Uns quants dies abans que també comencés a haver-hi morts a Rio de Janeiro, el diari brasiler O Globo va publicar una foto de portada que semblava una visió apocalíptica del futur. A la imatge només s’hi veien cases. Un laberint infinit de barraques inclinades i intercalades que omplien el pendent d’un turó. De les persones que hi viuen –amuntegades en habitacions fosques que fan pudor de resclosit, al llarg de carrerons estrets i amb tuf de deixalles i de claveguera– no se’n veia cap.
Però un se les podia imaginar. A la Rocinha, al sud de Rio –una de les faveles més grans de l’Amèrica Llatina–, hi viuen unes 100.000 persones.
La foto simbolitzava una por que no ha envaït només el Brasil. La mateixa por també circula per Veneçuela –on els suburbis pobres es diuen barrios–, a Sud-àfrica –on s’anomenen townships–, o a les barriades pobres de Lagos, Bangkok o Delhi: què passarà quan el virus s’instal·li en aquests indrets? Què passarà quan afecti la classe més baixa del món, quan colpegi tots els Estats que ja tenien un sistema de salut al caire del col·lapse abans del coronavirus?
Fins ara semblava que el SARS-CoV-2 era un virus dels rics. El sud global observava sorprès i horroritzat els drames d’Itàlia i Espanya i les tragèdies en uns hospitals que se suposava que eren dels millors del món. L’epidèmia es veia com una cosa llunyana perquè els que portaven el virus als països pobres eren estrangers o membres de l’elit.
Ara la percepció que el coronavirus era un problema aliè va esvaint-se. Al Brasil cada cop més faveles notifiquen casos d’infeccions. Si ens fixem en el primer mes, la corba recorda a Itàlia. És possible –va dir la setmana passada el ministre de Sanitat del Brasil– que a final d’abril els hospitals quedin col·lapsats per la càrrega de pacients.
Fins la setmana passada, l’autoritat responsable tenia comptats més de 7.000 casos i 252 morts. Països com Nigèria, Tailàndia o Sud-àfrica –que acaba d’informar dels primers casos en barris pobres– tan sols van uns quants dies més enrere. Els pelegrins xiïtes que tornaven de l’Iran han escampat el virus per l’Orient Mitjà, i a l’Índia el reparteixen pel país els treballadors migrants que van fugir als seus pobles natals abans no es va decretar el confinament a les ciutats.
Si bé investigadors de la Universitat de Princeton han calculat que sense mesures de contenció es podrien infectar fins a 400 milions d’indis abans del juliol, de models com aquests no n’hi ha per a la majoria de països. Molts governs ni tan sols saben el nombre aproximat d’infectats perquè és pràcticament impossible econòmicament i logísticament fer tests generalitzats en països molt poblats.
Com que no hi ha dades fiables, molts experts recorren a metàfores. No és casualitat que aquests dies, en què desenes de corbes de casos estan a punt d’entrar en un creixement exponencial, sovint es parli d’un tsunami que va acostant-se als països pobres. Milers de milions de persones aguanten la respiració. Quants anys –es pregunten– recularà el desenvolupament dels seus països? Qui els fa costat en aquesta crisi, en què es troben en un angle mort de l’atenció pública perquè els EUA, la Xina i Europa els van un pas més endavant?
Alguns països –com el Brasil i l’Índia– són tan grans com un continent i tenen una gran fortalesa econòmica. D’altres –com Haití– són petits i ja patien una misèria terrible abans de la COVID-19. Alguns són democràcies, mentre que en d’altres hi manen autòcrates, populistes o senyors de la guerra, les guerres civils dels quals des de fa setmanes han desaparegut de les notícies. Però hi ha unes quantes esquerdes comunes en aquests països: la desigualtat social, l’elevat índex de malalties prèvies i la presència de petites elits que a vegades estan formades per unes poques famílies o clans i que s’aïllen.
A més a més, alguns Estats de la zona equatorial es pensaven, equivocadament, que estaven fora de perill. El clima càlid dels tròpics –es deia– és un entorn hostil per al coronavirus. I les imatges de la Xina i Europa també feien pensar que el virus matava majoritàriament persones grans, cosa que en les joves societats d’aquests països s’interpretava com un avantatge. El fet que alguns caps d’Estat creguessin que podien deixar passar el virus sense haver de fer res probablement els va fer perdre un temps valuós.
“No sabem quina evolució tindrà el coronavirus a l’Àfrica”, diu David Heymann, de la London School of Hygiene and Tropical Medicine. “Però no tenim cap indici per pensar que hagi de ser diferent que a la resta del món”.
De fet, en aquests moments és difícil trobar alguna cosa que aporti esperança. En molts països la mitjana d’edat baixa de la població queda relativitzada per les condicions de vida, sovint dures. En llocs com la favela Rocinha, en molts casos ni tan sols hi ha prou aigua per rentar-se les mans com pertoca. A l’Índia, on grans ciutats com Bombai o Delhi sovint estan cobertes per un núvol de contaminació, tres milions de persones tenen tuberculosi. Hi ha vuitanta milions de diabètics. I el sistema immunitari de molts africans és més feble a causa de la malnutrició, el VIH, la malària o la febre de Lassa.
La pobresa, doncs, és un factor igual que l’edat. I la falta de recursos també té altres conseqüències: la desconnexió de la informació, de les fonts serioses que posen al descobert que homes com el president de Tanzània juguen amb la salut de la seva població quan animen a congregar-se precisament ara a les esglésies. John Magufuli creu que el coronavirus és un dimoni que dins el cos de Jesús no té opcions de sobreviure.
Magufuli pot semblar un cas aïllat, però només ho és relativament. El seu govern té més ministres (19) que places de cures intensives té l’hospital nacional de referència a Dar es Salaam (6). El país veí, Uganda, no està pas gaire més bé. A Malawi, on més de la meitat de la població viu sota el llindar de la pobresa, hi ha 25 llits de cures intensives. El nombre de metges a la zona és d’un per cada 5.000 persones. A Europa la xifra és de 300. I el nombre d’aparells de respiració a Mali o Moçambic és d’un per cada milió d’habitants.
Ara ja hi ha ONG importants –que al sud del Sàhara sovint omplen el buit que deixa una sanitat pública limitada– lamenten que, per les restriccions de moviment, no poden mobilitzar el seu personal ni utilitzar el material. Simultàniament, l’autòcrata veneçolà Nicolás Maduro no deixa entrar personal humanitari estranger. Als pocs metges que aguanten als hospitals després d’anys de crisi els falta sabó, desinfectant, guants de làtex o mascaretes. A l’Índia farien falta un milió d’aparells de respiració i fins a quatre milions de llits de cures intensives.
Aquestes xifres són monstruoses, però ajuden a entendre per què un govern com el de Sierra Leone ja va tancar fronteres quan encara no hi havia ni un sol cas confirmat al país. Ajuden a entendre per què el govern de Delhi amenaça els seus 1.300 milions de ciutadans amb unes sancions elevadíssimes si infringeixen la normativa de confinament o per què ara a centenars de residents de la Rocinha se’ls allotja en hotels buits de turistes. Es tracta d’ajornar el col·lapse.
El problema és que els habitants dels països pobres pateixen més que els dels països rics de resultes de les limitacions de sortir de casa. Això ho va expressar no fa gaire Imran Khan. Khan és el primer ministre del Pakistan, un país en què una quarta part de la població –cinquanta milions de persones– només es pot permetre un àpat al dia. “Si acordonem les nostres ciutats”, va dir, “salvarem la gent del virus. Però també els matarem de fam”.
S’ha de fer possible l’abastiment de milers de milions de persones que perden la feina i els seus mitjans de subsistència per l’aïllament. Els conductors de taxi, Uber o rickshaw de Rio, Ciutat del Cap o Nova Delhi, els jornalers que treballen en obres ara aturades, els venedors ambulants que no troben clients als carrers i platges buits. Segons calcula el Banc Mundial, el 85% dels treballadors en actiu del continent africà treballen en l’economia informal. A l’Ínia són tres quartes parts de la població activa. El Brasil té més de 61 milions de treballadors precaris. Són persones que en aquesta crisi no tenen cap xarxa de protecció social.
En molts països plana la por de saquejos. Per imposar el confinament, al Pakistan ja patrulla l’exèrcit. A Sud-àfrica la policia ha actuat amb una duresa extrema. Però què passarà si els hospitals no poden assumir més pacients?
John Nkengasong, director del Centre per al Control i la Prevenció de Malalties de l’Àfrica, vaticina que en molts països hi haurà una “crisi de seguretat, econòmica i de salut, per aquest ordre”.
Los opcions dels governs són limitades. Mentre que Europa i els EUA poden fer costat als seus ciutadans amb bilions d’euros o de dòlars, la majoria de països del sud senzillament no tenen diners. Des del gener, segons The Economist, s’han retirat inversions per valor de milers de milions dels països emergents. I cal dir també que en aquests països es deixen d’obtenir uns ingressos notables perquè no hi arriben turistes o perquè es desplomen els preus de les matèries primeres. Si els parents que viuen a l’estranger no envien divises perquè també passen dificultats, la capacitat econòmica d’un país com Lesotho es redueix un 23%.
Si tot plegat fa que sigui inaccessible obtenir crèdit als mercats financers internacionals, què els queda als governs per aconseguir que els seus sistemes de salut, els seus ciutadans i les seves empreses sobrevisquin als pròxims mesos?
Les economies de molts països estan massa poc diversificades i, per tant, són vulnerables. El ministre de Finances de Ghana, Ken Ofori-Atta, diu que s’ha arribat en un d’aquells “moments de trencar el vidre”, l’instant en què toca esberlar el vidre de la mànega per a incendis. Per protegir el continent d’una catàstrofe econòmica i humanitària, calen molts més ajuts que els 50.000 milions de dòlars que han posat a disposició dels països més pobres el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI).
Abebe Selassie, que dirigeix la secció africana de l’FMI, insta els creditors del nord a condonar el deute als països més pobres immediatament. La pregunta és si en aquest moment d’amenaça existencial la comunitat internacional escoltarà els crits de socors del sud; si països com els EUA, Alemanya o França aconseguiran tornar a veure-hi més enllà de les fronteres dels seus Estats nació. De moment, amb aquest mirar-se al melic d’Occident s’ha format un buit de solidaritat que la Xina està omplint.
Fins fa poc semblava impensable que la Xina pogués sortir beneficiada d’aquesta crisi. La xifra de víctimes era massa alta, el patiment de Wuhan era massa gran, com també ho era la ràbia impotent de molta gent envers un Estat que intentava censurar veritats incòmodes. Però dues setmanes més tard s’ha girat la truita. La diplomàcia de les mascaretes és l’estratègia del moment.
La Xina ja ha ofert ajuda d’emergència a 83 països. Ha subministrat mascaretes a Grècia i ha transportat aparells de respiració a Itàlia i desinfectant a Ucraïna. Ha enviat experts mèdics a l’Iraq i tests a Indonèsia. I mentre la fundació del creador d’Alibaba, Jack Ma, envia productes d’emergència a tots els 54 països de l’Àfrica, el govern negocia amb el Perú pel subministrament d’un dels hospitals prefabricats coneguts gràcies a Wuhan.
Mai abans des de la seva fundació –diuen des de Pequín– la República Popular havia subministrat tanta ajuda humanitària. Si mai es passen comptes, pot ser que la relació de la Xina amb els països pobres hagi transformat l’equilibri de poder al món.
Els que en secret tenen l’esperança que les imatges dels hospitals de la Llombardia tinguin un efecte dissuasori en refugiats i migrants s’equivoquen. Ara els pobres estan confinats. Però aviat les repercussions polítiques, econòmiques i socials de la pandèmia seran una causa de l’arribada de refugiats.
Traducció d'Arnau Figueras