L’escàndol del fons a Panamá relacionat amb un compte a un banc suís, que està investigant la fiscalia de la Confederació Helvètica, ha deixat en pública evidència la desaforada afició de Joan Carles de Borbó per acumular diners. Ara se n’ocupen de la qüestió alguns mitjans de comunicació espanyols, que pareix com si se’n fessin creus i que tot els vingués molt de nou. Tanmateix ja fa molt de temps que el Borbó començà a mostrar signes inequívocs–la majoria públics- d’un exacerbat gust per la riquesa i el luxe que el portava, essent monarca, a acceptar valuosos regals i fins i tot a convertir-se en portador de publicitat – ell i també els seus fills - , a l’estil de qualsevol professional de l’esport. Una actitud que no pareix gens correcta per a un cap d’estat. De fet, no n’hi ha cap d'altre que faci igual, en el món democràtic de les monarquies constitucionals. No obstant mai ningú li va retreure res. I, cal insistir, tot estava ben a la vista, no es tractava de fortunes ocultes producte de comissions estranyes -que aleshores no es coneixien - ni de cap altre tipus de negoci opac. Tanmateix, polítics i mitjans feien com si no ho veiessin.
Regals i patrocinis. Joan Carles va rebre durant el seu regnat multitud de regals caríssims. Li agradava que li fessin presents de gran luxe, sobretot joies, escopetes de caça, iots, motos i cotxes, molts de cotxes, una de les seves grans passions. N’arribà a tenir una setantena. Les cotxeries reials devien tenir per força molta feina. Es pot suposar pel fet que tenien assignades 65 persones. A l’any 2009 els periodistes Daniel Forcada i Federico Quevedo publicaren el llibre El negocio el poder. Así viven los políticos con nuestro dineroen el que asseguren que Joan Carles arribà a gastar de mitjana diària 463 euros en benzina per als seus cotxes i – algunes - motos, que anualment suposava 168.995 euros, que per suposat satisfeien els Pressupostos Generals de l’Estat. Una quantitat que ajuda a comprendre la forma d’entendre els diners públics per part del Borbó.
Quan es cansava de conduir qualcun dels molts cotxes que li havien regalat aleshores el venia, almenys en alguns casos. Així, tal com sona. Es tractava de fer doblers com fos. I mai renunciava a fer-ne, encara que fos en quantitats que no es poden comparar amb el fons a Panamà o els comptes a Suïssa. Ho feu per exemple el 2010 amb un Masserati valorat en 150.000 euros que li havia regalat un dels seus amics del golf Pèrsic, que el va vendre a Arturo Fernández, cap de la patronal de Madrid, per 100.000 euros.
Tot tipus de personatges li feien cars obsequis motoritzats, com ara Javier de la Rosa que el 1988 li va regalar un Porsche esportiu especial, fet a posta per al monarca. A més de regals, moltes marques de luxe li cedien un cotxe, sempre últim model, perquè així en fes propaganda. Quan el seu fill, l’actual rei, arribà a la majoria d’edat i es convertí en conductor, molts dels regals i cessions motoritzats es duplicaren, un per al monarca i un altre per al príncep d’Astúries.
Si els presents en forma de cotxes de les més altes gammes eren mals d’entendre per als altres royals europeus, perquè no podien somiar tenir el mateix privilegi, el fet que Joan Carles rebés també iots de regal ja els deixava del tot estupefactes. El primer Fortuna li va regala rel seu amic saudita, el rei Fahd, el 1976: es tractava d’una embarcació modesta de només 20 metres de llargària. Al cap de tres anys n’hi regalà una altra, de 30 metres, fabricada als Estats Units, molt més potent i luxosa, més del gust del Borbó. En tenir el nou iot, va vendre el primer -per una quantitat ignota - al marquès de Mondéjar, Nicolás Cotoner, que li posà de nom Trinidad III. En el segon Fortuna va navegar amb amants i amics per aigües balears durant molts d’estius, però el 1998 la nau va patir una greu pana enmig de la mar i l’hagueren de remolcar a port, cosa que va enutjar molt el Borbó, per ventura perquè trobà humiliant això de quedar tirat en alta mar. Així que va fer saber als empresaris més rics de Mallorca que necessitava una altra embarcació i que ja que ell, amb la seva presència estiuenca, promocionava el nom de l’illa – o així se suposava, almenys -per tot el món, aleshores...
Dit i fet. Les grans fortunes illenques, sobretot les turístiques, començaren el 2000 una col·lecta de diners -a través d’una fundació ad hoc- per encarregar la fabricació del tercer Fortuna. Però tal i com el volia Joan Carles no era gens barat: entre 18 i 21 milions d’euros va costar , segons les diverses fonts. Així que aviat s’amplià la llista de generosos aportadors a rics peninsulars i grans empreses espanyoles que no tenien cap relació amb Mallorca. Però ni així. Al final va ser necessari que fins i tot el Govern balear hi aportés diners. El 2004 el monarca rebia, feliç, el present que li era cedit en usdefruit: 41,5 metres d’eslora, molt veloç -i molt gastador de combustible, és clar –, amb luxes incomparables en la seva decoració interior... Durant catorze anys fou la joguina d’estiu– d’escàs ús: amb prou feines 70 hores de navegació a l’any – de Joan Carles, fins que amb tot el que va passar el 2012 i de la seva dimissió del cap d’Estat, després de renunciar a usar-lo més la fundació que el féu construir el va posar a la venda per 10 milions, però l’hagué de vendre a la baixa el 2014 per 2,2 milions.
Si alguns dels caríssims regals eren de públic coneixement i tanmateix a ningú pareixia que li semblessin malament, menys encara aixecava cap tipus de crítica el fet que el Borbó hagués imposat el que es podria definir com una «monarquia patrocinada» a l’estil dels equips esportistes professionals. Així era: tant ell com els seus fills es convertiren en models de publicitat, molt desitjats per les grans marques. Les empreses en qüestió sabien que era una promoció eficaç i es disputaven aquells models royals. En la majoria de casos es tractava de publicitat discreta -rellotges, vestits, complements, etc. - però també existien vergonyoses mostres d’ostentació, com el cas de la Copa del Rei de vela que se celebra a Palma. Aquesta competició es convertí en una desfilada publicitària dels Borbons tan intensa com que fins i tot el propi nom arribà a tenir patrocinador: Copa del Rey–Trofeo Agua Brava. Narra José García Abad en el seu llibre La soledad del Rey ( 2005) que tant el monarca com els fills es convertiren, durant la competició anual, en vertaders models publicitaris. Joan Carles duia rellotges Breitling – marca que organitzava una altra regata de vela a la que participava el príncep Felip,usava pantalons Burberry, el vaixell en el que competia – el Bribón – lluïa el logo de La Caixa, igual que el portaven tots els membres de l’equip, Borbó inclòs...Fins i tot el veler amb el que competia l’hereu, el Sirius, de l’armada espanyola, va ser apartat perquè Felip passés a navegar amb un altre al que batiaren amb el nom de Caja de Ahorros del Mediterráneo... El festival de marques publicitàries relacionades amb la monarquia era obscè, però ningú va demanar mai –almenys no en públic– què en treien els membres de l’egrègia família de tot plegat.
Ni els regals ni el fet d’actuar com un model publicitari provocaven el més mínim problema en el monarca espanyol. Ho trobava ben lògic. En certa ocasió, segons s’ha publicat en els últims anys en diversos llibres -com ara el citat- i en alguns mitjans, des del Govern de Felipe González li demanaren que s'aturés un poc perquè la cosa s’estava descontrolant: «què voleu, estic aquí pencant tot el dia i me veniu a demanar que rebutgi aquests detalls...» s’assegura que contestà, amargament.
No s'aturà mai, com és ben conegut.