Aernnova fabrica estructures aeronàutiques per a multinacionals punteres del sector, com ara Airbus. És un dels emblemes de la indústria arrelada al País Basc, tradicionalment robusta i que ha sabut reinventar-se amb el pas del temps. A la planta que l’empresa d’origen francès posseeix a Berantevilla —a la part sudoccidental d’Àlaba, a tocar de la província de Burgos— treballen 450 persones que porten tot el mes de març amb l’ai al cor.
I és que Àlaba s’ha convertit en un dels focus principals del coronavirus a l’Estat espanyol. Un centenar de morts, més que a tot Biscaia, una demarcació que multiplica per tres la seua població, i cinc vegades per sobre de Guipúscoa, que compta el doble de població que les comarques alabeses. No debades, l’eix Àlaba-La Rioja s’ha erigit, conjuntament amb Madrid, Catalunya i les dues Castelles, en els focus principals de les malalties provocades pel Covid-19.
Tanmateix, els propietaris d’Aernnova han preferit de no abaixar la persiana. Encara que l’empresa no desenvolupa una activitat prioritària i que a la plantilla ja s’han registrat dos casos de contagiats pel virus, això no ha impedit que la producció es reprenga amb una pretesa normalitat. Després d’una aturada de vuit dies —del 16 al 24 de març— motivada per la por als contagis i l’aïllament a què s’havien hagut de sotmetre alguns dels operaris, la planta va reprendre la seua activitat dimecres passat amb el 40% del personal i amb la intenció de què progressivament, fins el 30 de març, se n’incorporara el 60% restant. Molestos per la mesura, les organitzacions sindicals han convocat una vaga indefinida a partir de l’endemà, 31 de març. Es tracta, tal com diuen, de “garantir la salut dels treballadors”.
Mentre els sindicats d’Aernnova comunicaven la decisió de convocar una vaga indefinida, a la carrera de San Jerónimo de Madrid, a 364 quilòmetres de distància, el diputat penebista Mikel Legarda abonava la tesi de no aturar per complet l’economia. Durant el ple del Congrés que debatia la pròrroga de 15 dies més del reial decret que regula l’estat d’alarma —que va allargar-se fins les dues de la matinada— va considerar que, atenent a raons “científiques i sanitàries”, aquesta és l’eixida “més adequada”. Legarda va explicar que, si en uns “terminis raonables” les mesures incloses al decret en qüestió no es tradueixen en una millora palpable, “potser serà el moment de reavaluar-les”. D’una banda, el PNB afirma que cal abocar tots els recursos materials i assistencials possibles en el sistema sanitari, i de l’altra, subratlla que cal “mitigar-ne l’impacte econòmic i social”. Al Congrés, Legarda va instar les diverses administracions a ser “extremadament sensibles i equilibrades” per “pal·liar-ne els efectes i estabilitzar la situació de disrupció econòmica i social”.
El seu discurs dista molt, moltíssim, dels que en la mateixa sessió parlamentària van pronunciar Gabriel Rufián, Mertxe Aizpurua i Néstor Rego en nom d’Esquerra, EH Bildu i el BNG, respectivament. Tots tres van reclamar l’aturada de l’activitat econòmica no essencial com la via més ràpida i segura de frenar els contagis. “En aquest context, la prioritat absoluta ha de ser la de salvar vides, no els comptes de resultats”, va etzibar Rego, qui va posar l’exemple d’Itàlia i també el del Quebec, on a penes s’havien produït quatre morts quan va prendre’s aquesta determinació. “No té cap sentit demanar-li a la gent que no isca de casa diumenge i que dilluns s’hagen de reunir amb desenes, centenars o milers de companys i de companyes a una fàbrica, un banc o un call center”, va exposar.
Aizpurua, en representació de l’esquerra abertzale, va ser més contundent, remetent a la ideologia pura i dura: “Ens trobem davant un drama humanitari que evidencia que, en el model econòmic neoliberal, vivim per treballar en lloc de treballar per viure dignament”, va asseverar, “ens condemnen a treballar a fi que la roda del capitalisme no s’ature, encara que el combustible que moga aquestes rodes siguen les nostres pròpies vides”. La portaveu d’EH Bildu va destacar que “les vides de la gent valen molt més que els beneficis econòmics del gran capital”. En aquesta línia va expressar-se, igualment, la diputada de la CUP Mireia Vehí.
Urkullu i Sánchez, units per l’economia
A la conferència de presidents autonòmics celebrada el 22 de març, la posició del lehendakari basc, Íñigo Urkullu, va contrastar bastant amb la intervenció del president català, Quim Torra, la del castellano-lleonès Alfonso Fernández Mañueco o la del murcià Fernando López Miras, que van posicionar-se a favor del cessament immediat de l’activitat econòmica no peremptòria. Una opció dràstica que va ser secundada per la presidenta balear, Francina Armengol, i pel de les illes Canàries, Ángel Víctor Torres, ambdós del PSOE. Fins i tot el president manxec, el també socialista Emiliano García-Page, va comentar de vesprada, en unes declaracions a La Sexta, que moltes de les propostes de Torra li havien semblat “sensates”.
Urkullu no va propugnar el tancament amb pany i forrellat de la indústria pròpia, conscient com és que hi ha en joc milers i milers de llocs de treball. La seua consellera de Desenvolupament Econòmic i Infraestructures, Arantza Tapia, ha advertit dels perills que amaga l’eventual aturada absoluta. En aquest sentit, el Govern basc busca la manera de proporcionar el material de protecció necessari als treballadors que operen a les fàbriques en funcionament, tot prioritzant l’assistència a la feina. Tapia no s’ha amagat gens ni mica a l’hora de defensar, públicament, la pervivència de la màxima activitat possible.
La patronal Confebask tampoc no ha dubtat a transmetre la seua preocupació pel que significa l’aturada temporal d’algunes empreses, atès que això pot comportar desabastiment a les que hi van associades, amb repercussions pernicioses per a la globalitat de l’economia basca. A Euskadi, prop de 300.000 persones estan ocupades al sector industrial.
Davant aquesta crisi tan severa com inesperada, el lehendakari Urkullu ha actuat amb suma precaució. Ha implementat respostes de caràcter sanitari sense perdre de vista, en cap moment, el desig de preservar la salut de l’economia. Preocupa l’avui, però encara més l’endemà de la pandèmia.
Així, el màxim dirigent del Govern basc va anunciar el matí del 13 de març —la vespra de la declaració de l’estat d’alarma per part del president espanyol, Pedro Sánchez— l’activació de la declaració d’alerta o emergència sanitària en Euskadi, que preveu un protocol extens de mesures, com ara la restricció d’accés a determinades zones o el confinament de les persones a les seues cases, evitant d’acollir-se a les més agosarades. Urkullu no va precisar-ne les conseqüències fins 24 hores més tard, el matí de dissabte 14 de març, quan ja hi havia una vintena de morts i més de 500 casos positius per coronavirus, la major part dels quals a la demarcació d’Àlaba.
Va ser llavors que el seu Govern va decretar el tancament dels museus, de les esglésies i dels locals de restauració —societats gastronòmiques incloses— tot descartant, en qualsevol cas, el possible confinament de la població. Aquella vesprada, en canvi, Sánchez prenia la determinació de declarar l’estat d’alarma al conjunt del territori espanyol, cosa que implicava la prohibició d’abandonar del domicili excepte per un seguit de causes concretes que havien d’estar molt ben justificades. Una d’elles, acudir al lloc de treball.
I és que Urkullu, des de l’esclat de la crisi del coronavirus, mai no ha deixat de banda les derivades econòmiques. Així com Sánchez sempre ha refusat la idea de tancar Madrid —cosa que hauria significat, en bona mesura, la paràlisi de l’economia espanyola— i de confinar Catalunya, tal com li ha sol·licitat de manera reiterada el president Torra, el lehendakari sobretot ha parat atenció al sector productiu.
“Els petits comerços, els professionals, els autònoms, els tallers, las petites i mitjanes empreses, les nostres empreses grans... Tots els sectors tenen dificultats serioses per tal de mantenir la seua activitat”, va lamentar el 20 de març, durant la seua al·locució davant el comitè assessor que ha creat en matèria de protecció civil. “Ens correspon activar totes les mesures que garantisquen el present i que preserven el futur del nostre teixit econòmic”, va emfasitzar. “Hem de garantir l’atenció sanitària i els serveis essencials alhora que conservem, tant com siga possible, l’activitat econòmica i els llocs de treball”, va afegir.
Dos dies més tard, en una entrevista concedida al segon canal d’Euskal Telebista (ETB2), Urkullu insistia en la necessitat d’evitar l’entrada en “coma” d’una economia que, tal com ja ha assumit, “n’eixirà molt malmesa”. Per això mateix, va descartar un redoblament de les condicions del confinament i una aturada superior de l’economia que actuara com a tallafoc del virus. “L’economia ha de continuar el seu funcionament”, responia de manera directa. Fins i tot anava més enllà i negava la malignitat dels aspectes més polèmics del decret d’alarma signat per Sánchez, que inclou, entre més coses, el desplegament de l’exèrcit al País Basc, un comandament policial únic del Ministeri de l’Interior al qual ha de sotmetre’s temporalment l’Ertzaintza o la tutela sanitària del Ministeri que encapçala Salvador Illa: “No s’ha produït una invasió de competències”, assegurava el lehendakari.
L’aliança estreta entre Urkullu i Sánchez, amb l’economia com a argument, és un dels episodis més cridaners de la crisi del coronavirus. Tant l’un com l’altre governen amb un ull posat als hospitals, comprovant els efectes devastadors de la infecció, i esperant que les dues mans dels treballadors no deixen de produir malgrat el confinament en vigor. Sánchez fins i tot presumeix d’haver adoptat les decisions més radicals del continent europeu en temps i forma, seguint el consell dels experts científics que l’assessoren, tots els quals apunten que l’aturada de les obres, del treball d’oficina que no s’efectua per teletreball o la producció de les fàbriques no frenaran l’expansió del Covid-19.
L’experiència italiana, que finalment va haver de forçar l’aturada total de la cadena productiva a excepció dels sectors estrictament essencials, es projecta com un malson per tots dos. Un malson que, ara bé, pretenen evitar al preu que siga. Encara que això represente un increment incessant dels contagis.