Deien que Barcelona de nit era una ciutat avorrida, gris, monòtona. Afirmaven que, en arribar el vespre, Barcelona badallava sorollosament i que queia inexorablement adormida quan es feia fosc del tot. Però ara sembla que s'ha convertit, de sobte, en la nena maca del ball. I ningú ha notat que s'hagi fet un canvi tan espectacular. El que passa és que a Barcelona de nit se li ha de donar temps, se l'ha de voler conèixer i caminar-la a poc a poc fins a trobar aquell local, aquella música o aquells lavabos que satisfaran les exigències més íntimes.
Perquè, com totes les coses bones, la nit de Barcelona està plena de varietat: petites sorpreses, grans ensurts, matisos quasi imperceptibles, canvis espectaculars... Una mica de tot i poca cosa de res. En conjunt, un ventall de possibilitats nocturnes d'allò més ampli.
Donaria qualsevol cosa per saber què veu, què pensa i què sent un turista quan passeja per Barcelona, de nit, disposat a invertir tot el temps i tots els diners que calgui en l'oci de la ciutat. Un pot intentar imaginar-s'ho, raonar-ho amb tota lògica o preguntar-ho directament a algun interessat. Però arribar a saber què en pensen i com ho viuen els turistes...
I no obstant això, la nit barcelonina ofereix un joc apassionant que consisteix a omplir-se de coratge, fer la pell dura i prescindir de tot prejudici per endinsar-se en totes aquelles barcelonès que formen la Barcelona gran.
Barcelona és com és, però de nit Barcelona es converteix en tot allò que voldríem ser nosaltres i és per això que agafa tantes formes com és possible. Sembla que tothom hagi de tenir la seva zona nocturna —el seu carrer, plaça o barri de bars— prèviament assignada segons quines siguin les seves variables pel que fa a edat, sexei estatus social. La música que s'hi escolta, les begudes que es demanen, el tipus de vestimenta i els temes de conversa varien substancialment segons que ens trobem en una o altra zona de la ciutat. Tothom coneix les regles del joc a la perfecció. I ningú no envaeix el terreny de l'altre. Si no és que ho fa expressament, és clar, i assumint el risc de sentir-se forà, adventici a la pròpia ciutat.
Però recórrer tots els locals nocturns —els més diversos, els més inversemblants— amb ulls de fotògraf... mirar, observar, retratar mentalment aquesta varietat de tipus socials, les seves positures prepactades i cada ganyota ritual... Ah, això és apassionant si es té la pell dura i se sap posar cara de pòquer en els moments més durs.
No és que Barcelona tingui locals per a anar-hi a ballar, locals per a anar-hi a mirar, locals per a anar-hi a parlar i locals per a anar-hi a trencar gots, segons qui sigui el nostre estat d'ànim. És que els barcelonins ballem, mirem, parlem o trenquem gots segons quin sigui l'ambient on ens movem habitualment, i cadascuna d'aquestes accions demana una vestimenta, una imatge externa d'allò més concreta. O gairebé.
Algú deu estar pensant que això és una exageració en el més pur estil andalús, que Barcelona de nit no pot ser tan tancada i compartimentada. Naturalment, quan es parla de ciutats i ciutadans, es fa difícil de dir «tants caps, tants barrets». Però tota exageració es basa en fets reals. I les tribus urbanes barcelonines saben molt bé quin és el seu camp d'acció, quin és el terreny enemic i on es troba situada la terra de ningú. Un botonet de mostra? Som-hi.
Del més modern...
Els moderníssims, postmoderníssims, ultramoderníssims i variacions sobre el mateix tema, ho tenen molt clar: les nits barcelonines es van inventar per al lluïment personal i el culte a la bellesa, i tots dos fronts han de ser atacats alhora. Així, el millor és començar amb un bon sopar ràpid al Network Cafè, tota una lliçó de disseny urbà inspirat en la ciutat de Nova York i ubicat en plena Diagonal, a tocar de Francesc Macià. D'allà, els grupets de joves més atractius del món es desplacen —motoritzats— cap als locals nocturns que han anat creixent com a bolets entre Francesc Macià i Marià Cubí. Tot i la cada vegada més notòria dificultat per a trobar aparcament en molts quilòmetres a la rodona, aquests joves aprenents de yuppie se les maneguen per a deixar els Golfs GTY ben a prop de la moguda. Elles prefereixen la Vespa i, entre tots, converteixen l'entrada de cada local en un veritable aparcament de vehicles i espècimens humans.
Hi ha tres característiques definitòries de qualsevol local nocturn que es consideri digne exponent de la modernitat: la importància del disseny com a carta de presentació, el volum de la música ambiental com a enemic irreconciliable de qualsevol tipus de conversa i, finalment, la demostració pràctica de la quantitat de persones que poden encabir-se en un metre quadrat d'espai. Rieu-vos dels metros japonesos en hores punta.
De tots ells, aquests són els locals de visita obligada: El Cafè de les Arts; Zsa Zsa, l'últim en disseny per a un públic adult; Nick Havanna, un dels pioners i amb un lavabo per a homes que bé val una visita; Universal, punt de reunió d'escriptors, actors, pintors i famosos à la page; Mas y Mas; i, finalment, Katakrak, ideal per a matinades exuberants i insomnis d'aquells que fan història.
Però a les nits d'estiu, quan Barcelona sembla fer xup-xup en la seva pròpia salsa, el més assenyat és encaminar l'esquelet cap a l'avinguda del Tibidabo, temple quasi exclusiu de bars memorables i agències de publicitat. Amb la ciutat als peus i el magnífic espectacle de tots els llums que s'arriben a encendre a Barcelona quan es fa de nit, sembla que la xafogor és més suportable. Especialment, quan s'està prenent una beguda gelada —«Més gelada no pot ser?» «més gelada estaria congelada, reina»— al Particular, el Mirablau o el Merbeyé, immortalitzat aquest últim en una de les millors cançons de Loquillo y Los Trogloditas.
Però si ni tan sols així un aconsegueix sentir-se còmode en la pròpia pell, caldrà adreçar les passes a l'altra banda del turó, a tocar de Vallvidrera. Allà s'aixeca el més recent dels locals nocturns El Mirador de Vall-Park, amb piscina incorporada per a delícia d'aquells que creien deshidratar-se del tot a les tres de la matinada.
... al més clàssic...
I canviant de terç, que no de ciutat, descobrim l'oferta nocturna del Born, un dels barris més bonics i més deixats de Barcelona, i una de les poques zones on encara es pot aparcar sense problemes excessius. Els bars del Born tenen una clientela fixa i fidel que busca fugir de les grans aglomeracions. Aquells-que no van mai al Born pensen que és una zona avorrida i passada de moda, refugi espiritual dels progrés d'abans. Aquells que hi van sempre estan encantats que els altres no hi vagin mai. Entre tots, preserven l'esperit intrínsec del barri, que troba el seu màxim exponent en el meravellós Miramelindo, però també en locals com Mudanzas, El Local, Lapsus, Vis a Vis...
Un altre clàssic de la ciutat, i el preferit dels turistes, és el conjunt de bars que envolten la plaça Reial. La bellesa d'aquesta plaça i el seu regust històric mediatitzen en part l'alta inseguretat ciutadana que pateix la zona. Últimament, però, està ja força vigilada i va deixant de ser aquell gueto maleït en què s'havia convertit.
El més tradicional a la plaça Reial és prendre una cervesa a qualsevol de les seves terrasses. No importa el local ni l'hora del dia, sempre està igualment animada. Però la nit, és clar, ofereix un seguit d'atractius que la fan més màgica o, si més no, excitant. Si voleu fer-vos una idea general i en poca estona del que ofereix la plaça Reial, visiteu com a mínim tres bars: comenceu pel Glaciar, tranquil i cosmopolita; seguiu amb el Karma, subterrani calorós ple de bona gent i bona música; i acabeu al Sidecar, escenari ideal del West Side Story. Sidecar es troba en un dels carrers que van a parar a la plaça, però és fàcil de trobar donada la meravellosa exposició de Yamahas Special que decoren l'entrada al recinte.
Rambles avall, s'arriba al Moll de la Fusta, un intent institucional de recordar als barcelonins que viuen en una ciutat banyada pel Mediterrani. Altra vegada, hi trobem terrasses i disseny en els locals del Moll de la Fusta. Qui més qui menys, tothom es passa pel moll a fer una copeta en algun moment de la nit i no cal dir que és a l'estiu quan la cosa està més animada. Es recomana la passejadeta per totes les terrasses, sempre que s'hagi pres la precaució de sortir de casa amb les butxaques plenes o, si més no, es disposi d'algun caixer automàtic ben a prop. El local de més anomenada al moll és Gambrinus, dissenyat per Mariscal i presidit per un enorme llamàntol, malgrat el nom del local i el costum força estès de rebatejar la figura com a gamba.
Una altra zona històrica recuperada per al gaudiment de les nits és el Poble Espanyol, on les cues d'accés al recinte comencen a ser ja espectaculars. I és que el poble espanyol ofereix de tot i força: discoteca, tablao flamenc, pizzeria, restaurants de selecció, buffet, local de jazz i, fins i tot, el duplicat del Cafè-Teatre Llantiol. Tot immers en l'escenari únic d'un poblet medieval absolutament encantador.
...passant per Gràcia
Per viure a Barcelona de nit s'ha de passar pel barri de Gràcia. Com a mínim, una estoneta. No mirar fixament cap skin, no trepitjar cap borratxo i passar desapercebut entre un exèrcit de mods, són les tres normes d'urbanitat més elementals per a gaudir del barri amb més marxa de la ciutat sense problemes. El cotxe, millor deixeu-lo a casa.
El més recomanable per a recórrer els bars de Gràcia amb dignitat és fer-se un plànol de l'itinerari i intentar seguir-lo el més fidelment possible. És molt fàcil perdre's a Gràcia, i no sempre per culpa de les cerveses: carrers tallats, carrers que van fent ziga-zagues, carrers per on no passaria ni una agulla de cap i altres capricis urbanístics converteixen el barri de Gràcia en un embolic descomunal que ja per a si voldria el Laberint d'Horta. I per si la dificultat encara no fos prou complicada, cal tenir present un altre petit detallet: un carrer, a Gràcia, pot canviar cinc o sis vegades de nom abans no arriba al seu final.
Així, doncs millor s'hi va amb un plànol ben dibuixat que hauria de començar als jardinets (allà on el passeig de Gràcia es converteix en el carrer Gran). Tocant als jardinets hi trobem Andy Cap, punt d'arrancada quasi obligat per a gent molt jove, molt pobra i, preferiblement, acabats de sortir d'algun Cau d'Escoltes. Pujant carrer Gran i tombant la tercera cantonada a la dreta, trobem el Maria, un encantador cau de rockers empedreïts amb billar incorporat. D'allà, a la plaça del Sol, que aplega mitja dotzena de locals: el Cafè del Sol, Mirasol, Woody... I a partir d'aquí, es pot jugar a trobar els següents bars, tots ells força recomanables: Virreina Bar, Giuseppe Verdi, Amagatall, Akelarre i Cine.
Barcelona de nit ofereix un ambient per a cada gust, un local per a cada pressupost i un volum musical per a cada capacitat auditiva. Però sap oferir, també, punts de reconciliació entre totes les tribus urbanes que habiten les nits. A partir de les quatre de la matinada, tothom és tan amic a Bikini o a la xurreria de la Carretera d'Esplugues.