-Estem en una situació inèdita: una crisi sanitària iniciada a la Xina ha contagiat tot el món. Com és possible que això ens haja pillat tan desprevinguts?
-Les pandèmies anteriors havien tingut una afecció més localitzada i delimitada des del punt de vista geogràfic, ja fora a Àsia o Àfrica. Així que la resta dels actors internacionals havien percebut aquestes pandèmies com quelcom d’exòtic, allunyat i limitable. Ara ens trobem amb que aquells països que ja havien viscut pandèmies anteriorment han estat molt més previsors que no aquells que fins ara estaven acostumats a pandèmies més benignes, com ara les de la grip, i que pensaven que amb tenir sistemes de salut solvents, podien afrontar aquesta situació sense més conseqüències. Les societats occidentals tenen l’expectativa que les noves pandèmies es tracten d’una forma tan solvent i ràpida com la resta de malalties i això no és així. La hipersensibilització col·lectiva no entén que els plans i les mesures preventives serveixen poc si es presenta un tipus de virus que, com el coronavirus, requereix d’un esforç extraordinari. El que la covid-19 posa en evidència és que no hi ha prou amb comptar amb sistemes sanitaris avançats, sinó que també calen mecanismes específics per gestionar aquestes pandèmies. Els qui havien menystingut la pandèmia s’han vist superats per la situació.
-Se suposava que l’OMS existeix per guarir tota la població mundial. I tanmateix, ací estem, sumant dia rere dia nous contagiats i nous morts. La sensació és que l’OMS ha fallat en els seus mecanismes de prevenció i alarma?
-No s’ha de perdre de vista a aquest respecte que cada nova pandèmia ha de desenvolupar la seua pròpia corba d’aprenentatge. Experiències com la de la grip aviària indiquen que adoptar mesures inoportunes o desproporcionades sota pressió pot crear desconfiança en el sistema de salut global.
D’una altra banda, l’OMS no ha fallat en les funcions en què té competència, això és, la vigilància, l’alerta i monitorització dels brots pandèmics. L’OMS ha mobilitzat els seus recursos en la mesura de les seues possibilitats. Ara bé, la competència per validar l’existència d’un brot no depenia d’ells, sinó que depenia de les autoritats xineses i aquestes es van demorar en fer-ho. Pot, dins les seus funcions, recomanar mesures, tal i com ha fet des de gener, però no pot obligar als estats membres a prendre mesures. Cada país és responsable dels plans de prevenció i de contingència. En cada pandèmia es necessita un temps per saber si és un virus conegut o no. Si és conegut, tot està automatitzat i es respon en funció de l’experiència anterior. Però sí, per contra, és un virus nou com en aquest cas, es tarda temps en conèixer i saber com actua i això ha provocat que ara s’estiguen prenent mesures a espentes i redolons..
-Aleshores, ha hi hagut un excés de confiança per part dels estats...
-Segurament necessitarem algun temps per saber per què es van prendre segons quines decisions. Normalment davant de situacions d’aquest tipus es respon en base a un model de resposta pre-establert, que sol estar molt condicionada per la darrera experiència. El problema és que habitualment els sistemes, una volta que passa l’alerta, es desactiven parcialment. Un dels errors dels sistemes de salut nacional és abandonar les mesures preventives i els plans de preparació per a la següent crisi. I aleshores quan arriba la següent crisi, els sistemes de resposta no estan suficientment preparats. Això no succeeix així a la Xina, Singapur o Taiwan perquè són països que han tingut casos recents de pandèmies i, per tant, tenien els seus sistemes d’alerta, prevenció i contenció actualitzats.
-Aquesta crisi obligarà a revisar la política de seguretat sanitària a nivell global?
-La seguretat sanitària a nivell global és una qüestió que s’aborda de fa segle i mig. El 1851 es va celebrar a París la primera Conferència Sanitària Internacional per abordar les epidèmies de còlera. El 1907 es va crear l’Oficina Internacional d’Higiene Pública i a posteriori, ja a la dècada dels 20 es creà l’Organització de la Salut de la Lliga de Nacions. La creació de l’OMS, el 1946, és un punt d’inflexió fonamental a partir del qual la qüestió de la seguretat sanitària s’incorpora definitivament en l’agenda política.
El que vull indicar amb tot això és que venim de lluny. Ara, el que s’hauria de fer quan passe l’emergència és revisar els sistemes, avaluar el seu comportament, actualitzar prioritats i corregir les errades. I en funció d’això, els països que siguen capaços de fer autocrítica i vulguen millorar, adoptaran mesures excepcionals. Això s’hauria de traduir en donar més recursos i més poder executiu als sistemes de prevenció de pandèmies. Si això es fa així, com ja s’ha fet en el cas asiàtic, la pròxima volta, els sistemes de gestió de crisi sanitària a occident estaran molt més ben preparats que fins ara.
-Creu que això que diu passarà o és una perspectiva excessivament optimista?
-Probablement una volta passe la situació d’extrema urgència allò previsible és que s’abandonen les prioritats i els pressupostos dedicats personal, acumulació de stock i investigació es reduisquen en benefici d’altres urgències i, amb el pas del temps, els sistemes es deterioraran, com passa habitualment. Perquè els nostres són sistemes que estan molt ben preparats per a la grip però que no estan preparats per a casuístiques com les actuals. Què vull dir amb tot això? Que o prenem mesures o això ens tornarà a passar en el futur. Malauradament la naturalesa humana fa que ens centrem en lo urgent i oblidem allò important.
-Fa molt de temps que els epidemiòlegs adverteixen que una pandèmia d’aquestes característiques era possible. El febrer de 2018 el director general de l’OMS, Tedos Adhanom va assegurar en la Cimera Econòmica Mundial de Dubai que en qualsevol moment i país podia aparèixer una epidèmia devastadora, capaç d’acabar amb la vida de de milers d’individus. És desconcertant veure que això es veia vindre, que no es van prendre les mesures adequades i que això està provocant la mort de milers de persones.
-Sí, això es veia vindre per part de les comunitats que es dediquen a fer seguiment. Al marge de l’advertència d’Adhanom, l’octubre de 2018 un grup d’experts reunit en el Centre for Security and International Studies de Washington van corroborar l’existència d’aquesta amenaça.
És a dir, la veu d’alarma estava activada. Ara bé, el problema és que a l’hora de dissenyar polítiques i assignar recursos, els estats tenen unes altres prioritats. A més, no s’ha de perdre de vista que si els governs hagueren atès les indicacions de l’OMS segurament haurien tingut problemes per assignar pressupostos i justificar-se davant l’opinió pública. Malauradament en política les prioritats venen marcades per les urgències. Aleshores ens veiem en la paradoxa que, per haver volgut estalviar una quantitat molt limitada en la prevenció, ara haurem de fer front a un cost terrible en la resposta. Per tant l’opinió pública ha de prendre consciència que les polítiques de salut han de ser percebudes com despeses necessàries, no de contingència o extraordinàries. I això fa temps que la comunitat científica ho adverteix: no es pot considerar extraordinari un risc que ja està en la societat global. Hem d’assumir que les pandèmies es normalitzaran. Per fer-hi front ens cal una política de salut global
-Durant molt de temps les societat occidentals percebien com a grans amenaces els conflictes bèl·lics, el terrorisme, la guerra nuclear... Però el que la covid-19 demostra és que les pandèmies són amenaces igual o més reals i amb una letalitat fins i tot major. Això ens retorna a una percepció de la vulnerabilitat de l’ésser humà més pròpia del segle XIX.
-Sí, ens caldrà un temps perquè les societat es mentalitzen i adopten mesures. Tots els països membres de l’OMS, en major o menor mesura, tenen aquesta sensibilitat, almenys de paraula. La major part de les estratègies de seguretat nacional sí que consideren les epidèmies i pandèmies com un element de risc. En el cas d’Espanya, l’Estratègia de Seguretat Nacional de 2017 dedica un capítol a les epidèmies i pandèmies. Estats Units pren consciència d’aquesta qüestió molt abans: el 2002 l’Estratègia de Seguretat incloïa ja la pandèmia del VIH/SIDA entre els riscos a considerar. Això s’ha mantingut en les estratègies successives. En general, almenys de paraula, es podria dir que s’ha passat d’un enfocament reactiu a un altre de preventiu.
El que passa és que això s’ha de transformar en mesures concretes. Però el que falla és que a diferència d’altres amenaces com les que vostè comentava, aquesta no ha generat una capacitat de resposta adequada. En el món occidental, fins ara, les pandèmies no es percebien com una amenaça de seguretat nacional. El que ha de quedar clar en aquest sentit és que la seguretat nacional no és la seguretat física, sinó que també té a veure amb la seguretat sanitària, econòmica... Les societats occidentals han de fer un canvi de xip i assumir que les pandèmies, la gestió de les quals havia estat tradicionalment delegada en les autoritats sanitàries, és una qüestió de seguretat nacional i, com a tal, se li han de dedicar els recursos adients. Aquest no és un problema sanitari, sinó un problema que afecta tota la societat.
-Les pandèmies són una amenaça per a la seguretat nacional i internacional però l’OMS, l’organisme que hi vetlla a nivell global, no pot imposar mesures perquè són els estats qui detenten les competències. No caldria revisar-ho, això?
-Els estats i els seus sistemes sanitaris encara conserven la titularitat de les competències de salut i, per exemple, són els únics legitimats per certificar els brots, inclús si l’OMS els detecta a petició d’ells mateixos. No obstant això, han de coordinar l’exercici d’aquestes competències i les mesures adoptades amb el sistema de salut global. Els estats continuen sent actors estratègics en la gestió de les pandèmies però han d’assumir que ja no són els únics. El que és evident, arran d’aquesta crisi, és que hem d’avançar cap a un enfocament de seguretat de la política de salut global i per a això ens cal millorar la cooperació internacional i, alhora, millorar les capacitats nacionals de resposta. Si hem d’aprendre a conviure amb les epidèmies i pandèmies, més val assumir que haurem de dedicar més diners a la seua prevenció.