Quan el 14 de febrer de 2018 el director general de l’Organització Mundial de la Salut, Tedos Adhanom, va advertir de l’amenaça que per a la humanitat podia suposar una pandèmia, pocs li van fer cas. Adhanom participava, junt a altres prohoms procedents de tots els punts cardinals, en la Cimera de Governs Mundials que anualment es celebra a Dubai per parlar de futur, de tecnologia, de processos de canvi global. “Una epidèmia devastadora podria començar en qualsevol país en qualsevol moment i matar milions de persones perquè encara no estem preparats. El món és vulnerable”, va dir el responsable de l’OMS, per a continuació afegir: “Aquest no és un futur de malson. Això és exactament el que va passar fa un centenar d’anys amb l’epidèmia de la grip espanyola”. L’endemà de fer aquestes asseveracions, tanmateix, pocs mitjans de comunicació li dedicaren unes línies. Perquè a Dubai, aquells dies, es parlava, sobretot de 5G, de robotització i del futur avenir. Aquelles advertències semblaven, a oïdes de molts, desfasades, superades per la capacitat tecnològica desenvolupada pels éssers humans.
Aquests dies, tanmateix, són molts els qui han recuperat de l’hemeroteca aquelles advertències del dirigent etíop. La seua premonició, basada en els coneixements científics dels qui se’n dediquen, s’ha complit i la irrupció d’un nou coronavirus, fins ara desconegut per a la ciència, ha posat el món potes per amunt en menys de tres mesos. Els esdeveniments s’han succeït en un obrir i tancar d’ulls. Un dia estàvem fent vida normal i l’endemà ens hem trobat confinats a casa, tancats amb pany i forrellat. La covid-19 ha interromput les nostres vides de forma salvatge, amenaça la vida de milers de persones que se n’han contagiat i, en el cas dels països occidentals, ens situa en una posició de vulnerabilitat inèdita des de la II Guerra Mundial.
Però més enllà de l’efecte sobre les persones, aquesta pandèmia tindrà conseqüències en l’àmbit de la geopolítica. Res no tornarà a ser igual, avisen els qui es dediquen a analitzar les relacions internacionals. Aquesta és una crisi tan inesperada com disruptiva i les conseqüències poden acabar sent tant rellevants com les que es van derivar de l’11-S o de la crisi del petroli. Hi haurà canvis que es revertiran, tendències globals que s’acceleraran i es consolidaran nous lideratges. En definitiva, es produiran canvis transcendentals en el tauler de joc de la geopolítica.
Al capdavall, no es pot perdre de vista que totes les grans pandèmies han tingut conseqüències que anaven més enllà de l’esfera estrictament sanitària. Cada epidèmia d’una certa rellevància ha derivat en canvis essencials en l’organització política dels estat i ha modificat la cultura sobre la qual es sostenia la dita organització. Molts historiadors situen l’anomenada pesta de Justianià (dita així perquè va emergir durant el manament d’aquest) i el consegüent debilitament de l’Imperi Bizantí com un dels elements clau que va determinar l’ocàs de l’Antiguitat i l’adveniment de l’Edat Mitjana. La gran epidèmia de pesta del segle XIV a Europa, per exemple, va contribuir al qüestionament del paper preeminent de l’església catòlica en totes les esferes de la vida. I així ha continuat succeint amb totes les grans pandèmies que han delmat la humanitat.
“D’un parell de dècades ençà, assistíem a un procés de canvi en l’ordre mundial. És molt probable que l’actual context accelere aquest procés”, assegura Félix Arteaga, investigador principal de seguretat i defensa del Real Instituto Elcano. Com serà el món post-covid-19? Aquesta pandèmia suposarà, tal i com alguns pronostiquen, el breking point pel qual la Xina superarà definitivament els Estats Units, un pronòstic que fins ara els i les expertes situaven en la pròxima dècada dels 50? Quins seran els efectes de la diplomàcia sanitària que la Xina està desplegant en els països afectats? En quina posició quedarà la Unió Europea, incapaç de donar una resposta coordinada a aquesta emergència sanitària d’abast global? En quina mesura els discursos a propòsit de la necessitat de relocalitzar produccions estratègiques pot afeblir el procés de globalització?
LA XINA, ORIGEN I FINAL
Com pràcticament tot en les dues darreres dècades, aquest episodi també passa i té el seu punt central en la Xina. En primer lloc, perquè el focus de contagi es va originar a la Xina i la seua opacitat a l’hora de reconèixer el brot fou determinant per provocar la posterior expansió. En segon lloc, perquè una volta estabilitzada la seua emergència sanitària, la Xina està desplegant una diplomàcia sanitària inaudita. L’enviament de personal mèdic i la donació i venda de material per a la prevenció i lluita contra el coronavirus no només és un acte de solidaritat. És, sobretot, un exercici de geopolítica al més alt nivell, una forma de guanyar rellevància mundial i situar-se com un actor confiable i responsable davant una situació extraordinària. Fins ara la seua influència l’exercia amb la construcció de vies de tren a Àfrica o amb la compra de ports estratègics a la mediterrània. Ara els seus tentacles utilitzen mascaretes i respiradors com a salvoconductes.
“Fins ara la guerra entre la Xina i els Estats Units es situava en el pla tecnològic, econòmic, comercial i cultural -exposa Ernesto Pascual, doctor en relacions internacionals i professor de ciències polítiques de la Universitat Oberta de Catalunya-. Ara, la Xina pren la davantera perquè es mostra davant l’opinió pública mundial com la potència que més ajuda, traspassant coneixement científics, material mèdic urgent... En un context d’incertesa, està fent veure que es gràcies a la seua ajuda que els països hi poden fer front. En aquest aspecte, la batalla comunicativa l’està guanyant la Xina”.
XINA VS EUA
Aquesta crisi arriba en un moment de màxima tensió entre les dues superpotències mundials i amb la guerra comercial i tecnològica escalant cada poc temps. L’animadversió de Trump cap a tot allò que tinga a veure amb la Xina el va dur, a parlar de la covid-19, despectivament, com el “virus xinès”. Durant moltes setmanes, el president nord-americà va aplicar a la pandèmia el mateix negacionisme que fins ara havia utilitzat quan havia d’abordar la qüestió del canvi climàtic. No va ser fins la setmana passada que va assumir la magnitud del problema.
Les conseqüències que la pandèmia pot tenir als Estats Units encara estan per veure, però moltes veus pronostiquen que la debilitat del seu sistema sanitari públic podria agreujar de forma molt severa la letalitat, amb el descrèdit que això suposaria a escala global.
Així les coses, no són pocs els que les darreres setmanes s’aventuren a pronosticar que la covid-19 podria precipitar la conversió de la Xina en la primera potencial mundial. “Molta gent deia que a meitat del segle XXI, la Xina es convertiria en el país més fort del món -deia la setmana passada Gideon Rachman, analista geopolític i cap de política del Financial Times-. No obstant això, un esdeveniment com el coronavirus pot accelerar la història. Si el coronavirus colpeja molt fort a Occident i Xina té èxit a contenir-lo, el procés que ja estava en marxa s’accelerarà. Alhora, el declivi americà s’accentua”.
LA GUERRA PEL RELAT
Més enllà de la rivalitat entre superpotències, emergeix, de forma paral·lela, una guerra pel relat sobre qui està afrontant aquesta crisi d’una forma més efectiva. No és tracta, en absolut, d’una qüestió menor perquè, en última instància, és una qüestió que afecta directament el nostre model de vida i la salut democràtica del planeta.
En aquest sentit, les estrictes mesures de confinaments imposades per les autoritats xineses (el 23 de gener van reduir la mobilitat de 750 milions de xinesos i va confinar altres 150 milions) han demostrat ser efectives, una circumstància que el gegant asiàtic està utilitzant, per, de forma més o menys vetlada, legitimar el seu model autoritari de governança.
“A la Xina s’ha fet un ús massiu de dades personals, hi havia càmeres tèrmiques, drons, aplicacions de codi de barres. El coronavirus ha sigut l’excusa perfecta per exercir un control digital per part de l’Estat brutal, que en les democràcies liberals difícilment toleraríem”, adverteix Ernesto Pascual. “La qüestió de les dades i la privacitat, que és intocable en les societat liberals, torna a emergir, com ja va passar l’11S. Hi ha una guerra soterrada per veure quin model de societat surt més reforçar d’aquesta crisi”, afegeix Guillermo Martínez Taberner, responsable del departament d’economia i empresa de Casa Àsia. En aquest sentit, Martínez Taberner és escèptic a propòsit dels relats que situen la via xinesa com l’única possible per superar la pandèmia. “Taiwan, Singapur i Japó també han fet una bona gestió i no són sistemes autoritaris”, explica.
EUROPA DESCONCERTADA
Diu la dita que a gos vell tot són puces i sembla. El símil serveix per a la Unió Europea que ha estat incapaç, durant aquesta crisi, d’organitzar una resposta coordinada i eficaç a una pandèmia que, amb diferents intensitats, afecta tot el vell continent. La negativa de França i Alemanya a cedir material sanitari a Itàlia quan la seua crisi sanitària es va agreujar exemplifica la manca d’unitat d’una entitat política que va nàixer de les cendres de la II Guerra Mundial. Dijous de la setmana passada els estats membres van ser incapaços d’arribar a un acord per posar en marxa, una volta superada l’emergència sanitària, una mena de Pla Marshall per reactivar l’economia (finalment van acordar tornar a abordar la qüestió en el termini de dues setmanes). “La Unió Euoropea ha llançat missatges positius i ha liquidat el dogma alemany del compliment estricte dels límits de dèficit. Però, amb tot i amb això, la resposta davant la pandèmia ha estat deficient”, exposa Ernesto Pascual, expert en relacions internacionals de la UOC. Pasqual es mostra partidari d’un programa massiu de reactivació econòmica però dubta que la pròpia UE siga capaç d’engegar-lo. “Aleshores, cal plantejar-se: d’on vindrà l’ajuda? Entendrà el capitalisme financer, encarnat en els Estats Units, que necessita recuperar Europa pel seu propi bé o, per contra, renunciarà a ocupar aquest espai i serà la Xina qui ens proporcionarà l’ajuda? La Xina té ànsia per ocupar aquest espai”. “Crec que el que quedarà clar en el curt i mitjà termini és que cal més cooperació internacional”, afegeix Martínez Taberner.
CAP A LA DESGLOBALITZACIÓ?
Si una cosa ha posat en evidència aquesta crisi ha sigut el reforçament dels estats-nació. Això s’ha fet especialment visible en el cas de la Unió Europea, incapaç de donar una solució conjunta a la pandèmia. “A l’estat-nació fa dècades que el donen per mort, però resulta que quan hi ha una crisi de gran dimensió com aquesta, les respostes es donen des dels estats i no des dels organismes internacionals. L'estat-nació surt reforçat d'aquesta crisi", manté Pascual-. La impressió és que l’Organització Mundial de la Salut ha fallat en les tasques de previsió i alarma i que la resta d’organismes supranacionals sorgits de Bretton Woods encara no han estat capaços de coordinar-se davant una situació inèdita i d’abast planetari".
“La pandèmia del coronavirus ha ofert una oportunitat a aquells que creuen que el retrocés econòmic i el tancament de fronteres són les millors respostes als nombrosos reptes que la globalització comporta a les democràcies occidentals”, exposa Francis Ghiles, que és consultor de relacions internacionals del CIDOB (Barcelona Center for International Affairs), qui no s’està d’incidir en els “efectes benèfics” que, al seu parer, ha tingut el procés globalitzadors en els països en desenvolupament.
Siga com siga, el ben cert és que aquesta pandèmia també ha qüestionat els processos de deslocalització de sector productius que, com ara el sanitari, esdevenen de primera necessitat. “Segurament es redefinirà el sector manufacturer i alguns productes que fins ara es produïen fora, passaran a produir-se a aquí, per assegurar-ne el subministre. Això significa un canvi de rumb”, assevera Ernesto Pascual, per qui molt probablement també assistirem a una redefinició dels patrons de viatge per avió.
Per a Guillermo Martínez Taberner, el xoc potser siga important, però segurament acabe sent passatger, perquè la globalització “s’ha caracteritzat històricament per tenir períodes d’acceleració i encongiment”. Francis Ghiles hi afegeix: “cap retòrica antiglobalista no hauria d’ignorar l’enorme font d’estabilitat que ha oferit i ofereix el comerç i la cooperació internacional”.