No pinten gaire bé les coses per al país quan el segle XIV toca a la fi. L'empenta i mercantil, la plètora demogràfica, la identitat d'uns projectes polítics unitaris del complex espai que va de Vilafracanca del Conflent a Oriola, també una robusta confiança col·lectiva, tots els signes que han marcat les pautes de la seua daurada plenitud s'esquerden sota una allau de malaurances. No hi ha pràcticament cap estat que escape a la triple urpada de la fam, la pesta i la guerra. La catàstrofe és d'una magnitud europea. Del terrabastall, però, n'hi ha que eixiran amb tot d'anticossos per a resistir la duresa dels temps, i d'altres, com el nostre, que mai més se'n rescabalaran, a pesar de puntuals i locals recuperacions.
Els jurats de València, una generació abans, amb un lacònic "esguardant que el temps present no era semblant als passats", ja prenien consciència del final d'una etapa irrepetible, de les dificultats que s'aveïnaven i que la vida anava a fer-se cada vegada més difícil. Déu castiga els pecadors. Tots tenen en la memòria l'esgarrifós pas de la mort negra el 1348 que escombrà pobles sencers, i la de 1363 que, cruel i escandalosa, se'n dugué la llavor del futur i per això l'anomenen "la mortaldat dels infants".
El mal s'ha fet endèmic i la primavera de 1395 torna a sembrar la terra d'infortunis i basarda. El rei, junt amb el seu fastuós seguici d'esquenadrets, toquen el dos cap a Mallorca, on l'epidèmia no arriba. Tot un exemple de bon govern. Imitadors no n'hi falten, entre els rengles dels poderosos és clar, i a frec d'aquest campe qui puga s'aprofundeixen encara més els recels entre la societat civil i els professionals del poder. Els qui hi resten, perquè no tenen on anar, més que clamar contra la dimissió de responsabilitats cíviques, es lliuren a les proeses espirituals perquè corre la brama que en realitat l'hecatombe és un càstig del Nostre Senyor, fart de comportar el poc menys d'un milió d'insignes i imaginatius pecadors catalans. La inflació de misses i rogatives és major que la de la moneda, que ja és dir. Les processons es multipliquen i, òbviament, les ocasions per al contagi. Uns es fan "beguins" o "beguines", una mena de monacat laic en la frontera de l'heterodòxia, i d'altres remouen les cendres incandescents de l'Apocalipsi.
Arreu es tanquen les oficines de la carn, els bordells municipals on la fornicació enraonada i discreta contribueix al sanejament de les malmeses finances locals. L'ull acusador empaita sobretot els que viuen deshonestament del sexe i els blasfems, "alcavots, àvols fembres e tafurs, dels quals hi ha escoles dels dimonis; e així mateix, lo lleig jurar que les comunes gents mal nodrides fan de diverses partides no nomenadores del preciós cos de Jesucrist e de la sagrada Verge, mare sua, e d'altres sants e santes del paradís". Ara més que mai és l'ocasió per practicar la caritat, de repartir des dels testaments un grapat de diners i una peça de roba entre els pobres que assisteixen als soterrars, gràcies als quals i a la seua intercessora presència el difunt tindrà assegurat un raconet més de cel.
Altres catalans. Amb la nova prova, almenys queda demostrat que els jueus no hi tenien cap culpa, ni que enverinaven les aigües ni cap altra falòrnia perversa, però ja era massa tard. Feia quatre anys que un odi ferotge, més contagiós que la mateixa glànola, havia arrasat daltabaix del país les aljames hebrees, amb morts inútils i anònimes, exilis dolorosos i l'esquinçament d'una convivència per sempre més volatilitzada. Els militants de la trona, excel·lents prestidigitadors de la difamació, havien escampat la llavor de l'odi ètnic sobre un auditori urbà ben assaonat; menestrals, artesans i mercaders veuen, o fan veure, els altres catalans com a forts competidors en l'escàs mercat de treball i en l'art dels negocis.
Els pocs calls que sobreviuen a les matances, als saqueigs o a la destrucció deixen de ser un perill per al cristianisme triomfant. Els conversos, però, necessiten alguna cosa més que cursos accelerats en la nova fe, com ara casar-se amb els crestians de natura, menjar els mateixos plats i, és clar, compartir els espais del poder que van del municipal al reial; la llengua, sempre havien parlat la mateixa. Davant la més que òbvia traveta i els entrebancs de tota mena, els neòfits -si més no les oligarquies que havien dut en doina els seus camarades israelites- es decanten per la silenciosa estratègia de l'ascensió a frec de les operacions mercantils i especulatives.
A quatre anys de la desfeta, fa l'efecte que els reflexos psicològics del vell rebuig visceral han fet sucrer, el "trapig", a Oliva, poble de la Safor. També uns pocs homes del turbant coneixen els secrets de la mercaderia i, gràcies a la llengua i a l'Alcorà, tracen profitoses rutes marítimes entre Granada, el Magrib i els Països Catalans. Els senyors els defensen de les fòbies ambientals perquè paguen sucoses rendes i perquè comptat i debatut hi són imprescindibles, i més ara en un temps de raresa d'efectius humans.
Abusos dels grans. La inquietud nobiliària per la possessió de pobladors es tradueix en restriccions a la llibertat de moviments del col·lectiu islàmic, però no n'és l'únic del país sotmès a vexacions arbitràries. Els forans mallorquins estan tips de suportar la pressió fiscal favorable als ciutadans de la capital, imposada des dels llocs claus de l'administració que aquests controlen gairebé en règim de monopoli. El seguit d'abusos a poc a poc enfonsen les comunitats de l'illa en un endeutament salvatge. Ningú encara no preveu la discòrdia civil, però hi ha pessimistes que creuen que qualsevol temps passat fou millor, i fins i tot algú com l'Anselm Turmeda ha dubtat tant de les bondats del regiment de la cosa pública que l'ha guillat cap a Tunísia on es lliura en braços de l'islam.
Els senyals d'una altra guerra social s'anuncien en les velles comarques del nord. El 1395, hi ha una petita treva en les reivindicacions dels remences, que no han fet més que començar, aprofitant la receptivitat de Joan I, una de les poques accions positives en l'haver del rei. Aquests pagesos formen part de la generació posterior a la gran pesta, que han ampliat les explotacions domèstiques gràcies a la incorporació, sovint subreptíciament, de terres abandonades i masos desemparats, mentre les rendes de la noblesa i dels grans establiments eclesiàstics reculen escandalosament. Com que els magnats tenen pràcticament perduda la batalla per la terra, ja que establiments immemorials fixen amb precisió el cànon que cal pagar, heus ací que desempolsen les seues prerrogatives jurídiques per subjectar el pagès al senyoriu i extorquir-lo amb un elenc d'antigues o inèdites peticions. La més oprobiosa és la remença, la redempció sense la qual no podrà mai abandonar el mas, que junt amb els "mals usos" feudals posen en dubte de debò la condició de persones lliures dels pagesos.
N'hi ha de pobres com pertot, però els qui lideren la protesta per liquidar aquest règim ignominiós són els pagesos grassos, convençuts "que el temps de la servitut, en la qual foren estrets tots los habitants e habitadors de la Catalunya Veyla... és ja passat". El fet que probablement més desconcerta els remences és l'actitud dels clergues, sempre a la defensiva, porucs, partidaris de solucions expeditives més que de concòrdies pacificadores. I és que l'església és una víctima més dels temps convulsos que escandeixen la fi del segle. Frares, monjos, monges i capellans naufraguen en els mateixos vicis dels laics: "no hi ha qui mal faça sinó coronats!", diuen llengües verinoses. La hipèrbole conté veritats, moltes més que la ferruginosa literatura de masticació popular, i entre els mateixos militants de la trona sorgeixen veus com la del dominic Vicent Ferrer que clamen contra la concupiscència, la cobdícia, l'enveja.
Però el mateix campió de la fe, aureolat ja per una fama de sant, fa costat a un dels dos papes que es disputen la càtedra de Sant Pere. Una església bicèfala, és el que falta als fidels per enfonsar-los en el desconcert. El dilema entre Roma o Avinyó depassa els meandres de l'espiritualitat per convertir-se en un problema d'obediència, d'adscripció, de malèfic joc geoestratègic entre les potències europees. L'astut Pere el Cerimoniós havia esquivat l'adhesió, mentre que el seu fill Joan, i amb ell la Corona, inútilment pren part pel papat avinyonès, ara que ha anat a raure a mans del seu súbdit Benet XIII, el Luna d'Aragó, que s'afanya a cridar Vicent Ferrer com a confessor seu.
No és estrany que les gents humils desconfien dels clergues, i busquen consol per als seus angoixants problemes de cada dia en una altra mena de religiositat i en altres intermediaris. Les adivinacions, els conjurs i els sortilegis, en mans femenines sobretot, diuen com l'Església encara no ha après a dialogar serenament amb uns homes i unes dones tocats d'aquell paganisme atàvic que, caòticament, se superposa a les pràctiques i als rituals del cristianisme. És segur que Gueraula Codines de Subirats, al Penedès, no té consciència de l'heterodòxia del seu conjur, una innocent oració que esgarrifa la justícia episcopal:
Conjur-te, gota,
conjur-te tota,
conjur-te per Déu
e per madona sancta Maria
per los sants e per les santes que havia:
que ací no pusques aturar
ni dia passar
ni punt donar
ni rail metre.
Per la cort celestial,
que aquesta persona ho haia mal.
Vides excitades. No es pot demanar subtileses teològiques a un poble els motlles culturals del qual es fabriquen al carrer i no a les escoles. Els "menuts" no estan per a especulacions alambinades que no entenen, sinó més aviat per a traure punta a totes les possibilitats d'una vida poc agraïda. La primera preocupació és menjar; pa de blat, un mica de vi i qualsevol companatge. Les caresties intermitents desbaraten tan raonable propòsit, i abans que tornen les maleïdes fams d'anys enrere la ciutat distribueix gra a preu polític, tot i que és la precarietat del mercat laboral el fet que situa molts en els límits de la indigència. Abans que esclate la massa bigarrada d'artesans sense feina, de joves ociosos, de rodamons i forasters, de "persones vagaroses, bregoses, baralloses, revoltoses o d'altres perversitats", els regidors despleguen un precari però efectiu sistema assistencial, i procuren omplir la malenconia del tedi mitjançant funcions pedagògiques de teatres i sermons, festes animades per les facècies dels joglars, la permissivitat de certs esports, com la pilota de carrer o el tir de ballesta, jocs de naips i daus i, òbviament, mitjançant el bon assortit de fembres pecadrius per a la pobla. Tot plegat amb l’objectiu preferent de temperar les passions d'una joventut inquieta, violenta i ansiosa per assolir l'estabilitat que només vindrà amb el costós matrimoni i el difícil treball.
Els joves són els protagonistes de les violències que escandeixen el pas de les lentes hores gòtiques. La impaciència els crema i, abans que morir-se de gana o de fàstic, s'inscriuen en les lligues familiars dels grans patricis que, com autèntics partits polítics, es disputen les regnes del poder local o regional. Els Centelles i els Solers, que s'han fet amos dels carrers de València, "han emparat no solament hòmens de paratge e ciutadans, mas encara menestrals de la dita ciutat en molt gran e excessiu nombre". El cap de la parentela ofereix als xicots una bosseta de croats de plata, un plat calent, una espasa i avinenteses per donar solta als seus impulsos bregosos, que adoben amb plagasitats i una vèrbola impertinent. Els prohoms de les ciutats prohibeixen l'ús de les armes; reforcen els serveis de vigilància; sol·liciten la paraula tranquil·litzadora dels predicadors; en fi, tracten d'evitar les excuses que fan saltar el primmirat orgull de l'aristocràcia patrícia, començant per les només aparents qüestions protocolàries i de luxe desmesurat, ja que "fahien malaita instància alcunes dones pomposes e inclinades a tot excés d'arreaments, en perdició de llurs cases e mal exemple d'altres". Ara i adés, però, hi fracassen perquè ells, els rectors de la comunitat, també s'han implicat en els bàndols.
...i Joan I en la figuereta! L'esperança és el rei. L'estat necessita amb urgència la pau interior, el sanejament de les finances públiques i reduir els deutes disparats a causa de les empreses italianes, les adquisicions de blats i els interessos encara no cancel·lats dels préstecs emprats per a la guerra contra Castella de trenta anys abans. Mai els Països Catalans no han estat sotmesos a cotes de fiscalitat tan dures, i de Joan I s'espera un programa de redreç. Les intencions del fill del Cerimoniós transiten per altres bandes més confortants. La seua obsessió i la seua devoció és la banya d'unicorn, capaç de guarir malalties i antídot contra els més tòxics verins; com a expert col·leccionista, en té diversos bocins que solen costar-li sumes desorbitants. El que li agrada també és anar de cacera, els refinats plaers d'una taula ben parada i els entreteniments musicals. Ell viu més pendent dels pronòstics i els horòscops que de la dura i implacable realitat, i per això es queda de pedra quan s'assabenta que fra Francesc Eiximenis vaticina que just amb l'adveniment del nou segle desapareixeran totes les monarquies del món, excepte la francesa, i els pobles es convertiran en comunes, com les repúbliques italianes, "de manera que d'aquí avant no hi haurà reis, ne ducs, ne comtes, ne nobles he grans senyors". Temps li falta al menoret de Girona per tranquil·litzar un Joan I òbviament emprenyat, tot imputant-ho a "fantasies e dits de mal recapte, als quals no deu ésser dada nenguna creença".
Mentre Joan conrea les afeccions de l'esperit, la Mediterrània catalana trontolla. El bell somni grec d'Atenes i Neopàtria s'esvaeix definitivament, els sards revifen les revoltes independentistes, i els sicilians per poc no posen fi a la vida de l'infant Martí i a la del seu fill Martí el Jove. Un exèrcit de socors salva la família reial i el domini d'una illa que era el graner de la Corona, i des de València corren les felicitacions, ja que l'èxit és"a honor e utilitat de la corona reial d'Aragó, encara a tota la nació catalana." Breu miratge que deixa intacta la situació tan delicada del país. Més que buscar solucions, Joan I es llança al dispendi exagerat i a l'oci formatiu, mentre una camarilla de pocasoltes, entre ells l'il·lustre Bernat Metge, duen les regnes del desgovern i les de les malversacions financeres. Més d'una vegada la casa reial no té literalment què menjar i cal demanar prestat. Els consellers de Barcelona i València trauen foc pels queixals, sabedors que la Corona és escarni i riota dels ambaixadors estrangers, i adverteixen a l'"Amador de la Gentilesa" que estava "en perill de perdre lo pus alt tresor que rey del món hage, ço és, la feeltat e cor de vostres sotmesos".
El país, doncs, encara presenta una enèrgica veu col·lectiva, el sentit unitari d'un projecte polític compartit. Els mercaders en són l'ànima, exporten el valor de la nació catalana i fan pinya enfront de la potència dels empresaris toscans i venecians. Però a un any de la mort estúpida de Joan I, produïda per una caiguda del cavall mentre caçava, hi ha petits però inquietants indicis d'un desfibrament interior, en el sentit que els tres territoris bàsics projecten mútuament múltiples desconfiances polítiques, materialitzades en picabaralles per cotes de representativitat i d'accés als càrrecs centrals de l'estat compartit. Els gentilici valencià, més que el mallorquí, comença a inspirar uns sentiments particularistes inèdits. El 1395, fra Antoni Canal tradueix del llatí Valeri Màxim "en nostra vulgar llengua materna valenciana, així breu com he pogut, jatsesia que altres l'hagen tret en llengua catalana." L'episodi del secessionisme avant lettre de fra Canals és irrisori, purament nominal, però símptoma al cap i a la fi. L'eufòria econòmica de la seua capital faria la resta, és a dir, acoblar el regnum a una natio pròpia i diferenciada. Joan I hauria pogut rectificar els mals "íntims" dels Països Catalans? En tot cas, són les inhibicions de la societat política les que passen factura a la societat civil.