-Voldria que em valorara com a economista l'últim decret del govern estatal fent més estricte el confinament. Ho dic perquè en els seus articles ha mostrat la seua preocupació per l'economia, per una aturada més o menys completa.
-El mateix govern en els acords posteriors a la declaració de l’estat d’alarma i de suspensió d’activitats no essencials ha hagut de matisar l’abast de l’aturada completa de l’activitat. A més dels serveis bàsics la flexibilització de les mesures inclou ara sectors estratègics i activitats que no es poden paralitzar sense provocar danys irreparables, com ara les instal·lacions d’alguns segments de la indústria ceràmica o la siderúrgica. De tota manera, sí, és altament preocupant, tot i que imprescindible, l'aturada de l’activitat econòmica. Entenc i compartesc òbviament la necessitat de fer-ho, però també el neguit pel que implica i subratlle alhora que és imperatiu pal·liar al màxim els danys que provoca i provocarà i preparar la represa.
-Una prolongació de la malaltia agreujaria més encara l'impacte econòmic. Comparteix que la prioritat ara mateix hauria de ser controlar la pandèmia, malgrat el cost?
-Sí, és clar, la presa de consciència de l’abast de la pandèmia de Covid-19 ha estat progressiva, tant en els governs com en la població. Només alguns experts visionaris la varen veure vindre en tota l’extensió. La prioritat ara, per descomptat, és controlar l’epidèmia, reduir el contacte social, confinar-se, donar suport al sistema sanitari, i guanyar temps perquè un gruix de la població estiga fora de perill, bé perquè haurà desenvolupat anticossos i defenses naturals, bé per la interrupció dels canals de transmissió, bé perquè hagen donat fruit les recerques intensives que s’estan fent per trobar solucions, que passen per preparats amb anticossos o, més endavant, per una vacuna.
-No creu que vivim una mena de confinament mental que ja dura dècades provocat per la supremacia ideològica del neoliberalisme?
-En la millor de les hipòtesis aquesta pandèmia alterarà els paràmetres del capitalisme desregulat i la primacia dels mercats sense traves ni compensacions que formen el nucli d’aquesta inversió dels valors que s’havien consagrat, amb bones raons, durant la segona part del segle XX. La necessitat de protecció social i d’un sistema de sanitat pública robust serè àmpliament reconeguda. Allò públic tindrà la prioritat i el reconeixement tan necessaris. Però aquesta no és l’única hipòtesi possible, malauradament.
-Als seus articles, amb matisos, valora positivament l'acció del govern estatal. Era molt difícil adoptar segons quines mesures abans que augmentara la preocupació ciutadana pel coronavirus?
-Tot es pot millorar. Però em negue a la crítica sistemàtica i negativa. Era molt difícil encertar i fer-ho tot perfecte perquè els esdeveniments varen anar a un ritme de mil dimonis. La por a interrompre totalment l’activitat econòmica és comprensible. Ara bé, crec que les mesures adoptades van en la bona direcció, han estat graduades i proporcionades i les darreres mesures de protecció social poden ser efectives. Vegeu com reacciona la dreta histèrica de Madrid, amb la desqualificació total -que em sembla d’una irresponsabilitat absoluta- en uns casos i en altres, extrems, fins i tot demanant -com tota la vida ha fet- un colp d’estat l’exèrcit al poder...
-També li he llegit que les retallades en el sistema sanitari públic han agreujat la situació, que el sistema privat s'aparta en situacions com aquesta. Podríem afegir també la sagnia de les residències privades per a ancians com a factor? I la precarietat laboral?
-Tot això compta, forma part del necessari replantejament que caldrà fer: invertir molt més en sanitat pública, en prevenció i en atenció complementària i de cura, vigilant alhora el funcionament de les residències per a gent gran, que en molts casos són un negoci privat a hores d’ara. No poden ser-ho. O en tot cas, han d’estar absolutament regulades, controlades i intervingudes per assegurar nivells adients de qualitat i salubritat. La precarietat laboral és un escàndol que cal desactivar i capgirar. Però vet ací que és una de les claus de determinades formes de capitalisme depredador basat en una explotació descarnada. Tot això s’ha de canviar. I podria haver-hi un gran consens social per canviar-ho.
"Tot es pot millorar. Però em negue a la crítica sistemàtica i negativa. Era molt difícil encertar"
-Potser la manera de viatjar canviarà durant molts anys. Creu que això pot afectar a mitjà i llarg termini un sector clau per al nostre àmbit com el turisme?
-Segurament tot això també canviarà, però és difícil fer previsions.
-La cultura sempre ha estat un sector fràgil, més a País Valencià i a les Illes que a Catalunya, però a tot arreu hi havia consistents problemes de base. En aquest sector les conseqüències podrien ser inimaginables o hi ha algun bri d'esperança?
-Depèn si la situació de paràlisi es prolonga molt en el temps i si se saben aprofitar totes les ajudes, incentius i desgravacions que formen part del paquet de mesures de protecció social. El teixit cultural i, concretament, l'editorial valencià, és molt feble i minifundista. Si es prolonga la situació i no hi arriben ajudes, podria ser catastròfic. De tota manera, el sector de la cultura i particularment editorial al País Valencià ha de fer una reflexió profunda i reinventar-se.
-Les situacions de crisi produeixen també canvis sociològics. Ho hem vist amb la crisi econòmica que va arrencar el 2008. O amb la crisi institucional espanyola. Quins canvis sociològics i polítics albira quan baixen les aigües de la pandèmia? Li fa por que puga haver una reacció autoritària?
-Deia adés que és difícil fer pronòstics o avançar esdeveniments. Es poden formular hipòtesis. Alguna cosa canviarà, segur. Cal confiar que en un sentit positiu, de solidaritat i valoració d’allò públic, així com d’un enfortiment dels valors democràtics, enfront de la temptació autoritària, com dius. Però a Espanya es fa difícil pensar això, l’espectacle de la dreta irresponsable o extrema no convenç ni als convençuts. Tot depèn de l’èxit o el fracàs que puga tindre el govern en la gestió de la crisi, tant sanitària, com econòmica. Pot eixir reforçat, preparar la represa i aprofundir en les mesures socials per a capgirar un sistema de desigualtat i desprotecció que fa feredat. D’altra banda, també es pot produir un fenomen que s’ha donat en altres circumstàncies: una gran voluntat d’oblit, de passar pàgina. Tan bon punt se supere l’epidèmia, perquè les epidèmies passen, s’acaben, la gent no voldrà saber-ne res. Una gran necessitat d’amnèsia col·lectiva. Com passa sovint després de guerres i catàstrofes. Recordeu allò dels feliços anys vint.
"També es pot pensar en una reacció autoritària, però l’espectacle de la dreta irresponsable o extrema no convenç ni als convençuts"
-Una altra possible lectura política podria ser el final de la Unió Europea, tal com la coneixem?
-La Unió Europea se la juga, en certa mesura. Les primeres reaccions -la lentitud a actuar, la negativa a fer-se càrrec de la magnitud del desafiament econòmic- han estat molt negatives i decebedores. Però les veus més lúcides de la Unió, incloent molts dirigents i membres de la mateixa Comissió, se n’han adonat i no es pot excloure que vegem en les pròximes setmanes una reorientació en profunditat. Tant de bo siga així. Un aspecte revelador i preocupant de la situació actual és el replegament, el retorn de les fronteres, la retracció en general. Les incògnites globals son moltes: el paper dels Estats Units ja no serà el mateix, és un imperi en retirada. El cost financer de la pandèmia, com es pagarà? Assistirem a una davallada del dòlar? S’aprofundirà la crisi econòmica -perquè ara és l’economia real la que està veient-se molt tocada- i s’hi sumarà una crisi financera devastadora? El recés en el procés de globalització serà catastròfic o l’inici d’una reforma compensatòria, que a mi em sembla imperativa? No ho sabem: és molt prompte encara, però son qüestions fonamentals a les quals cal estar molt atents.