El refugi d’Ulldeter se situa per sobre dels 2.000 metres d’altitud, al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser. L’entorn d’aquest bocí del Pirineu gironí atreu el muntanyenc de tradició i el novell, tant l’hivern com l’estiu. La nombrosa afluència d’amants de la muntanya és justificada per l’atractiu del lloc, que ofereix mil i una possibilitats: des d’excursions familiars fins a escalades compromeses als vessants escarpats del Gra de Fajol. A l’entorn del refugi s’estenen prats i pastures d’alta muntanya d’una bondat seductora, mentre la meteorologia no s’hi torne i la virulència del torb a l’hivern siga condescendent amb el visitant.
L’actual refugi de muntanya ha baixat de cota respecte de la ubicació del seu predecessor, l’original, del qual encara resten dempeus ruïnes al capdamunt de la carena del puig dels Lladres, a 2.335 metres d’altitud. L’edifici històric s’alineava amb els cànons estètics noucentistes. Així va projectar-lo Jeroni Martorell per encàrrec de Cèsar August Torras i l’entitat que presidia, el Centre Excursionista de Catalunya. La inauguració tingué lloc el 25 de juliol de 1909, quan Barcelona cremava en plena Setmana Tràgica.
El nom de l’aixopluc no deixa cap mena de dubte de la seua ubicació, a la vora del naixement del riu que ens ocupa en aquest capítol inaugural de la sèrie Camins d’aigua. El Ter naix en aquest terreny, a 2.400 metres per sobre del nivell del mar, a recer del coll de la Marrana i sota la mirada dels cims més elevats d’aquest antic circ glacial: el Gra de Fajol, el Bastiments i el pic de la Dona. La contundència d’aquestes muntanyes, cap de les quals assoleix els 3.000 metres, contrasta amb el minúscul i discret doll d’aigua cristal·lina que emergeix discretament de la seua falda. Penes i treballs tindria l’excursionista a trobar el naixement del Ter, si no fora perquè l’estiu de 2013 l’estació d’esquí de Vallter 2000, junt amb l’Ajuntament de Setcases i el Consorci del Ter, el feu visible mitjançant un panell informatiu.
És ací on comença la veritable història d’aquest riu pirinenc, la vida del qual es perllongarà a través d’un viatge de més de 200 quilòmetres entre l’alta muntanya i la Costa Brava. I és ací, també, on s’inicia l’anomenada Ruta del Ter, un projecte impulsat pel Consorci del Ter i concebut per a ser realitzat a peu o en bicicleta. En aquest cas, l’aventura turística a baixa velocitat, pren el curs fluvial com a fil conductor d’aquesta experiència nòmada. El Consorci del Ter va dissenyar la Ruta del Ter basant-se en models europeus de referència, com la Ruta del Danubi, del Rin o del Loira, que converteixen el riu en motiu per a un nou turisme d’alta factura però de baixes emissions. Les millores permanents a la Ruta del Ter, tant pel que fa a arranjament i intervencions al territori com a la senyalització, han convertit aquest itinerari en una proposta segura i atractiva per a totes les edats.
PIRINEU ENLLÀ
Encara a l’alta muntanya, el lector avesat a l’excursionisme podrà dedicar-hi un matí abans d’abandonar les altures. Enfileu el coll de la Marrana en direcció al Bastiments (2.881 m). El cim és el més concorregut de la zona pel fet de ser-ne la màxima elevació. Si seguiu carena enllà, per l’anomenada Esquena de l’Ase, travessareu el coll de la Geganta fins a arribar als pics de Baciver (2.702 m) i de la Dona (2.568 m). El terreny, ondulat, còmode, sense estridències, no presenta cap mena de dificultat per a la caminada. La portella de Mentet connecta la vall del Ter amb el Conflent, i us tornarà al punt d’inici. Mentet, com el nom del poble ubicat al vessant septentrional d’aquestes muntanyes, va ser testimoni de l’exili republicà durant la Guerra Civil espanyola, igual que altres passos del Pirineu oriental, com Belitres, Lli o el Portús.
Ara sí, baixem de cota. Tot seguint el curs del Ter, enclotat al fons de la vall, hi ha Setcases. El nom s’adiu a les dimensions del poble que ha crescut discretament gràcies a la presència del turisme atret per la pràctica de l’esquí a Vallter 2000. Setcases acomiada el viatger dels paisatges d’alta muntanya. El Ter s’encaixona entre muntanyes i pastures; les aigües es desempalleguen de la seua imatge més feréstega i adopten aires rurals. Aviat arribem a Camprodon, no sense abans aturar-nos a Vilallonga del Ter i Llanars, amb la sòbria església de Sant Esteve de Llanars, un dels temples romànics del Pirineu català.
Camprodon ostenta una indubtable centralitat dins la vall homònima i un dinamisme econòmic atiat per un turisme de muntanya primerenc. A més, hi té lloc l’aiguabarreig entre les aigües del Ter i les del seu afluent, el Ritort, que prové de la serra de Finestrol, als peus del cim del Costabona.
Camprodon va ser plaça de mercat en època medieval, quan Ramon Berenguer III va concedir-li aquest privilegi a principis del segle XII. I no és d’estranyar, perquè ocupa un emplaçament estratègic prop del coll d’Ares, la principal connexió entre ambdós vessants del Pirineu.
Abans d’haver esdevingut vila reial, a mitjan segle XIII, Camprodon gaudia d’una gens menyspreable espiritualitat, degut a la presència del monestir benedictí de Sant Pere, fundat al segle X.
Els seus carrers, com el de sant Roc, i construccions com el Pont Nou demanen aturar-s’hi. Atanseu-vos a aquest darrer, el qual —ironies del lloc— és el més antic de tots els que salven el Ter en aquesta població. D’origen medieval, ha estat testimoni privilegiat dels episodis més significatius que s’han viscut a la vila, des del terratrèmol del 1428 fins als saquejos i incendis durant les diferents guerres. A pocs metres, el Ritort i el Ter es fonen en un únic curs. Aigües avall, una resclosa de dimensions discretes reté les aigües; les eixampla formant una làmina lluent. La ruta per Camprodon obliga a una incursió a l’església de Santa Maria, d’origen romànic, el temple principal del lloc, que va ser bastit pels monjos benedictins, i també a passejar-se per les artèries que van acollir els primers estiuejants.
Van ser aquests qui van transformar més profundament el sentit i la identitat d’aquesta població històrica, quan a finals del segle XIX, hi desembarcaren seduïts per la tranquil·litat i l’aire pur de les muntanyes. Camprodon esdevingué llavors una Suïssa a petita escala. La colònia burgesa va urbanitzar-ne dues artèries: primer el passeig de la Font Nova i, durant els anys vint del segle passat, el passeig Maristany. Tant l’un com l’altre traspuen innegables aires urbans. El de la Font Nova acull les residències modernistes de finals del segle XIX, i el de Maristany, d’aspecte senyorial per les seues dimensions, aplega un bon grapat d’edificis signats per arquitectes catalans de renom, entre els quals hi ha Raimon Duran i Reynals, Josep Antoni Coderch o Enric Sagnier. Allà trobareu residències de clients exclusius, com la del doctor Robert, alcalde de Barcelona, o aquella on s’allotjà el mateix Juan Negrín, president de la República espanyola durant els darrers dies de la contesa. Qui no disposava de residència pròpia podia allotjar-se en l’actual hotel Camprodon, antic hotel Rigat. Aquest va ser el cas del president Francesc Macià, de Josep Maria de Sagarra o del poeta Joan Maragall, que el freqüentà en el seu viatge de noces.
Camprodon és també bressol del mestre i compositor Isaac Albéniz, al qual la vila dedica un museu; i de les originals galetes Birba, una de les exquisideses locals nascudes el 1910 i destinades als paladars burgesos més sibarites.
Quan el viatger abandona Camprodon en direcció a Sant Joan de les Abadesses, l’acomiaden un parell de búnquers a la vora de la carretera. Són el record d’una línia defensiva que mai va entrar en funcionament: la Línia P, construïda als anys quaranta al llarg dels Pirineus, havia de protegir l’Espanya franquista dels presumptes perills vinguts d’Europa.
A pocs quilòmetres, la colònia Estabanell enceta el capítol de l’aprofitament industrial de les aigües del riu Ter. Arribats a aquest punt travesseu el riu a l’alçada del complex que ens ocupa per a contemplar els prats de dall de la Ral, els quals posseeixen un elevat interès florístic, amb orquídies, gramínies anuals i una floració espectacular a la primavera tardana, alternada amb un mosaic agroforestal.
Ara sí, tornem a la colònia. L’energia hidroelèctrica esdevenia, junt amb el carbó, el combustible per a la producció tèxtil, responsable de la dinamització de l’economia catalana. La febre del cotó, que s’inicià a la darreria del segle XIX, trigaria poc a estendre’s per algunes de les principals artèries fluvials, com el Ter o el Llobregat. I la colònia Estabanell n’era una mostra. Cap al 1870, l’olotí Antoni Matabosch va construir una fàbrica tèxtil que va arribar a tenir 300 telers i una secció de tints. Als anys vint del segle passat, el complex fabril fou adquirit per la companyia tèxtil Estabanell i Pahissa, per la qual cosa va ser rebatejat com a colònia Estabanell. L’aspecte actual, com succeeix en la majoria d’aquests complexos, és d’abandonament i decadència; la poca vida humana que hi resisteix no és capaç de lluitar contra l’oblit d’aquest model industrial, però també empresarial i social, que ha deixat una profunda empremta a la Catalunya interior. El temps de les colònies és, avui, un temps aturat.
Ho podrem viure una mica enllà a la colònia Llaudet, a les portes de Sant Joan de les Abadesses, o a la colònia Jordana, tot just deixar enrere el poble. Sant Joan de les Abadesses té motius suficients per fer-hi un recés; el municipi destaca com un dels principals condensats medievals del Pirineu català. El monestir de monges benedictines, fundat per Guifré el Pelós al segle IX, l’església romànica de Sant Pol i el Pont Vell, d’estil gòtic, en conformen els pilars. A aquests caldrà afegir la Vila Vella amb la plaça porxada i el dèdal de carrers, i el Palau de l’Abadia, que alberga el Centre d’Interpretació del Mite del Comte Arnau. Per als més actius, la Ruta del Ferro, una antiga via ferroviària reconvertida en via verda i aprofitada per la Ruta del Ter, unia les antigues mines de carbó d’Ogassa amb Ripoll.
Abans de Ripoll, espera el petit pantà del Cal Gat; l’aguait d’aus i una plataforma des d’on contemplar el bosc de ribera n’enriquiran l’experiència. S’hi ha vist la llúdriga en diverses ocasions. També s’hi observa sovint el blauet, la xivitona, la merla d’aigua, el cabusset, el corb marí gros o el bernat pescaire. El roure pènol, el salze blanc, l’auró, l’arç blanc o l’avellaner com a espècies destacades, circumval·len la làmina d’aigua creada per la resclosa de Serradal. La volta al pantà constitueix una agradable passejada.
A poca distància, hi trobareu la central hidroelèctrica de Ribamala i el canal de can Badia. Aquest últim discorre paral·lel a la carretera nacional 260 que mena a Ripoll. L’obra en qüestió, que va ser construïda a finals del segle XIX pel sabadellenc Josep Badia Capdevila, l’artífex d’aquest aprofitament del riu Ter per a fàbriques tèxtils, té una longitud de 4,5 quilòmetres que el situa a les portes de Ripoll.
UNA VILA MIL·LENÀRIA
Com una composició de postal, la vila ocupa les cotes més baixes —a menys de 700 metres sobre el nivell del mar— i contrasta amb un fons de cel i muntanyes que, segons el moment de l’any, exhibeixen una blancor encegadora.
Ubicada estratègicament, la capital del Ripollès ha crescut a la confluència dels rius Ter i Freser, i també és cruïlla històrica de camins entre la vall de Camprodon, la Cerdanya, el Berguedà i la plana d’Osona. Ripoll es vanta de ser el bressol de Catalunya: sembla que fou aquest indret, segons resa la llegenda, on Guifré el Pelós fundà la nació catalana. El monestir de Santa Maria de Ripoll, una de les obres més importants del romànic català, va ser el quilòmetre zero de la mítica operació, al qual s’afegí el ja citat monestir femení de Sant Joan de les Abadesses. Caldrà, doncs, fer-ne una exploració pausada i contemplar la portalada, del segle XII i concebuda a manera d’arc de triomf; és aquesta la joia de la corona del conjunt monàstic ripollès, amb permís del claustre de doble planta. A l’interior de l’església trobareu les tombes del comte Guifré el Pelós i de Ramon Berenguer III. El Centre d’Interpretació del Monestir us donarà les claus per copsar la transcendència històrica del lloc.
Ripoll i, per extensió, la comarca que capitaneja han destacat entre els nuclis més actius durant la industrialització a Catalunya. El fet de disposar de dos cursos fluvials no cal dir que va ser-ne de gran auxili. Ripoll excel·lí en la indústria del ferro, que va tenir un paper cabdal en el desenvolupament del país durant els segles XVII i XVIII. La farga Palau n’és un dels casos amb més recorregut històric. Fundada amb tal finalitat al segle XVII, va mantenir la seua activitat fins al 1978. El complex fabril disposa de trompes d’aigua, martinets, carbonera, forn i fornal; també de roda hidràulica, sèquia i bassa on s’emmagatzemava l’aigua del riu Freser per a fer moure la roda i generar el vent que, impulsat de manera contínua, dona nom al mètode de la farga catalana. Avui la farga Palau forma part del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica (MNATEC).
Al llarg de tot el seu curs alt i mitjà, el Ter i el Freser han estat objecte d’un aprofitament intensiu per a ús industrial i producció d’energia hidroelèctrica, per a la qual s’ha aprofitat el 83% de les aigües superficials derivades. Prova d’això són les 91 rescloses i preses existents entre ambdós rius, inventariades pel Consorci del Ter.
Les colònies també hi abunden en aquest tram. Una és la Farga de Bebié, aigües avall de Ripoll. La colònia, fundada pel suís Edmund Bebié el 1895, fa de frontera entre les comarques del Ripollès i Osona, amb un peu a cadascuna d’elles. El complex va aprofitar l’antiga farinera de Bocafiguera i va distribuir els habitatges en sis barris, avui solitaris i alguns d’ells abandonats. La colònia, que s’estén a banda i banda d’un pronunciat meandre del Ter, compta també amb església, escola i un baixador de la línia ferroviària que uneix Barcelona amb Puigcerdà. Abans de la construcció de l’autovia C-17, el pas de la carretera nacional conferia, si més no, soroll al lloc i en dissimulava la decadència. Al marge de la via de comunicació ràpida, avui la Farga de Bebié exhibeix la crua imatge d’un espai suspès en el temps. Porticons closos, òxid en baranes, reixes i una vegetació invasiva que s’ha apropiat dels racons ombrívols i humits. La fàbrica de filatures de cotó aturà definitivament la seua activitat l’any 2008.
Poc més de tres quilòmetres separen la Farga de Bebié del castell de Montesquiu. Es poden recórrer còmodament a peu, tot seguint el camí Vora Ter senyalitzat com a sender de gran recorregut GR-210. En aquest tram la Ruta del Ter transcorre per una preciosa fageda enfilada sobre penyals que contemplen el riu des d’alçada, testimoni de l’antic camí ral; en alguns trams encara es veuen les marques traçades sobre la roca de les empremtes de les rodes dels carros.
El castell medieval en qüestió té l’origen en una torre de guaita vinculada al castell de Besora i construïda entre els segles X i XI. El castell de Montesquiu va ser adquirit per la Diputació de Barcelona el 1976 i actualment alberga la seu del parc natural on s’ubica. La localització estratègica de la construcció explica el seu valor històric com a punt de control de pas entre el Prepirineu i la plana osonenca. De fet, el castell ocupa un monticle sobre el Ter, al vessant septentrional de la serra de Bellmunt. Al marge dret, la serra de Bascano completa aquest estretament.
Tot i que l’extensió del Parc del Castell de Montesquiu és modesta, tan sols 546 hectàrees, la seua situació a cavall de dues realitats —el Prepirineu i la plana osonenca— assegura una riquesa floral i faunística única. Les rieres de Vallfogona i de les Codines amb el pont medieval homònim, o el camí de la carena de Sant Moí amb les restes de l’antic camí que menava a Llaers són tan sols alguns suggeriments per descobrir.
No podrem seguir el nostre camí sense fer una marrada ineludible. Es tracta de l’ascensió al santuari de la Mare de Déu de Bellmunt, al capdamunt de la serra del mateix nom (1.246 m). Enfilat a sobre del rocam, l’edifici desafia el buit i proporciona les millors vistes sobre el Pirineu, la vall del Ter, Osona, el Montseny i Montserrat. S’hi accedeix en cotxe des de Sant Pere de Torelló per carretera asfaltada.
TRAVESSANT LA PLANA
El Ter penetra a la plana d’Osona. Torelló concentra la vida i els serveis del seu extrem meridional. El riu, ací, encara es retorça i a cada meandre sorgeix una instal·lació industrial. La colònia Ymbern, coneguda també com “El Pelut”, destaca en importància i dimensions, i s’erigeix com una de les més importants del curs mitjà. Malgrat que la seua activitat primigènia va centrar-se en l’adoberia de pell allà cap al 1859, no trigà a convertir-se al sector tèxtil. Un incendi el 1892 obligaria a tancar les seues portes. Al segle XX passà de mans en mans, i el 1923 fou adquirida per la societat mataronina Ymbern, que va mantenir-la en funcionament fins al 2000. Economat, fonda, pistes esportives i uns jardins dissenyats per Nicolau M. Rubió i Tudurí feien la vida més agradable als treballadors d’aquest complex.
Els coneguts com “meandres del Ter” posseeixen un valor natural i paisatgístic de primer ordre, pels boscos de ribera, pels codolars, per les rescloses que ofereixen problemes de connectivitat ecològica però alhora làmines d’aigua per a espècies de fauna diferent de la de muntanya. A més, a les Masies de Voltregà hi ha l’única colònia al Ter —i una de les més importants a Catalunya— d’ardeids, on crien martinets de nit, bernats pescaires, esplugabous i martinets de nit. És l’Espadamala, i la seua visita des de l’aguait, entre març i juliol, és més que recomanable.
Manlleu i Roda de Ter dibuixen el límit oriental d’un paisatge ondulat, agradablement rural, saltat d’explotacions agràries i amb una xarxa inacabable de camins. Al seu davant, la rotunditat del massís del Collsacabra, amb la verticalitat dels seus cingles, conforma una muralla natural de difícil digestió.
Manlleu ostenta els primers llocs en demografia a la comarca. No se salva, però, de la inexorable boira que la cobreix durant els dies freds. La boira atorga identitat a aquest territori: n’apaivaga els colors, difon els contorns, ho tenyeix tot d’una blancor vaporosa. Sota el mar de núvols hi ha vida, malgrat que el sol no hi penetre.
Manlleu ofereix al visitant la possibilitat de submergir-se en la realitat ambiental, industrial i social del riu. Caldrà, doncs, dirigir-se al Museu del Ter. La instal·lació museística ocupa l’antiga fàbrica de filatura de can Sanglas. És en aquest punt on finalitza el seu recorregut el canal industrial. La façana fluvial ha estat convertida en un passeig que invita a vagarejar-hi i a contemplar el fluir del Ter.
Entre les activitats i exposicions, el Museu del Ter ofereix les visites teatralitzades a dues colònies industrials —Borgonyà i Rusiñol— per tal que el visitant puga viure l’experiència en pròpia pell del que significà la vida en aquests complexos fabrils. És en aquest espai cultural on trobareu, a més, la seu administrativa del Consorci del Ter, que us proporcionarà tota la informació sobre la Ruta del Ter.
Abans de continuar el recorregut, travesseu el Ter per la passera per a vianants, inaugurada el juny de 2019. Connecta l’embarcador amb la devesa i, per la seua situació arran d’aigua, suposa sense cap mena de dubte la connexió més íntima que hom puga tindre amb el riu.
Per assolir el següent punt, Roda de Ter, podríem fer el camí a peu vora el Ter, perquè poc menys de quatre quilòmetres separen ambdues poblacions. En cotxe, es tradueixen en uns ínfims cinc minuts.
Roda de Ter té un fill il·lustre, Miquel Martí i Pol, i un pont d’origen romà, el Pont Vell. La fundació que porta el nom del poeta gestiona la Casa Miquel Martí i Pol, situada al número 9 del carrer de la Costa del Ter. És ací on s’ubicarà la futura seu del museu. La fundació organitza, entre altres activitats, una ruta literària pels espais que posseeixen una significació especial en la vida i l’obra del poeta.
Passat Roda, el Ter penetra, de manera inevitable, en un univers mineral que es desplega al seu davant. La solució es concreta en un laberint de muntanyes sense escapatòria possible. El massís del Collsacabra a l’esquerra descriu una formació de relleu tabular, culminada per planúries que acullen pobles minúsculs, secularment aïllats, com ara Tavertet, i que desafien el buit sobre vertiginoses parets. Al marge dret, els boscos infinits de les Guilleries entapissen una realitat muntanyosa que s’eleva progressivament fins al massís del Montseny. Entremig, l’engorjat mínim permet al riu seguir avançant cap a les cotes baixes. El curs fluvial s’hi retorça amb pronunciats meandres no exempts d’una evident resistència. El Ter, en fi, es rebel·la contra aquesta realitat que l’empresona. Apareixen, suspeses en el buit, les escasses restes del castell de s’Avellana i a l’extrem septentrional del Serrat dels Moros, el monestir benedictí de Sant Pere de Casserres, un dels conjunts emblemàtics del romànic català i porta d’entrada al pantà de Sau.
Entre cingleres i parets, que amb les llums del capvespre adopten tons càlids i rogencs, el Ter davalla per aquest espai majestuós i aïllat. Una pista de terra acompanya la làmina d’aigua; s’allarga durant una trentena de quilòmetres i connecta dues realitats comarcals separades per aquest lapsus mineral: Osona i la Selva.
Sau, Susqueda i el Pasteral se succeeixen sense transició. Són els tres embassaments que segresten el Ter, lluny de la civilització, on el dens silenci s’apropia de l’ambient. De tot això, però, en parlarem al capítol següent.