Sau, Susqueda i el Pasteral. Tres pantans successius, en cadena, que empresonen el Ter amb la intenció d’explotar-ne el potencial hidràulic. Costa d’imaginar aquest paisatge encastat entre la verticalitat del Collsacabra i el tapís forestal de les Guilleries sense les tres làmines d’aigua. Totes tres, com tenen costum els embassaments, han ofegat la vida de la zona: humana, animal i vegetal. El de Sau, que va ser construït a principis dels anys seixanta del segle passat, cobreix l’antic poble de Sant Romà. El campanar de l’església romànica del segle XI despunta com un iceberg quan el nivell de les aigües és baix. La visita en barca al lloc ha esdevingut un atractiu turístic aliè a la tragèdia que van representar per a les societats locals les grans obres hidràuliques del franquisme.
En el cas del Ter, el projecte hidrològic tenia per finalitat esprémer els seus recursos hídrics per auxiliar una gran transformació urbana. Es tractava de donar assistència al creixement urbanístic i demogràfic que va experimentar la ciutat de Barcelona per aquell temps. Les onades migratòries a la cerca d’Eldorado metropolità posaven en entredit l’abastiment de l’aigua de boca a la capital catalana. El 1957, el gironí Josep Maria de Porcioles, per aquell temps alcalde de Barcelona, va encarregar a l’enginyer lleidatà Victorià Muñoz Oms la redacció de l’anomenat Plan Cataluña, una estratègia que havia d’assegurar l’aigua a Barcelona, per mitjà dels transvasaments tant de l’Ebre com del Segre i del Ter. Curiosament, havia de ser el Ter la principal conca cedent, a la qual se sumarien les altres dues.
A la fi, la solució adoptada va ser la que aportaria la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental, que fixava una derivació cap a l’àrea metropolitana de Barcelona de fins a 8 m³/s en una primera instància, que seria completada, amb posterioritat, amb el cabal aportat pel Llobregat. La citada planificació hidràulica feia necessària la construcció dels embassaments del Ter i el transvasament d’aquest riu quedaria regulat mitjançant la Llei del Ter.
No obstant, la derivació de les aigües del riu cap a l’àrea de Barcelona no es faria efectiva fins set anys més tard, quan la trilogia de pantans fou plenament operativa. Malauradament, la solució no va ser l’esperada, a causa del cabal limitat del riu en moments puntuals de l’any. A més, allò que podia representar un remei al creixement de l’àrea metropolitana de Barcelona, es convertia en una amenaça per a les comarques naturalment regades pel Ter. Així ho expressava Manel Bonmatí el 1967 a Presencia: “Se ha demostrado que con el sólo desembalse de 2 m3/s se han producido insospechados perjuicios aguas abajo del Ter. Los riegos han disminuido; las fábricas quedan cortas de aguas en sus turbinas; se plantean graves problemas sanitarios y la ciudad de Gerona se ha quedado prácticamente sin el agua que le proporcionaban las filtraciones del Ter”.
Malgrat tot, la Llei del Ter demostrava una relativa sensibilitat ambiental a partir de tres condicions que havien de blindar unes garanties per a la conca cedent: assegurar un cabal de manteniment de
3 m3/s en el riu al seu pas per Girona, d’1 m3/s per a l’abastament de Girona, dels municipis de la rodalia i de la zona central de la Costa Brava, i satisfer les demandes dels regadius del Baix Ter, estimades en uns 150 hm3/any.
Tot i això, amb la paraula esmolada que el caracteritza, l’ecòleg Ramon Folch declarava irònicament que “el Ter neix a Ulldeter i desemboca a Santa Coloma de Gramenet”. I així és, perquè desemboca majoritàriament a tres punts: la conca del riu Besòs, el Delta del Llobregat i l’emissari submarí de Mataró, fruit del continu transvasament que s’efectua des del Pasteral, el tercer dels pantans.
TERRA BAIXA
El Pasteral conforma la porta d’accés a la cota baixa. La Cellera de Ter és el poble en el terme del qual s’ubica la presa i on s’inicia l’anomenat Baix Ter. És ací, també, on té lloc l’aiguabarreig del riu que ens ocupa amb un dels seus afluents, el Brugent. Aquest segon és modest, breu; naix entre els volcans de la Garrotxa, no lluny de les Planes d’Hostoles i a poca distància d’Olot. La seua presència assegura la connexió biològica entre la geografia garrotxina i el Baix Ter. L’aiguabarreig ostenta, amb tota probabilitat, el màxim exponent d’aquesta riquesa ecològica. La confluència d’aigües depara un espai relaxant, encalmat; el bosc de ribera s’hi manifesta amb una frondositat profusament superlativa. La qualitat del paisatge es correspon amb la vàlua natural del lloc.
El Consorci del Ter hi ha dissenyat un itinerari circular de descoberta: l’anomenada Ruta del Brugent (camí Voramera) suggereix l’exploració, entre d’altres espais, dels marges del riu al seu pas pel terme municipal d’Amer, l’embassament del Pasteral, l’esmentat aiguabarreig Ter-Brugent, el bosc de plàtans a la borda de Can Quel i la resclosa de Solivent. I aprofitant l’ocasió, no caldria perdre’s una agradable passejada pel Carrilet Olot-Girona, un eix cicloturista i pedestre que uneix aquestes dues viles i que recorre els indrets a què ens referim. Es tracta de la manera més neta, segura i silenciosa de fer una incursió en les terres amagades dels volcans garrotxins. Prova d’això és la quantitat de famílies i ciclistes que la recorren cada cap de setmana, ja siga hivern o estiu.
Atanseu-vos a Amer, una vila que tingué una gran activitat en època medieval, amb el seu mercat, un complex monàstic —Santa Maria d’Amer— i l’omnipresent castell de l’Estela, al capdamunt del serrat de les Saleres Velles, la carena que separa el Ter i el Brugent. Destaca la seua plaça porxada, la segona més gran de Catalunya darrere de la del Mercadal de Balaguer i element central de la vila. Des de l’edat mitjana, s’hi celebra mercat; si us hi deixeu caure un dimecres, podreu viure’n l’experiència. A la plaça el consistori va permetre’s una llicència constructiva als anys vuitanta del segle passat: pavimentar-la amb llambordes de diferents poblacions catalanes: Sant Hilari Sacalm, Mataró, Sabadell, Vic, Barcelona, Girona, Figueres, Terrassa o Palamós hi tenen representació.
Al Pasteral es desplega una plana agrícola de dimensions contingudes i protegida del fenomen urbanitzador, que la gent del lloc ha volgut dividir en dos veïnats: el Plademunt i el Pladevall. Al bell mig, el Pont de Sant Julià de Llor, o Pont Vell, fa funcions d’eix sobre el qual pivoten aquestes dues microrealitats. Si bé el seu aspecte actual prové de l’època medieval, hi ha la teoria que la passera té origen romà, ja que es trobava al pas d’una calçada que unia l’interior amb Gerunda, la Girona romana. La construcció és llarga, 82 metres, i creuava l’antic llit del Ter abans que la riuada del 1777, coneguda també com la de Santa Llúcia, desplaçara el curs fluvial cap a ponent. Sembla, a més, que no gaire lluny, Ter avall, el pas de barca del mas Cuc, a Anglès, feia la competència a aquesta infraestructura. Des de finals del segle XVIII, el Pont Vell va quedar desproveït de les seues funcions. Avui la presència escultòrica de la construcció enmig dels camps l’eleva a metàfora de la memòria del passat local.
I arribem a Anglès. La vila viu retirada del Ter i separada d’aquest per l’atrafegada carretera C-63, que mena a la capital de la Garrotxa. El turó sobre el qual s’assenta li proporciona una posició privilegiada, fet pel qual ha estat cobejada per uns i altres al llarg de la història. D’Anglès, n’haureu de visitar el barri gòtic, si voleu fer-vos una idea del passat intens de la vila. Al segle XII, sota el domini del vescomte de Cabrera, mestre i senyor de la fortalesa que mantenia el control del Ter en aquest punt i de la qual avui no en queda ni rastre, va créixer la vila. La ubicació estratègica, en una cruïlla històrica de camins, li conferiria ben aviat un privilegi: ja des del segle XIII, tingué llicència per a celebrar mercat. Hom no hi pot marxar sense recórrer el carrer Major —antic carrer d’Amunt— i el carrer d’Avall, circumscrit per dues arcades, on s’arrengleren cases amb portals dovellats i mostres del gòtic civil. La plaça de la Vila és la reutilització amb finalitats civils de l’antiga plaça d’Armes del castell. Fins al 1995, s’hi celebrava cada diumenge el tradicional mercat setmanal, instituït pel rei Jaume II el 1294. I va ser aquest espai el primer a Catalunya a disposar d’enllumenat elèctric, quan el diumenge dia 13 de novembre de 1887, el mateix dia de la inauguració al poble de la fàbrica tèxtil Burés, s’encenien els fanals de la plaça.
Els Burés van canviar l’ofici de fuster pel d’empresari del tèxtil. La nissaga manresana expandí el seu empori des dels marges del Llobregat al seu pas per Castellbell i el Vilar i Sant Joan de Vilatorrada, cap al Ter. Per a Anglès, la tèxtil va representar una veritable transformació: no només enllumenava la plaça sinó que trasbalsaria la dinàmica rural del lloc. I encara més: a causa del cabal irregular o insuficient que arribava al centre de producció a través del canal de les Fàbriques, els Burés van encarregar el 1885 un salt d’aigua, que hauria de concretar-se en l’embassament del Pasteral, inaugurat el 1905.
Si seguim el curs del Ter, trobarem Bonmatí. Primer fou colònia abans de convertir-se en poble. El complex fabril va ser l’últim dels 27 que es van instal·lar a la conca del Ter i, com de costum, porta el nom del llinatge fundador. Els Bonmatí remuntem en el temps fins al segle X i va ser al segle XIV quan Guillem Bonmatí adquirí terres a la vora del riu. Però és a cavall dels segles XIX i XX quan s’esdevé la veritable transformació: Manuel Bonmatí sol·licità una derivació de les aigües del Ter per a moure les turbines de la futura fàbrica tèxtil. El 1903, es donava per finalitzada la construcció de la colònia, i a l’activitat tèxtil s’afegiria, en una de les tres naus, la paperera, arrendada als germans Torras, garrotxins d’origen.
RECS, CANALS I SÉQUIES
El canal del Comte circula pel marge dret del Ter. També conegut com séquia de Bescanó, nodreix les centrals de Vilanna i Bescanó. La primera va ser construïda el 1906 i es manté en perfecte estat de conservació. L’indret on s’ubica aconsella aturar-s’hi i descobrir que la de Vilanna era la responsable de produir electricitat per a Palamós.
Pel que fa a la de Bescanó, dita també de Berenguer —per ser un encàrrec d’aquest comte gironí—, es tracta d’un complex de dimensions més generoses i d’estil modernista. La curiositat de la central no és la seua ubicació sobre el canal ni la singularitat arquitectònica, que també, sinó la munió d’escultures de bèsties fantàstiques i motius vegetals que poblen el jardí i fan de sentinelles del salt d’aigua. L’ambient remet a una ficció palpable, carregada d’energia; elèctrica, si més no.
El rec Monar segueix el seu camí al llarg de més de sis quilòmetres, entre les deveses i plantacions de plàtans i pollancres que fan d’antesala de l’àrea urbana de Girona. La séquia apunta al cor de Salt, on penetra de ple abans de submergir-se literalment als carrers de la capital i desembocar a la fi al riu Onyar. La història del rec sembla que està documentada des del segle X, amb les múltiples etapes i remodelacions corresponents a una infraestructura amb aquest recorregut històric. Des d’època medieval, ha proporcionat l’energia per als molins fariners, paperers i a les forges que s’instal·laren a la vora.
Salt té identitat pròpia, malgrat haver quedat fusionada a Girona i conformar junt amb aquesta l’àrea urbana. El Ter ha estat el principal catalitzador de la vila i del seu entorn. La mostra més representativa és el parc de les Deveses, inclòs dins la Xarxa Natura 2000. Un conjunt de boscos de ribera conviu amb basses i aiguamolls, amb salzedes, vernedes, alberedes, freixenedes i bosc mixt de plana. La tortuga i la llúdriga fan del parc el seu hàbitat natural.
I el Parc d’Aigües Braves de la Pilastra, a les aigües del Ter, acull cada any els millors especialistes del món de la disciplina en ocasió de la celebració del Salt Kayak Festival, durant el mes de setembre. Un no pot perdre’s la passejada a la qual invita el pla dels Socs, una zona d’esbarjo dins la trama urbana, ni la zona d’horts periurbans que li succeeix, ja a les portes de Girona.
I és ací, a Girona, on el Ter es fusiona amb l’Onyar i el Güell, i posteriorment, serà el Galligants el que s’afegirà a la llista d’afluents. De tot això, però, en parlem en l’espai dedicat a Girona dins d’aquest capítol.
L’ÚLTIM VIATGE DEL TER
Sarrià de Ter tanca al nord l’àrea urbana de Girona, amb la seua concentració industrial de la qual destaca la producció paperera. A partir d’ací la geografia s’esponja, la densitat decau i la ruralitat emergeix de nou.
A Sant Julià de Ramis, el riu s’enfronta a l’estretor que imposa la muntanya dels Sants Metges. Es tracta d’un congost fortament custodiat per aquest punt estratègic. Els ibers s’hi establiren i els romans n’aprofitaren la ubicació per instal·lar-hi un castellum —conegut en l’actualitat com Castellum Fractum—, element de control de la Via Augusta. Hi ha, a més, l’església romànica dels Sants Metges, materials del paleolític, una fortalesa d’època moderna i una vil·la romana; uns camps de sitges, també romans, i un cementiri medieval. I així es podria resumir l’espai que culmina aquest congost, perquè tal com ho descriu Ponç Feliu, el gerent del Consorci del Ter, en un dels seus llibres, “Sant Julià és territori de fronteres naturals. En realitat, aquí a Sant Julià, al Congost, acaba la comarca natural de la Selva, al sud, i comença l’Empordà, al nord. Sobre el paper, tot és Gironès, però aquesta és una comarca artificial i administrativa, sense gaire història i identitat”.
Entre Celrà i Flaçà, el Terri lliura les seues aigües al Ter, enmig d’una plana que ha esdevingut paradís de les plantacions d’arbres ornamentals i fusters. En aquest espai infinit, l’esvelt perfil dels pollancres i dels plàtans, perfectament ordenats, vesteix el paisatge d’una verticalitat gòtica. El Ter obre una esquerda líquida en el monocultiu fuster; hi aporta dinamisme i el taca amb l’illa dels Salzes, la qual posseeix un recorregut interior que permet descobrir la flora i la fauna d’aquest espai de ribera.
No marxeu de Celrà sense visitar el camp d’aviació republicà. Ubicat a la zona plana i més fèrtil de la contrada, el polvorí i el refugi antiaeri són oberts al públic. De fet, entre Celrà i Bordils, concretament al camí del Molí, se succeeixen diversos refugis, els quals, malauradament, no són visitables.
Flaçà marca punt final del pla, i és ací, també, on es troba la resclosa Vella. Bastida durant la segona meitat del segle XIX i amb 250 metres de llargada, aquesta havia de derivar les aigües del Ter cap al molí i la central elèctrica d’en Vinyals, a través del canal homònim.
En aquesta zona, el riu encara es regira en meandres, provant infructuosament de deslliurar-se d’una geografia discreta però montuosa, que no se suavitza fins a arribar a Colomers. I és precisament en aquest poble on trobareu dues obres cabdals del curs baix del Ter: la primera, la resclosa antiga, responsable de captar les aigües per als molins de la riba esquerra del riu i assistir l’agricultura a través de l’anomenat rec del Molí, una séquia que travessa els pobles de Jafre, Verges i Bellcaire per a desguassar al Mediterrani, a la platja del rec del Molí, a l’Escala. La séquia, igual que la resclosa, va ser construïda al segle XVII i conforma l’eix vertebrador d’un conjunt de quatre molins: els de la Salvetat (Jafre), de Verges, de Bellcaire i el del Marquès de Dou (l’Escala).
La segona de les obres hidràuliques és la presa. Data del 1971 i mai no va entrar en funcionament. La seua finalitat havia de ser ampliar la superfície de regadiu del Baix Ter i alhora substituir les antigues rescloses de Colomers, Ullà i Canet. Cal atansar-s’hi, perquè el racó s’ho val. La Ruta del Ter travessa el riu en aquest punt per una passera que va ser construïda el 2003.
L’últim gir del riu es produeix a la coneguda com l’illa d’Avall, al terme de Jafre, un espai sorrenc i un dels més singulars del Ter: hi conviuen boscos de ribera de salze blanc i freixe amb nombroses espècies exòtiques. A l’interior, el pi pinyer i l’alzina encapçalen la dosi de vegetació mediterrània.
Poc abans de l’illa d’Avall, el molí de la Salvetat va engegar màquines com a molí fariner durant el primer terç del segle XIX. El 1905, però, va ser convertit a la molta de l’arròs i acabà adoptant la funció de central hidroelèctrica cap al 1920, quan la Companyia Elèctrica Jafrense s’encarregava de distribuir l’energia elèctrica als pobles del marge dret del Ter.
A la rodalia de Verges, el Ter s’estira. El perfil rectilini caracteritza l’última etapa del seu trajecte cap al Mediterrani. De Verges destaca el nucli medieval i una tradició sonada. Pel que fa al primer, caldrà passejar-se per la plaça Major, amb restes de la muralla de la vila original, i per la trama delimitada pels carrers del Rec del Molí, de Valls i dels Bous. El portal de la Mare de Déu n’era l’entrada principal.
De la segona, la seua processó vesteix el Dijous Sant. La singular representació, igualment d’origen medieval, converteix per un dia els habitants de la vila en actors. De tots els elements que posseeix aquesta festa, la Dansa de la Mort és, sense cap mena de dubte, l’acte més esperat i dels pocs del seu gènere que sobreviuen a l’Europa contemporània.
Entre Verges i Ullà, l’illa de Canet precedeix la resclosa del mateix nom. El bocí de terra ha estat declarat Reserva Natural de Fauna Salvatge. Hi abunden espècies fluvials, com el barb, la carpa o la madrilla, i s’hi concentren un bon grapat d’animals de ploma i els corresponents humans apassionats per l’ornitologia.
I és a les portes de Torroella de Montgrí on el Daró s’aboca al Ter. D’aquest riu, de cabal inconsistent però amb una indubtable significació geogràfica, en parlarem en un capítol posterior.
Per a la plana fèrtil que travessa el Ter, el massís del Montgrí conforma una muralla àrida que la separa de la seua homòloga alt-empordanesa. El Montgrí es presenta aspre, rocallós, sorrenc, amb un conjunt dunar que pobla la seua part superior. Al capdamunt, el contundent castell medieval de Montgrí; als seus peus, Torroella de Montgrí. La vila fa funcions de frontissa entre el massís i la plana del Baix Ter, i va acollir la població arribada per a l’ocupació agrícola extensiva de la plana del Ter al segle XVIII. Va ser el moment d’assecar els aiguamolls de l’estany de Bellcaire i de canalitzar el curs del Ter cap al sud, a l’actual gola del Ter. La desembocadura original, el Ter Vell, configura una zona humida, inclosa dins la Reserva Natural Parcial dels Aiguamolls del Baix Ter.
La llarga recta que descriu el riu fins al mar resulta extenuant per al ciclista que recorre la Ruta del Ter, quan a mig matí s’alça la marinada. Circulem entre arrossars que conformen el darrer paisatge del Ter, aquell que va començar a transformar-se al segle XV amb la introducció, probablement des de València, de la preuada gramínia. Recs, closes, aiguamolls, la temuda malària de segles enrere i, en darrer terme, la desembocadura a la gola del Ter i el minúscul arxipèlag de les illes Medes basteixen la memòria i l’equilibri d’aquest espai.