—Som en un moment de creuament de gèneres i mestissatge, però Traça un perímetre extrema això. La intenció era fer un llibre molt mestís o va sorgir així?
—Una miqueta tot. Va sorgir així perquè no vaig trobar una altra manera que crear un entorn per a cadascuna de les trames que tenia pensades. I ja m’anava bé que cadascuna tinguera el seu espai i que les trames es connectessin a través de fils una miqueta menys obvis, menys evidents.
—Són històries molt diverses, però el nexe sembla ser la recerca dels personatges del seu cau en un món amb un punt hostil, cadascú amb les seues circumstàncies.
—Algú ha dit això, que hi ha un fons molt pessimista en el llibre. Però jo no volia pas fer un llibre pessimista. Més aviat, volia retratar una manera de sortir d’un entorn que no és gaire optimista. I dins d’aquest entorn hostil que en deies, sí que hi ha un esforç dels personatges per tirar endavant. I tots, d’una manera o una altra, se n’acaben sortint. O gairebé tots.
—El joc referencial és bàsic en el llibre, no només cultural. Hi ha referències geopolítiques, una mena de mosaic del món del segle XXI, que tampoc no sé si era deliberat.
—Una mica sí. Tot el que ha anat a parar a la narració era conscient. Si t’hi fixes, des del principi hi ha un intent per construir una geografia: hi ha aquests adolescents que estan tancats en un context més local però ja aspiren a una mena de conquesta del món. Obrin els mapes i van mastegant els noms dels llocs on podrien anar. I són alguns dels llocs que passen coses al llarg de la novel·la. Hi ha un recorregut per llocs reals, que no són llocs imaginaris en el mapa.
—Com a lector he trobat especialment suggeridora la part de la fugida des de l’Hindu Kush, una regió muntanyenca entre Afganistan i Pakistan. Com va ser el treball de documentació?
—Volia incorporar aquesta part perquè és exterior a la pròpia experiència, se sobreposa a l’experiència nostra com a col·lectiu. Un context geogràfic i polític molt diferent al nostre. Conflictes i realitats que no coneixíem i que interactuen amb el nostre món. O el que consideràvem fins llavors el nostre món, el més proper, el més local. Les narracions són totes una fugida cap enfora, del centre cap a l’exterior. I aquesta és una mica a l’inrevés, de fora cap a dintre. És una història que no parteix d’una experiència personal. En algun moment em vaig trobar amb gent que havia vingut d’Afganistan amb els seus propis mitjans, però això és una mica anecdòtic. A més de llegir alguns llibres, vaig anar a buscar la Nadia Ghulam, una escriptora activista afganesa que viu a Badalona. Havia llegit un llibre seu de narracions, en què recollia la tradició oral afganesa, i ella em va donar algunes idees que he aprofitat. Ha estat una mica clau per poder acabar la tercera narració.
—El títol i els títols dels capítols, de “Traça un perímetre” a “Surt a la zona lliure”, són una troballa. Va dedicar molt de temps a pensar-hi?
—Jo dedico molta estona a revisar, a escriure, a repensar. Tant en els títols com a l’interior. I és veritat que un moment donat els títols eren com són ara però sense els imperatius, com ara “Una quarta part de l’horitzó”. Però vaig trobar que la instrucció anava d’acord a com els personatges volen viure la vida. Em va semblar una bona idea. I en una d’aquestes revisions van sorgir els imperatius, com si fos un petit manual de supervivència. Producte de no donar per bones les coses a la primera. El que no tenia quan vaig lliurar el llibre a l’editorial era el títol global. I va ser l’editora qui em va suggerir agafar el primer dels quatre, “Traça un perímetre”, que d’alguna manera dona el to. I així es va quedar.
—Comentava el tema de la revisió constant. S’agraeix quan veus un procés d’escriptura conscienciós. Com és d’important per a vostè l’acabat del llibre, la factura?
—Un percentatge molt alt. En la tercera història, en tota aquella part de la caravana que va avançant cap a Occident, s’aturen a unes muntanyes i es dediquen a contar-se històries. Doncs aquelles històries em donen satisfacció pel que fa a l’acabat, la factura. Sense elles el capítol quedava més pobre.
—També em referia a l’acabat de la prosa.
—És molt difícil que una frase quedi igual des de la primera vegada que l’escric fins que la dono per bona. Soc una miqueta primmirat, per mi és fonamental que el text flueixi, que la prosa soni natural, que la llengua sigui viva.
