El comportament de molts dels virus -com el de la grip- és estacional i es fan menys contagiosos fora dels mesos d'hivern. Encara falta saber si el coronavirus actuarà d'aquesta manera, a casa nostra i a tot l'hemisferi nord, però també com pot actuar a l'hemisferi sud: el coronavirus pot «atacar» el sud a l'hivern austral amb la mateixa virulència? Com afectaria aquesta epidèmia els països subdesenvolupats de l'Àfrica o Amèrica Llatina?
Rafael Vilasanjuan, Director d'Anàlisi i Desenvolupament de l'ISGlobal (Institut de Salut Global de Barcelona), adverteix, en declaracions a EL TEMPS, que aquesta és una pandèmia global i que, si el virus es fa fort al sud, tornarà l'hivern que ve. «Cal que aprenguem la lliçó», alerta. «Aquesta pandèmia no ens la traurem només amb mesures de països rics ni ens la treurem només amb decisions locals o estatals. Això és global. Si l'epidèmia afecta fort al sud, pensem que la solució serà la vacuna i la vacuna no la tindrem -anant-hi tot molt i molt bé- fins d'aquí a 18 mesos». Això vol dir que si les coses van mal dades a l'hemisferi sud durant l'hivern austral «després tornarà aquí».
És estacional el coronavirus?
Albert Bosch, catedràtic de Microbiologia de la UB (Universitat de Barcelona) i president de la Societat Espanyola de Virologia, recorda a EL TEMPS que la majoria de virus respiratoris són estacionals i que «el virus més semblant, que és el del coronavirus del SARS (SARS-CoV-1), va aparèixer al novembre del 2002 i va desaparèixer al maig de 2003». No se sap exactament quin comportament tindrà el coronavirus actual. Bosch suposa que «aquest no desapareixerà d'aquesta manera amb la calor, però sí que es donarà una reducció. La propagació serà més ineficient i això provocarà una baixada del nombre de casos. De quin nivell serà aquesta davallada? No ho sabem».
Rafael Vilasanjuan també és prudent: «La importància del clima, el fred i la calor, no tenim encara clar. Sí sabem per alguna recerca a la Xina que, per cada grau de temperatura que pujava -i es mantenia durant uns dies-, baixava una miqueta el grau de contagi. Tampoc no afectava morts i malalts. Veurem què passa a Europa quan arribi la calor, tot i que esperem que llavors l'epidèmia ja hagi començat a baixar per la pròpia evolució del virus. Els virus pugen, tenen una corba epidèmica i acaben baixant».
El fet, però, és que Austràlia va començar el confinament el dilluns, 23 de març, després d'haver detectat 1.600 persones contagiades i Sud-Àfrica comença avui, 26 de març, el confinament amb 554 casos confirmats.
Albert Bosch diu que «caldria saber si els casos d'Austràlia són bàsicament per viatges i contactes amab l'estranger. No sé si hi ha una transmissió autòctona tan eficient com la que tenim aquí. Una cosa és que vinguin bàsicament de fora i una altra que hi hagi una transmissió dins del territori, autòctona, tan eficient com esta sent aquí o a Itàlia».
En tot cas, Austràlia és un país desenvolupat amb un bon sistema de salut. És més preocupant com pot afectar el coronavirus a països africans i de l'Amèrica Llatina. «Tenen un avantatge, i és que han pogut veure'l venir i saber el que ens ha passat a nosaltres. Suposo que prendran mesures més ràpides i més efectives. Tampoc no és el mateix pensar en casos com el de Buenos Aires, que és una capital enorme, o en espais més rurals i despoblats. La densitat de població fa molt i és un component molt important».
Bosch coneix els sistemes sanitaris de Sudàfrica, Argentina i Brasil i té col·legues viròlegs en aquells països: «Abans Sudàfrica estava més bé però darrerament han baixat molt. Tenen bones unitats de diagnòstic però el sistema assistencial en aquests moments pot ser deficitari i una crisi d'aquest tipus pot ser demolidora. Esperem que es prenguin mesures i hi hagi una contenció de bones a primeres». És molt important aquesta etapa inicial de contenció: «No oblidem -afegeix Bosch- que aquí estàvem molt preparats i espantats perquè el virus ens vingués de la Xina i el virus ens va venir d'Itàlia. Amb Itàlia tenim un intercanvi comercial i de visitants molt fluïd i no hi havia cap mesura perquè no s'hi comptava. En aquests moments tohom parteix amb l'avantatge que això ja ens ha passat i han d'estar alertats».
Rafael Vilasanjuan, que va ser secretari general de Metges sense Fronteres-Espanya, diferencia molt clarament els països de l'hemisferi sud que tenen «sistemes de salut occidentals de la resta: és el cas, sobretot, d'Austràlia, i, fins i tot, a l'Amèrica Llatina diferenciaria Brasil i Argentina de la resta de països, perquè els primers tenen sistemes de salut, sobretot en els entorns urbans -en els rurals, no tant-, que poden fer front a aquest virus».
Els estats més avançats de l'Amèrica Llatina, «Argentina i Brasil, tenen, com a mínim, coneixements científics i sanitaris més desenvolupats que apliquen sobretot a les ciutats. No són sistemes igualitaris. Però és el cas de les grans ciutats del Brasil, com Sao Paulo o Río, o el de Buenos Aires a l'Argentina». Vilasanjuan reconeix que «no és un sistema de salut equiparable al nostre en despesa, però tampoc nosaltres tenim el de França. La inversió en el sistema sanitari aquí ha baixat durant la crisi. En canvi, a França ha pujat des de la crisi».
El sistema de salut és bàsic, segons Vilasanjuan, perquè és «qui està al davant lluitant perquè no passi el virus i curant els ferits que ha deixat el camp de batalla».
A l'Àfrica, «això serà duríssim, perquè els sistemes de salut són incapaços d'enfrontar-s'hi, no ja a l'emergència del coronavirus sinó al dia a dia de les seves emergències quotidianes». El continent africà té un dèficit sistèmic. «A l'Àfrica estan morint de malària mig milió de persones l'any, i d'una malaltia com la pneumònia, molt vinculada amb els més afectats per coronavirus, estan morint cada any al voltant de 600.000 menors de cinc anys». En un país com Senegal, «que no és dels més poblats de l'Àfrica», apunta Vilasanjuan, «cada any moren 11.000 nens menors de cinc anys per pneumònia que es podria tractar. El seu sistema de salut no hi pot fer-hi front i, per tant, serà molt difícil que aquests sistemes de salut puguin funcionar».
El coronavirus a l'Àfrica
Rafael Vilasanjuan analitza per a EL TEMPS els elements positius i negatius que presenten els països africans. L'únic element relativament tranquilitzador és que «a l'Àfrica, el 60% de la població té menys de vint anys. Si és veritat que aquest virus afecta menys els joves que els grans, tenim ja una població limitada i diferent que impliqui que la incidència del coronavirus a l'Àfrica serà diferent».
En canvi, molts elements negatius. «Si us fixeu, les grans concentracions urbanes són les que tenen una major incidència del virus: Nova York, Barcelona, Madrid, etc. A l'Àfica, els slums -els barris baixos, de barraques- són llocs on viuen milions de persones amuntegades i són impossibles de confinar, perquè no hi ha cases tancades: les finestres són obertes, les portes són obertes... Això implica «un primer grup molt vulnerable».
A damunt, al continent africà la sida ha fet estralls: «Tenim un gran contingent de gent immunodeprimida: gent amb tractament viral per la sida, per tuberculosi, etc. Aquesta gent és molt feble i el coronavirus hi pot tenir un grau d'incidència molt alt».
Una diferència radical de l'afectació del coronavirus a l'Àfrica amb la que estem patint els països occidentals afecta les criatures: «Aquí el coronavirus no està afectant els menors però l'estrés d'immunització dels menors a Àfrica és molt superior al d'aquí. Un gran percentatge dels menors a l'Àfrica no estan vacunats de cap malaltia. El GAVI, que és l'aliança internacional per la vacunació, intenta que el ratio de vacunació arribi al 80 per cent però després hi ha diferències en molts països. Evidentment, tots aquests nens són molt més vulnerables que els nostres, que sí que estan vacunats i estan superant el virus sense desenvolupar una malaltia greu».
L'escenari és planteja molt complex. Però les dades que, actualment, arriben de l'Àfrica no són excessivament dolentes. Potser és perquè estan sortint de l'estiu, però Vilasanjuan apunta una altra raó: «Ara hi ha una taxa d'incidència baixa, amb l'excepció de Sud-Àfrica, però això es deu a que Sud-Àfrica és, amb diferència, el país més desenvolupat de l'Àfrica austral. El seu PIB i la seva capacitat de coneixement (universitats, centres de recerca i sanitaris) no té res a veure amb els dels països del voltant: Moçambic, Angola o el Congo. A Sudàfrica tenen més mecanismes per identificar el virus». Per més inri, l'Angola o el Congo han sortit de conflictes bèl·lics fa relativament poc i tenen sistemes públics molt i molt febles.
Fora de Sud-Àfrica, diu Vilasanjuan, no s'estan fent un seguiment per detectar contagiats pel coronavirus: «Cap país s'ha posat a fer tests. El primer contagiat que es va identificar a l'Àfrica, a finals de febrer, va ser un ciutadà italià que havia viajtat a Nigèria i, evidentment, li van diagnosticar en una clínica privada. Durant dues o tres setmanes aquest va ser l'únic cas detectat a Nigèria. Allà no hi ha tests. Entre d'altres coses perquè tampoc hi ha capacitat de reacció, ni del sistema sanitari ni tampoc hi haurà capacitat de confinament real».
El coronavirus a l'Amèrica Llatina
L'evolució del coronavirus a Llatinoamèrica pot tenir diferències sensibles amb el cas africà. «En primer lloc -destaca Vilasanjuan-, perquè hi ha més població gran que no a l'Àfrica i, per tant, l'afectació pot ser molt més grans». Els sistemes de vigilància epidemiològica estan més desenvolupats que a l'Àfrica, i això pot facilitar que la resposta inicial de contenció sigui més efectiva, però els sistemes de salut sudamericans són «molt desiguals: hi ha una bona sanitat d'alt nivell i una nefasta sanitat de baix nivell. El sistema públic és molt feble. Per això tenim moltes sospites que hi pugui entrar el coronavirus i actuar amb força».
Si el virus es torna més actiu amb el fred, hi ha una esperança, perquè «els països amb un hivern austral més dur són els més preparats: Argentina i Brasil». Per contra, «el sistem de Xile és diferent perquè és un sistema de salut més semblant al dels Estats Units i l'Escola de Chicago, amb molta sanitat privada. Veurem com funciona».
L'altre factor que pot perjudicar l'Amèrica Llatina és l'existència de grans conurbacions: «Tenim grans ciutats -a Colòmbia, Brasil o Mèxic, per exemple- i, al voltant d'aquestes ciutats, unes condicions de vida i d'higiene preocupants».
Vilasanjuan recorda, per acabar, que la pandèmia és global i s'ha de tractar d'aquesta manera: «Tot el tema d'immunització s'ha de tractar a nivell mundial» per evitar que vagi de nord a sud i torni de sud a nord. Per això cal iniciar ja «la transferència de coneixement cap a aquests països».