Com dues vides paral·leles, el Fluvià i la Muga naixen en els darrers contraforts del Pirineu oriental i moren al golf de Roses. L’un, el Fluvià, tanca els aiguamolls de l’Empordà pel sud; la Muga ho fa per l’extrem oposat. Aquest darrer mana de la falda del massís del Bassegoda, mentre que el Fluvià posseeix en el seu ADN la naturalesa volcànica de la Garrotxa. Ambdós paisatges inicials destaquen pels tapissos forestals que els acompanyen durant el primer acte dels viatges respectius. Són vides paral·leles, efectivament, separades per les moles muntanyoses del Bassegoda i del Mont, paisatges abruptes, verticals, tenaços; una severitat geogràfica que s’expressa per mitjà de valls profundes, masies penjades al buit, extensos boscos i parets d’un calcari compacte que exhibeixen una paleta cromàtica de grisos, ocres i rojos. Aigües avall, ambdós voregen Figueres, epicentre de l’Alt Empordà, pel sud i pel nord. Finalment, posen rumb a la plana marjalenca on l’aiguamoll i el mosquit són amos i senyors.
Iniciem els passos d’aquest capítol amb el Fluvià. El riu en qüestió s’origina en els contraforts de les serres de Cabrera i de Mateu, entaforat al fons de la vall d’en Bas. Les fonts del Fluvià s’emmarquen en un entorn de cingleres i formacions abruptes fruit de la falla d’Hostoles. Durant els primers passos, el Fluvià recull les aigües de rieres i rierols d’aquesta muralla natural que s’eleva a més de 1.000 metres per sobre del nivell del mar. Aviat toca el fons de la vall d’en Bas. Aquesta plana rural tancada conforma un cosmos a escala, presidit pel nucli dels Hostalets d’en Bas. Es diu que en aquesta depressió hi ha les terres més fèrtils de tot Catalunya. En qualsevol cas, el paisatge, d’alta factura agrària, és mantingut per una cooperativa del sector nascuda als anys 70 del segle passat, responsable de la dinamització i ordenació d’aquest bocí de territori. Un artèria principal, la carretera C-153, recorre la vall d’en Bas i permet accedir, a través de l’estètic coll de Condreu, a la comarca d’Osona. A aquesta, s’hi afegeixen altres vies de trànsit, veïnals i de curta distància, que travessen el pla en totes direccions.
La vall en qüestió, a banda d’escenari natural, serví de context per a la revolta de les remences. Corria la segona meitat del segle XV quan Francesc de Verntallat, fill del lloc, encapçalà la insurrecció contra les servituds imposades per nobles i senyors. Encara se’n conserva la casa pairal homònima. El casalot, una masia de dimensions generoses, el trobareu a proximitat de l’escola del municipi de la Vall d’en Bas.
Deixeu fluir el temps entre els veïnats, masies i camps, abans d’enfilar el camí cap a Olot. La capital garrotxina representa molt més que el centre administratiu de la comarca: condensa l’essència del paisatgisme dins la pintura catalana. I no és d’estranyar, perquè l’entorn repta l’apassionat del pinzell a expressar amb destresa i sensibilitat tota la paleta cromàtica amb què la tardor tenyeix les fagedes pròximes i la profusió volcànica d’aquesta geografia. El Museu de la Garrotxa exhibeix una bona mostra de la dita Escola d’Olot. És allà mateix, a l’Antic Hospici d’Olot —el qual, per cert, mai va arribar a funcionar com a tal—, on té la seu l’Observatori del Paisatge de Catalunya, un ens d’assessorament de l’Administració catalana i de conscienciació de la societat en matèria de paisatge. Un dels principals objectius d’aquest observatori és incrementar el coneixement que té la societat catalana dels seus paisatges i donar suport a l’aplicació a Catalunya del Conveni Europeu del Paisatge.
D’Olot no hauríeu de marxar sense fer un tast del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. A la població mateixa teniu quatre volcans a l’abast: el Montolivet, el Montsacopa, la Garrinada i les Bisaroques. El Croscat, entre Olot i Santa Pau, destaca per ser el més jove de la zona, per la intensitat del roig de la greda, pel profund cràter, per l’explotació a cel obert durant un quart de segle i la posterior museïtzació; i el de Santa Margarida, ocult enmig de la fageda, sorprèn per contenir al centre del seu cràter —avui un prat de dos quilòmetres de perímetre— la petita ermita romànica del mateix nom.
El Fluvià obliga a aturar-se, ara, a Sant Joan les Fonts, que combina a parts iguals matèria aquàtica i volcànica: l’abundància de l’element líquid es concreta en 250 fonts i alguns salts d’aigua, mentre que tres colades de lava i la cinglera de la Fontfreda avalen l’origen volcànic de la vila. Al basalt, caldrà acompanyar-lo del patrimoni medieval, gens menyspreable, amb l’estada de Juvinyà com a peça més antiga del romànic civil de Catalunya. Situat a la vora del Fluvià, aquest casalot fortificat alberga el Centre d’Interpretació del Territori de Sant Joan les Fonts. Vinculat al riu que ens ocupa, caldrà atansar-nos fins al pont medieval; per la seua banda, el monestir, conegut antigament per la gent del lloc com l’església vella, aporta el toc espiritual a aquest preciós maridatge.
El molí Fondo queda separat del pont medieval per un discret meandre. Un mirador permet contemplar aquesta mostra de la indústria paperera local, la resclosa corresponent i un salt d’aigua a tocar d’una gran paret basàltica formada per les tres colades de lava.
No obstant, l’encant de Sant Joan les Fonts ha quedat històricament eclipsat per l’elevada presència de Castellfollit de la Roca. A no més de tres quilòmetres de distància riu avall, Castellfollit destaca per una imatge que el visitant malda obstinadament per caçar amb la seua càmera fotogràfica: la d’un poble enfilat a una cinglera basàltica. La curiosa formació mineral amb aparença d’orgue catedralici de dimensions hiperbòliques representa un dels elements més interessants del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, fruit de la superposició de dues colades de lava. La façana fluvial desafia el buit i proporciona una perspectiva electrificant, vertiginosa, vertical; en contrapicat. A la base de la paret, freixes, pollancres, verns i salzes acompanyen el Fluvià en el seu itinerari.
És recomanable fer una curta passejada pels marges del riu. Tan sols caldrà que abandoneu el poble per l’antiga carretera nacional que mena a Besalú i que travesseu el pont sobre el Fluvià. Al marge esquerre del riu, penetrareu en una zona de petits horts, travessats per canals i rescloses que desvien l’aigua a les fàbriques de Can Mulleras i Can Xaudiera (Montagut) per a produir energia hidroelèctrica. Una passera de fusta permet el vianant d’atansar-se a la cinglera, des de la qual obtindreu una de les millors perspectives del poble. Seguim l’itinerari entre horts i singulars murs de pedra seca bastits amb roca basàltica. El racó és conegut com les Hortes de l’Església, regat pel riu Turonell, afluent del Fluvià. Un pont medieval llueix una rehabilitació recent mitjançant l’ús del metall.
Uns quilòmetres endavant, el Llierca desguassa al riu que protagonitza aquestes pàgines. Dediquem-li, però, un moment: el seu curs permet el viatger endinsar-se a les muntanyes de l’Alta Garrotxa i en concret a un espai refrescant i angost, el veïnat de Sadernes, que és la porta d’accés als cingles de Guitarriu i presenta els elements reglamentaris per a convertir-se en lloc inspirador. Un congost, tolls, parets calcàries, una font, un temple dedicat a Santa Cecília, un cementiri i un càmping el resumeixen en poques paraules. A mig camí des de Montagut, el dit pont de Llierca, o de Sadernes, descriu una altiva paràbola que s’eleva 28 metres cap al cel. L’únic arc d’aquesta obra medieval presideix una làmina d’aigua que ben bé podria considerar-se la platja de la Garrotxa.
I arribem a Besalú. Del nucli medieval poc podrem dir que no s’haja escrit ja. La vila és una de les mostres medievals més cobejades de Catalunya. Compacta, amb carrers, carrerons i places que inviten a perdre-s’hi; i és el seu característic pont el que atreu la cursiositat del visitant. La fotografia, des de qualsevol de les seues perspectives, esdevé assignatura obligada. El pont medieval, d’estil romànic, dona accés a la vila fortificada. Les dimensions de l’obra testimonien la importància estratègica d’aquesta població durant l’època feudal. La seua singularitat rau en el disseny angular que ordena els vuit arcs i la inclusió al nivell del cinquè d’una torre fortificada de control d’accés. Els aiguats i les inundacions recurrents al llarg dels segles han obligat a múltiples actuacions. Una de les més significatives tingué lloc el 1421, quan “les aigües van superar en ultra deu pams l’alçada del pont vell i van derrocar quaranta passos del mur”, apunten en un article els estudiosos Joan Frigola i Jaume Roura, de l’associació Amics de Besalú.
Aquesta obra monumental oculta, no obstant, un lligam estret, íntim, amb el Fluvià. Fora de plànol, perviu la zona d’hortes als peus de la població i acotada al marge esquerre del riu; hi resisteix una economia de subsistència secular. La coneguda en l’època medieval com l’horta de Sant Pere, perquè havia format part dels dominis del monestir del mateix nom, s’ubica a l’extrem meridional de la població. Ara podreu descobrir-la a través d’un itinerari, l’Anella Verda, apte per a tots els públics i pensat per a ser fet a peu o en bicicleta. El consistori n’ha senyalitzat la flora i la fauna de ribera, i ha previst una visita al Jardí de la Ratafia. Al fil de l’itinerari, arribareu al molí de Can Subirós, rehabilitat i testimoni d’un passat hidràulic ben actiu, quan de molins en aquesta zona ja se n’esmentaven al segle X, i al segle XIV havien crescut en nombre. Prova d’això és que el portal dels Horts era conegut com portal dels Molins.
Besalú marca el final d’un capítol: posa fi a la muntanya; la perspectiva abrupta deixa pas, sense transició, a un paisatge rural d’ondulacions eternes. No lluny, Banyoles, amb el Terri que vam explorar al capítol anterior. No marxeu de Besalú sense alçar la vista cap al nord. El Mont penja del cel. Al capdamunt, el santuari de la Mare de Déu del Mont, a 1.124 metres sobre el nivell del mar. Paga la pena d’ascendir-hi. La carretera d’accés, estreta, descriu en la seua part final vertiginoses giragonses penjades sobre la vall del Fluvià mil metres més avall i no apta per a ànimes sensibles al buit.
A Esponellà, el característic pont que uneix aquesta població amb Crespià va ser construït l´any 1442 per ordre de la vídua de Bernat de Corbera, senyor d’Esponellà. L’obra, que va dinamitzar durant segles l’economia i va facilitar les comunicacions entre les comarques de l’Alt Empordà i el Pla de l’Estany, va ser parcialment destruïda el 2 de desembre del 1794, durant la Guerra Gran, per tal d’evitar l’avanç de les tropes franceses, i novament el 1939 durant la fugida de l’exèrcit republicà cap a França. El pont va ser reconstruït la tardor del 1939 pel règim franquista, amb mà d’obra de presoners republicans. Avui, un pedaç metàl·lic lliga els dos fragments originals.
A Orfes, el Fluvià accentua els seus meandres. Els girs es tanquen en una orografia saltada de camps i petits nuclis de població. Orfes és tot tranquil·litat, i una representació de la vida humana en aquesta geografia: una pau inerta, alterada els caps de setmana per habitants de segones residències. La resclosa d’Orfes és una més de les moltes que detenen el ritme natural del riu al tram mitjà del Fluvià. Va servir per a derivar parcialment les aigües cap a un canal de rec i una central hidroelèctrica propera. En qualsevol cas, la resclosa crea una làmina d’aigua apaivagadora, emmarcada entre boscos de ribera.
Aigües avall, Bàscara es delata com un pas estratègic secular del riu en el camí a França. Era lloc de parada habitual, i el 1187 el bisbe Ramon Guissall hi instituí el mercat setmanal, que se celebrava els dimecres. El 1236, a més, el rei Jaume I atorgà al bisbe la facultat de celebrar-hi fires. En l’actualitat, cada diumenge la plaça Major acull els venedors ambulants de l’històric dimecres.
Passegeu-vos-hi: visiteu les muralles de Bàscara, les restes del castell episcopal i l’església de Sant Iscle. També les restes del priorat de Sant Nicolau de Calabuig i l’església de Sant Feliu de Calabuig; atanseu-vos a Orriols per conèixer el seu castell palau renaixentista.
De camí al mar, el Fluvià travessa els nuclis de Vilajoan i d’Arenys d’Empordà. Tant l’un com l’altre posseeixen castells medievals que recorden que aquestes construccions menors formaven part de les infraestructures de defensa del territori.
Sant Miquel de Fluvià, per la seua banda, amb no més de 700 habitants, posseeix un monestir romànic del segle XI, ubicat actualment a la plaça de l’Església, amb una imponent torre que s’eleva 28 metres per sobre del vianant. Un forn romà de grans dimensions és la segona joia de la població. Es tracta d’una única cambra que servia per a coure ceràmica i materials de construcció. Va ser descobert el 1974, arran d’unes obres; la seua ubicació el situa prop del pas de la Via Augusta.
A mesura que el Fluvià avança cap al Mediterrani, la influència de la segona residència es fa més patent. L’Armentera es troba ja a la plana al·luvial, a un tir de pedra de la desembocadura, i conforma un dels accessos meridionals al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà; uns quilòmetres endavant, Sant Pere Pescador, també dins l’espai protegit, és ja plenament un municipi que ha potenciat el turisme de sol i platja al seu front marítim. Entre el nucli urbà i el litoral, trobareu l’illa d’en Caramany. En aquest bocí de terra, a dos quilòmetres de la desembocadura, s’hi localitza un dels boscos de ribera més extensos, ben estructurats i conservats del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i de tot el litoral català. Salzedes i alberedes acomiaden junt amb els freixes i pollancres aquest riu d’origen volcànic, discret però cabdal per als territoris septentrionals catalans.