Va ser Josep Pla qui va batejar una porció del Baix Empordà com l’Empordanet. El diminutiu, amb innegables connotacions afectives, dona idea de la reduïda superfície i de la predilecció que tenia l’escriptor per aquest territori. L’Empordanet posseeix els ingredients imprescindibles per a fer del seu paisatge una solució relaxant, harmoniosa, amarada d’un temps aliè a l’acceleració del present. Sota la tutel·la del massís del Montgrí, s’estén una plana que combina rítmicament camps, boscos i pobles medievals. Algun turó de poca entitat aconsegueix alterar l’horitzontalitat de la perspectiva. I és perquè aquesta geografia, com podrà imaginar el lector, invita al vagareig i a la passejada, a peu o en bicicleta pels mil i un camins que solquen aquesta terra.
En aquest escenari, el Daró té veu i vot. Hi discorre discret, amb un cabal contingut i, en moments, inexistent; vertebra i connecta, teixeix aquest mosaic d’elements que conformen l’espai que ens ocupa.
El riu naix al massís de les Gavarres, concretament als peus de Sant Mateu de Montnegre, a tocar del discret coll de Santa Pellaia. Les Gavarres, per qui no les conega, són un massís de sòl sorrenc —el relliscós sauló— i entapissat de frondosos alzinars que l’han convertit en un dels espais més extensos de boscos de sureda a Catalunya. No debades, el comerç del suro va representar la principal font de subsistència dels pobles de la zona durant el segle XIX i principi del XX. I és per això, també, que el Consorci de les Gavarres i el Museu del Suro de Palafrugell treballen conjuntament en la preparació de la candidatura del paisatge cultural surer de les Gavarres com a Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO.
Donem pas al Daró. El rierol no triga a desempallegar-se d’aquestes muntanyes; ho fa a Sant Sadurní de l’Heura. El poble medieval és alhora porta d’entrada a la plana rural; els vessants arbrats deixen pas, sense transició, al conreu. El viatger podrà emprar, si ho vol, la sinuosa carretera GI-664, que travessa aquestes muntanyes des de Cassà de la Selva a través de l’estètic coll de Santa Pellaia.
Sant Sadurní de l’Heura és el primer de la tríada de pobles que el 1973 van compondre el municipi de Sant Sadurní de l’Heura, Monells i Cruïlles, i és aquest el que n’ostenta la capitalitat. Tots tres tenen una cosa en comú: l’encant d’haver conservat un ambient pretèrit i la tranquil·litat endèmica del lloc, abstenint-se d’haver promogut aberracions residencials i giragonses immobiliàries. Tots tres, a més, formen un triangle que paga la pena de descobrir abans d’avançar en el viatge. Dos quilòmetres separen Sant Sadurní de Cruïlles, i tres Cruïlles de Monells. Feu-hi una passejada per cadascun d’ells; reserveu, però, Monells com a tercer acte; és aquest la joia de la corona, ubicada a la vora del Rissec, un afluent del Daró. La seua plaça porxada, a la qual s’accedeix per carrerons ombrívols, invita a asseure’s a les terrasses i contemplar l’espectacle arquitectònic. Sobrietat, equilibri i quietud. Amb això queda tot resumit.
Ara bé, caldrà fixar-se en un detall que sovint passa desapercebut al foraster: a la banda septentrional de la plaça trobareu, adossada a una columna d’un arc, la dita mitgera de Monells. Es tracta, senzillament, d’una unitat de mesura del gra, l’estri corresponent de la qual està elaborat en pedra. El fet prové del 1234, quan Jaume I dictà que la mitgera de Monells fóra considerada, junt amb la de Girona, referència per a fixar el preu del cereal a les terres del bisbat.
Ara sí, continuem la deambulació cap a la Bisbal d’Empordà, amb la qual connectarem a través de la carretera C-66, ràpida i transitada.
La capital de la comarca del Baix Empordà es mostra industriosa i atrafegada. Les xemeneies la delaten com a centre de producció terrissera i de ceràmica. La llarga recta que dibuixa la C-66 a l’entrada de la vila no estalvia reclams publicitaris d’empreses i tallers artesans del sector que ofereixen els seus productes al visitant. Els negocis exhibeixen, ja des de les primeres cases del nucli, plats ornamentals, gerros, càntirs, cassoles de fang, guardioles porcines i tot el ventall imaginable de creacions terrisseres. Si el viatger volguera profunditzar en l’origen i l’evolució de la indústria ceràmica local, hauria de visitar el museu que la vila li dedica.
Malgrat que la carretera es converteix en artèria principal, per a qui subscriu aquestes ratlles, la veritable porta de la ciutat se situa sobre el riu Daró. L’antesala és l’elegant passeig Marimon Asprer, on una formació de plataners s’arrengleren per parelles al llarg del curs fluvial, a fi de garantir l’ombra al passejant. Quan travessem el Daró —podríem fer-ho també pel pont Vell, del qual parlarem tot seguit—, salta a la vista un edifici amb voltes que acompanya la carretera C-66 que, en aquest tram passa a denominar-se, i no és per causalitat, l’avinguda de les Voltes. El conjunt arquitectònic mostra un disseny regular, repetitiu, de línies neoclàssiques. Aquesta obra, que es coneix popularment com les Voltes, conforma el que degué ser l’eixample vuitcentista de la població. Potser serà agosarat apuntar, i ben segur que constituirà una aberració per als entesos en la matèria, que entre aquest edifici, la plaça Reial de Barcelona i les voltes del carrer Comerç de la capital catalana existeixen lligams estrets en la seua concepció. En qualsevol cas, el projecte empordanès, signat per Martí Sureda i Deulovol, quedà aturat durant la seua execució i va ser durant la postguerra quan s’hi posà fi.
Si hem penetrat a la vila per l’entrada moderna, fem-ho ara per l’original. El pont Vell ens trasllada segles enrere, quan connectava l’antic camí de Girona, que partia probablement en direcció a Cruïlles, amb les muralles de la vila medieval i el portal de la Riera. Aquest accés es conserva com una de portes de la muralla, a pocs metres de la qual es troba la plaça Major, de planta irregular i en què l’església de Santa Maria desafia en proporcions aquest espai públic.
El carrer Cavallers dibuixa el traçat de l’antiga muralla. Allà, hi trobareu el castell palau de la vila. L’obra fou residència dels bisbes de Girona, senyors de la ciutat. Si bé l’origen és romànic, al segle XIV va patir una profunda ampliació, i s’hi afegí un pati d’armes, graners, horts i una muralla exterior. Als segles XVI i XVII s’hi executà una nova ampliació.
Haurem de deixar la Bisbal perquè queda, encara, camí per recórrer. Abans de marxar, i com ja avançàvem a l’inici de la incursió en aquesta població, visiteu el Terracotta Museu: us descobrirà l’evolució de la tradició terrissera i ceràmica de la Bisbal.
MÉS POBLES MEDIEVALS
Sobre la plana que rega el Daró perviuen, ací i allà i a un tir de pedra, pobles que atorguen a aquest territori la densitat històrica que el caracteritza. L’absència d’accidents orogràfics destacables permet un contacte visual entre aquests. Són menuts, concentrats, de pedra; en ocasions ocupen turons, per qüestions defensives i de control. Llavors els carrers s’empinen, trenquen la monotonia del pla horitzontal; sorgeixen escales, pendents acusats i a la confluència de carrers, alguna o altra placeta mínima. Al terra, abunda la llosa o la pedra.
Ullastret se situa a la riba dreta del Daró. A l’interior de la muralla medieval i entre una munió de carrerons, conserva l’església romànica de Sant Pere. A poca distància, dins del terme de la població, el puig de Sant Andreu i l’illa d’en Reixac conformen el major nucli ibèric de Catalunya. Del primer, sorprèn la contundència de les muralles que cloïen la vila: el poblat experimentà una urbanització creixent, fet pel qual se n’amplià la muralla. Com és habitual en la cultura ibèrica, els poblats solien ocupar elevacions, com a posició de control sobre l’ampli territori del qual explotaven els recursos. Els indigets locals, a més, no és d’estranyar que establiren relacions comercials amb grecs i fenicis a través de la veïna colònia grega d’Empúries.
Peratallada, una mica enretirat, ha sabut explotar amb finalitats turístiques el seu encant. La prova són les botigues de productes artesanals, records i la quantitat de restaurantets de poques taules no exempts d’un glamur més que visible. Els carrerons empedrats exhibeixen façanes de pedra entapissades, moltes d’elles, d’una pàtina d’heura o qualsevol altra espècie enfiladissa. Al cor de la vila, un recinte clos, murallat, el nucli del qual el conformen un castell i un palau, atorga singularitat i encant al lloc.
La circulació per la plana baix-empordanesa immergeix el viatger en un espai absent, horitzontal, encisador. Els camins rurals se succeeixen i permeten travessar aquesta geografia tranquil·la on la toponímia resulta, per a l’amant de la llengua, un dels elements més suggeridors: Ullastret, Peratallada (pedra tallada), Matajudaica, Vulpellac...
Gualta és el darrer poble abans de la confluència del Daró amb el Ter. És ací, a més, on el riu vell se separa del nou curs. L’un, l’original, desembocava directament al Mediterrani, no sense abans alimentar els aiguamolls de Pals, on, per cert, es conreen algunes de les varietats d’arròs amb més cos i sabor, com l’ineludible bomba.
A l’anomenat Daró Vell l’acompanyen en el seu darrer tram canyissars i una vegetació de ribera minvada, però que delata la naturalitat del curs fluvial abans de fondre’s amb el rec del Molí, per contrast amb el canal rectilini, cimentat, dur i fred del curs actual del Daró, abans que aquest s’aboque al Ter, a les portes de Torroella de Montgrí.
Gualta posseeix un petit tresor del qual ha fet motiu principal del seu escut: el pont vell sobre el Daró. Discret, baix, s’integra amb harmonia en un paisatge on predomina una sàvia ruralitat. Des de la construcció del pont actual, al vell ha quedat restringida la circulació de vehicles. El caminant tindrà el privilegi de travessar-lo, tant al llarg d’una passejada curta com si fa el sender de gran recorregut GR-92, que recorre la costa catalana en la seua integritat. Per a qui transita en cotxe i contempla l’entorn des de l’aïllament que confereix la cabina de l’automòbil, el pont vell es reduirà a un element més del paisatge, una curiositat llunyana, efímera. És per això que caldrà aturar-s’hi. Per sobre dels cinc ulls, cap d’igual, dos solcs paral·lels i profunds a la pedra revelen l’atrafegat anar i vindre de carruatges entre la vila en qüestió i Torroella de Montgrí, des dels inicis de la seua construcció, al segle XVI.
Gualta posseeix un altre encant, una obra hidràulica que dona fe de l’aprofitament de les aigües del riu: és el molí ubicat al carrer Major. Aquest antic edifici medieval llueix una estructura de castell amb aspecte de fortalesa: no hi manquen ni muralla ni espitlleres. Al seu interior, s’ubica el molí hidràulic, amb el sistema de canals i una bassa. Observareu, a més, el bramador de la resclosa, que desvia l’aigua cap al molí i un segon canal que la desvia cap a Fontanilles.
Originàriament, el molí de Gualta va fer funcions de molí fariner i arrosser, abans de ser transformat en central elèctrica el 1898, una de les primeres, per cert, de les comarques gironines. El 1949, va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.
L’últim quilòmetre del Daró no podia deparar un final més decebedor. L’ampli canal de ciment, d’una blancor encegadora, empresona el riu en la més absoluta artificialitat; dibuixa un desenllaç que, si bé en regula les crescudes sobtades, aliena el Daró en els darrers passos del viatge a través d’un temps, uns paisatges i uns pobles que l’han amarat de cultura. El canal, recordant l’insigne antropòleg Marc Augé, s’assimilaria a un no-lloc de la hidràulica, un espai replicable, sense identitat ni relat consistent.