La pandèmia actual ha trencat les parets de vidre de la “societat hivernacle” –la metàfora és de Ricardo Forster– d’Europa i del món. A tot el planeta, la crisi sanitària ha obligat a prendre mesures inimaginables, insòlites, sense precedents. Els carrers i les places de les ciutats d’arreu estan desèrtics. Els sistemes sanitaris intenten fer el que poden per salvar vides. L’activitat cultural en viu s’ha aturat de cop i s’intenta revifar en el magma digital. Sembla com si visquéssim immersos en una pel·lícula de terror.
Avui recupero una peça teatral que vaig descobrir quan feia la tesi doctoral, La pesta blanca de Karel Čapek, traduïda del txec per Frederic Pascual i Víctor Kaufmann, i publicada en castellà el 1937. L’autor i els traductors van cedir-ne els drets de la primera edició a benefici de la República espanyola en guerra contra el feixisme. Escriptor progressista i compromès, humanista convençut, Čapek va donar suport, des del primer moment, a la legitimitat republicana i va integrar el Comitè d’Ajuda a l’Espanya Democràtica.
Com reconeix el mateix Čapek, La pesta blanca planteja simbòlicament el xoc entre dos ideals antagònics: l’humanista, que defensa la llibertat democràtica, la pau mundial, el respecte a la vida i als drets individuals i col·lectius, i el dictatorial, que aspira al poder, a l’extensió i, per mitjà de la força, al domini d’una nació sobre l’altra. La seva tràgica al·legoria distòpica esdevé una diatriba poderosa contra la guerra i una crítica contundent a l’imperialisme i a les dictadures que amenaçaven l’Europa coetània.
Tracta de l’extensió mundial d’una malaltia blanca, molt contagiosa i d’origen incert, però detectada primer a la Xina, que causa milions de morts i afecta sobretot les persones més grans. Només el Dr. Galén –un metge altruista i utòpic, antagonista del patrioter i grimpaire Dr. Sigelius– té el remei per curar-la, però posa com a condició sine qua non que els dirigents mundials aturin les guerres i signin una pau perpètua. Si no ho fan, únicament atendrà els més pobres.
Poc abans de la mort de l’escriptor txec, Domènec Guansé –en un article publicat a Meridià el 1938– destacava que “la pesta blanca no és altra cosa que el feixisme; que el feixisme que Karel Čapek considera com una mena de llebrosia: tan corrosiva, encomanadissa, inguarible i fatal com la mateixa llebrosia”. Amb La pesta blanca, estrenada a Praga el 1936 i adaptada al cinema el 1937, Čapek profetitzava l’ocupació del seu país per les tropes nazis i l’esclat de la Segona Guerra Mundial, el 1939.
El teatre permet comprendre millor els fenòmens politicosocials del present com a pas previ per transformar-lo. No té una vareta màgica per endevinar el futur, però imagina distòpies de ficció que la realitat supera tràgicament amb escreix. Com han advertit alguns assagistes contemporanis –d’Umberto Eco a Jason Stanley o Michela Murgia– el retorn del feixisme, emmascarat amb discursos patriòtics i salvadors, és un fet que hem de saber combatre sense concessions.
Ara i aquí, l’emergència sanitària ha tornat a fer aflorar un Estat que –tot emulant el Dr. Sigelius– posa la pàtria per damunt de la justícia i la salut pública, i es complau a retallar drets i llibertats; un règim, el monàrquic, podrit d’hipocresia i corrupció, i uns mitjans, els mesetaris, que són una impressionant “empresa de falsificació” (Simone de Beauvoir). La malaltia del segle XX s’assembla molt a la del XXI. N’és el millor antídot una república justa i solidària, una ciutadania amb plenitud de drets i uns mitjans lliures i independents.