloc dit de Bertran conforma el segon nucli d’interès. Aigües amunt de la vila, l’estretor de la vall defineix les gorgues de la Muga. Entre els vessants infinits de les muntanyes rau una de les joies del lloc i del riu: es tracta de les restes d’un antic conjunt altmedieval, amb marques a la roca on eren instal·lades antigues passeres, un colomer construït en espiga i un pont de tres ulls erigit, molt posteriorment, al segle XIX.
Entre Albanyà i Sant Llorenç de la Muga, l’abundant patrimoni hidràulic confirma un aprofitament intensiu del riu. En els sis quilòmetres que separen ambdós pobles, se succeeixen un seguit de molins, com el d’en Gorgot o el d’en Carreres, i una farga, la de Cadamont, del segle XVII, d’origen probablement medieval i convertida en l’actualitat en casa rural.
A Sant Llorenç de la Muga, caldrà dedicar-li una estona. El segle X, s’associava la població assentada en aquest punt a la parròquia de Sancti Laurentii de Sambuca, mencionada posteriorment en documents del segle XI. Sant Llorenç de la Muga conserva l’essència del seu passat medieval i és per això que ha esdevingut un dels pobles amb més caràcter de l’alta vall de la Muga. El recinte emmurallat destaca pel seu bon estat de conservació, així com la majoria de les cases del casc antic.
Tres portals permeten l’accés a l’interior de la vila, diferents torres circulars o de base quadrada ubicades al mig de la muralla completen el clos. Visiteu l’església parroquial de Sant Llorenç i, en especial, el canal que travessa el nucli antic pel nord de la muralla. La séquia, d’origen altmedieval, conserva rescloses i sínies, una de les quals ha estat reconstruïda com a exemple d’un temps passat; s’hi conserven rentadors públics i també alguns de privats. El rec va ser aprofitat per a nodrir els molins i els horts adjunts a la muralla.
No marxeu sense atansar-vos al pont medieval de Sant Antoni, el qual abans que existira l’església del mateix nom era conegut com el pont del Grau per trobar-se situat entre dos penyals. I si teniu la sort de freqüentar el lloc a final de l’hivern, el primer diumenge de març la vila celebra des del 1999 la Fira de la Mongeta, amb exhibició d’oficis tradicionals i una singular mostra de gastronomia.
El viatger haurà de saber, també, que és a Sant Llorenç de la Muga on s’inicia el Camí Natural d’aquest riu, que l’acompanya en el seu trajecte fins al mar, i que està pensat per a ser transitat a peu o en bicicleta.
UN PANTÀ, UN PARÈNTESI
Als afores del poble, com qui diu, es troba la cua de l’embassament que obliga les aigües de la Muga a fer-hi recès. El parèntesi en qüestió va ser construït el 1969 per tal de generar energia elèctrica i alhora proveir d’aigua els municipis pròxims. Si bé en els seus inicis, i encara avui, se’l coneix amb el nom de pantà de Boadella, la reivindicació del municipi de Darnius a tenir presència en el nom queda més que justificada: més de la meitat de la superfície es troba dins del municipi sol·licitant, i és per això que el 2014 la Generalitat va rebatejar-lo com a pantà de Darnius-Boadella. Durant els mesos càlids, l’embassament conforma un mar interior a escala on es pot practicar la pesca i els esports nàutics.
A l’extrem septentrional, els vessants entapissats d’alzinars acullen pobles tranquils com Maçanet de Cabrenys, Agullana i la Vajol. Aquest espai de quietud va carregar-se d’una frenètica agitació durant els darrers dies de la Guerra Civil. La Vajol va ser el lloc escollit pel govern central per protegir part del patrimoni artístic i econòmic de la República. La mina Canta va ser reforçada i cuirassada per albergar temporalment un carregament de lingots d’or i les obres del Museu del Prado, abans de ser traslladades a la Societat de les Nacions, a Suïssa. Fou la Vajol, també, on s’instal·là per uns dies i conjuntament la Presidència de la República i la Presidència del Govern. L’1 de febrer del 1939, hi arribà Manuel Azaña, i hi va romandre quatre dies, abans de la seua partida cap a França a través del coll de Lli la nit del 4 al 5 de febrer; hores després ho feren pel mateix pas de muntanya el president català Lluís Companys i el lehendakari basc José Antonio Aguirre. Les obres del Prado havien eixit un dia abans, junt amb l’or, entaforades en set camions, un dels quals s’accidentà no lluny de l’inici.
L’esfereïdor relat de l’exili republicà es concreta a la zona amb diferents punts museïtzats i alhora en el Centre d’Interpretació de l’Exili Cultural Català, a Agullana. No s’hi pot passar de llarg.
A Pont de Molins la muntanya s’esvaeix, el paisatge canvia els vessants arbrats del massís de les Salines per la plana. La suavitat orogràfica ens delecta amb un paisatge rural continu en el segon acte del viatge de la Muga cap al golf de Roses. L’alzinar i les pinedes deixen pas al cereal, travessat en totes direccions per camins rurals i vies de feble densitat de trànsit. Tot un plaer per al viatge lent.
Pont de Molins va nàixer del nucli original, Molins, situat a poca distància aigües amunt de la Muga. Amb el pas dels segles, i igual que les tantes alcúdies que trobem arreu de la geografia dels Països Catalans, l’apèndix ha tingut més importància que l’origen. Pont de Molins va créixer per la seua funció com a pas estratègic en el camí cap a França. La Via Augusta no hi passava gaire lluny: ho feia al terme de Cabanes, per on travessava la Muga per la dita palanca de les Mules. En episodis de crescudes, sembla que el viatger romà es desviava fins al punt en què ens trobem per a salvar el riu.
En qualsevol cas, Molins, com assenyala el plural del topònim, ha destacat per la rica activitat d’aquest sector des d’època medieval. Alguns exemples, com els molins de la Closa i de la Roca, un a continuació de l’altre, van funcionar fins al segle XVIII; les rescloses de les Escaules i del molí d’en Calvet conformen dues notes hidràuliques més en l’esmentat sector de la molta.
De ple a la plana altempordanesa, la història se’ns fa present en forma de patrimoni que pobla aquesta geografia de gran abast visual. Al marge dret de la Muga, enfrontat al poble de Cabanes, hi ha el veïnat de l’Aigüeta. És ací on es va localitzar el que degué ser Iuncaria, la primera mansio —o estació de servei, per entendre’ns—, de la Via Augusta, la qual, com el lector sabrà, tenia el quilòmetre zero ben a prop, al coll de Panissars, situat a sobre del Pertús.
És, però, Peralada el centre de totes les mirades. Assentada en segon terme darrere de Cabanes, el poble traspua ambient medieval. Carrers i carrerons, una porta d’accés a la vila, un antic hospital i el claustre romànic del segle XII d’un monestir d’agustins fundat a la segona meitat del segle XI conformen el llegat del seu passat que paga la pena escoltar.
Però és sobretot el castell, que ha esdevingut, a més, un dels conjunts defensius més apreciats per la societat benestant. Declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, ja s’esmenta en documents del segle IX i ha arribat fins als nostres dies patint i gaudint ampliacions i restauracions, la més singular de les quals correspon a la fantasiosa intervenció amb aires neomedievals duta a terme al segle XIX. Actualment, l’edifici és de titularitat privada i en el seu interior l’activitat castrense ha cedit el lloc a la del joc de casino. A l’estiu, amb tot el glamur, s’hi celebra el Festival Internacional de Música de Peralada.
De camí a Castelló d’Empúries, Vilanova de la Muga concentra no més de 230 ànimes. El poblet es resumeix en un conjunt compacte, silenciós, presidit per l’església de Santa Eulàlia l’origen de la qual se situaria al segle XI.
I arribem a Castelló d’Empúries. És la darrera població que banya la Muga abans de desguassar al mar. Amb la caiguda de l’Imperi romà, Castelló d’Empúries va prendre el relleu a la veïna Sant Martí d’Empúries com a capital del Comtat d’Empúries, i es convertí en vila principal del golf de Roses durant l’edat mitjana. Situada estratègicament sobre una elevació minúscula però suficient —tan sols 17 metres per sobre del nivell del mar—, la vila conserva valuosos tresors medievals, com la basílica de Santa Maria, de dimensions catedralícies sense arribar a gaudir mai d’aquest estatus, el convent de sant Domènec, la Llotja, la presó i els carrers i les cases de l’època. També una profunda herència semita amb la sinagoga i el call com a mostres, que arribà a comptar amb uns 300 habitants i que comprenia els actuals carrers de la Muralla, dels Jueus, del Call, del Calabró i de les Peixateries Velles, i la plaça de la Llana.
La distinció com a capital confirmaria, a més, la preeminència com a centre econòmic, amb la Llotja de Mar, o Sala de Contractació; no hi mancaria tampoc una contrastada activitat espiritual, que es traduïa en una profusió conventual d’ordes diversos. Hi trobareu els convents de Sant Bartomeu, de Santa Clara, Sant Domènec o Sant Agustí i, per descomptat, el desaparegut convent de Sant Francesc, del qual alguns elements originals són presents al rentador públic.
Tornem, però, a la Muga. Castelló d’Empúries manté encara una estreta relació amb el riu, especialment a ponent, on el salva pel pont Vell. L’obra, d’estructura singularíssima, posseeix set ulls desiguals, el principal dels quals és d’arc apuntat. Si passegeu pels afores de la vila, tot resseguint el llenç de muralla, us acompanyarà l’anomenat rec del Molí. Se situa a la banda oposada al pont Vell, allà on perviu la torre de la Gallarda, un portal d’estil gòtic que acaba de convèncer el visitant de la transcendència política i administrativa de la vila en temps passats. L’origen del rec sembla que se situa, també, a l’època medieval. La séquia naix a Vilanova de la Muga, amb finalitats agrícoles i d’abastiment dels diferents molins del terme, com el del Mig i la Farinera, fàbrica del segle XIX però d’origen medieval i transformada actualment en ecomuseu. En arribar a la vila, el rec del Molí la recorre per la banda de llevant, on les aigües aprofiten la presència del fossat de la muralla per circular-hi.
Al darrer tram de la Muga se succeeixen conreus i zones humides, el característic paisatge que defineix el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. L’espai va ser salvat de la depredació immobiliària durant el desenvolupisme franquista gràcies a l’acció dels col·lectius ecologistes durant els anys setanta. Tot i això, s’hi avançaren urbanitzacions com la de Santa Margarida o la interminable marina d’Empuriabrava, en què canals i embarcacions guarneixen un urbanisme dispers, tot fent mostra de la seua capacitat transformadora.
La Muga acaba ací, tristament escortada per aquestes dantesques solucions d’un turisme de sol i platja, massiu, hiperbòlic, insostenible, fora de lloc en la sensibilitat del segle XXI.