No hi ha expressió que resumesca millor el valor del riu que aquella que va convertir-se en lema de la lluita contra el transvasament de l’Ebre. “Lo riu és vida” va ser el crit amb què els veïns de les Terres de l’Ebre s’alçaren, fa ja més de dinou anys, contra el Pla Hidrològic Nacional (PHN) del govern de José María Aznar. “Lo riu és vida” per tot allò que implica: per la pervivència de les terres que rega, perquè al llarg del seu curs s’han forjat cultures mil·lenàries, per la infinitat d’assentaments humans que han mantingut una relació simbiòtica, harmoniosa, sostenible amb l’element natural. I perquè abans que res l’aigua dolça és la font primera d’existència, és un bé preuat. “Lo riu és vida” va ser un crit de lluita local que va cobrar una dimensió col·lectiva més enllà dels límits estrictes de la conca ebrenca. La solidaritat social va contaminar positivament pobles i ciutats, fins a aconseguir guanyar la partida a un govern sense escrúpols enfront dels recursos naturals.
La lluita contra el PHN va sembrar la llavor d’una nova percepció dels rius i, per extensió, de la gestió de l’aigua a casa nostra, més comprensiva i que reclamava equilibri i responsabilitat pel que fa a l’aprofitament dels recursos naturals. El 1993, l’Assemblea General de les Nacions Unides declarava el 22 de març Dia Mundial de l’Aigua, una data que hem volgut aprofitar per donar el tret de sortida de la sèrie Camins d’Aigua i a la qual s’ha afegit també aquest 2020 la Generalitat de Catalunya amb una campanya de sensibilització social, a fi de posar en valor els rius i les rieres, des del seu naixement fins a la seua desembocadura per mitjà d’un concurs fotogràfic obert a tothom.
Tot i ser cada vegada més conscients del valor de l’aigua, la fúria amb què aquesta manifesta l’evidència del canvi climàtic pot comportar efectes devastadors. Tan sols cal constatar el pas d’un front com el Gloria i el consegüent desbordament dels nostres rius, la destrucció de ponts, de boscos de ribera i de camins; l’amenaça, al capdavall, de la vida local que els rius han modelat secularment, teixint una relació simbiòtica entre els cursos fluvials i les poblacions riberenques.
Els rius són constructors de paisatges, naturals i antropitzats: aigua avall s’obren pas entre muntanyes i planes amb l’obstinació que imprimeix la circulació constant de les seues aigües; modelen valls, solquen gorges, flueixen amb una plasticitat visual que conjuga les rectes més severes amb el sinuós serpenteig dels meandres. Però els rius són, per sobre de tot, corredors naturals i culturals: han servit històricament com a vies de comunicació i transport de mercaderies, també, i sobretot, fan la funció de connectors ecològics i de garants d’una rica biodiversitat.
Els paisatges fluvials es veuen sovint carregats d’elements artificials que poden atemptar contra la seua salut. El sector industrial s’hi ha assentat, com també la mobilitat rodada i ferroviària. Aquestes excrecències hi han abocat els seus residus, n’han degradat l’entorn, i els han reduït a abocadors d’una insalubritat sense precedents.
La contaminació i degradació dels cursos fluvials troba l’origen en el canvi de percepció que es va operar fa més d’un segle. Aquesta transformació profunda de la mirada entenia l’aigua ja no com un bé essencial per a la vida, sinó com un recurs amb una demanda creixent per al sector industrial, agrari i social.
Només des d’aquesta perspectiva poden justificar-se les diverses polítiques hidrològiques que s’han succeït des del segle XIX. “España no será rica mientras los ríos desemboquen en el mar”, afirmava llavors amb rotunditat Mendizábal. El desig del polític espanyol gairebé s’ha fet realitat al riu Segura, que després d’una vintena d’embassaments i d’una intensa demanda hídrica, arriba al Mediterrani canalitzat i amb un cabal ínfim de 5 metres cúbics per segon, res més lluny dels 26 amb què naix a Cieza, Múrcia.
Caldria, no obstant, esperar el regeneracionisme de Joaquín Costa perquè l’aigua esdevinguera la clau de volta del desenvolupament econòmic i social, i el remei a la decadència d’una Espanya que ha perdut les seues colònies a ultramar. En aquest context, la construcció d’embassaments i altres obres d’envergadura havien de ser la solució per a la conversió agrària de secà a regadiu. Costa no tingué temps d’assistir a la materialització de les seues idees, que tres règims successius aplicarien després de la seua mort: la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i, en especial, la dictadura del general Franco. D’aquests, el període franquista va prémer l’accelerador amb la construcció d’obres hidràuliques faraòniques, seguint la mateixa filosofia desenvolupista amb què va potenciar un turisme massiu de sol i platja. Reprenia el transvasament del Tajo cap a la conca del Segura, iniciat durant la Segona República sota la batuta d’Indalecio Prieto i aturat a causa de la Guerra Civil. La que havia de ser una de les obres hidràuliques més ambicioses de l’Estat espanyol entraria finalment en funcionament el 1979.
Escrivia Gonzalo Fernández de la Mora, ministre d’Obres Públiques franquista, en referència als famosos pantans franquistes: “L’any 1940, la capacitat d’embassament a Espanya arribava a 4.133 hectòmetres cúbics, mentre que el 1972 va aconseguir 38.819 hectòmetres cúbics. En altres paraules, durant l’era de Franco no només es va projectar, sinó que es va realitzar deu vegades més política hidràulica que en els 2.000 anys anteriors.”
PHN. FINAL DE TRAJECTE
L’any 2001, el govern popular de José María Aznar aprovava el Pla Hidrològic Nacional (PHN) de la mà del seu ministre de Medi Ambient Jaume Matas. Espanya vivia llavors un moment daurat d’una segona onada desenvolupista. L’especulació immobiliària i l’aigua a demanda n’eren els dos pilars. En aquest segon àmbit, el PHN tenia l’objectiu de repartir l’aigua mitjançant el transvasament a gran escala de l’Ebre cap a Barcelona, el País Valencià, i les terres de Múrcia i d’Almeria.
L’aprovació del PHN sentenciava de mort les Terres de l’Ebre, el seu delta i l’agricultura associada. Amb el transvasament, no sols es desviava l’aigua, sinó que es garantia la mort ecològica del riu, com també el final d’una etapa en la vida i la cultura dels pobles riberencs.
La mobilització social va irrompre als carrers de pobles i ciutats. S’hi van viure manifestacions massives contra una política hidràulica depredadora, auxiliada per una maquinària propagandística que assegurava un repartiment de la riquesa i aigua per a tothom. Un discurs digne de NO-DO.
Simultàniament, Europa assistia a l’emergència d’una nova sensibilitat basada en l’anomenada nova cultura de l’aigua. Calia protegir l’aigua en general i els rius en particular pels seus valors ecològics i socials, i per tractar-se essencialment d’un bé escàs abans que d’un recurs. Aquesta tesi era, en resum, el moll de l’os de la Directiva marc de l’aigua (DMA), aprovada a finals de l’any 2000 per la Comissió i el Parlament europeus. La DMA és l’instrument d’aplicació per als estats membres de la Unió Europea que ha de convertir la nova cultura de l’aigua en una política concreta. Dit en altres termes, és l’eina a partir de la qual es duu a terme la nova manera de gestionar l’aigua. L’objectiu principal no només se centra a satisfer la demanda creixent (usos i explotació), sinó també a definir un equilibri entre els usos i els requeriments propis del medi ambient i la seua conservació.
Enfront d’aquest escenari, el PHN tenia les de perdre. Finalment, seria derogat el juny de 2004, gràcies també a la mobilització persistent i continuada de la societat, atiada per la Plataforma en Defensa de l’Ebre. A la primeria del segle XXI, la característica imatge d’una canonada feta un llaç s’erigí com a emblema del moviment antitransvasament i de la nova cultura de l’aigua. Avui una instal·lació escultòrica a les portes de Tortosa ens recorda una amenaça que podria haver tingut un desenllaç fatal.
CAP A UN TURISME LENT
En els darrers anys, sota la mirada sensible de la nova cultura de l’aigua, s’estan duent a terme projectes de regeneració ambiental dels cursos fluvials i dels seus ecosistemes. S’hi duen a terme de manera no agressiva nous usos socials i d’oci. Podem pensar en el Xúquer, el Túria, el Gaià o el Besòs, i en altres exemples que demostren que encara s’hi pot anar més enllà.
L’aprofitament social ha comportat que els rius esdevinguen, també, l’escenari d’un nou turisme, sostenible i de baix impacte, amb noves oportunitats per a la dinamització de les economies locals. Els espais fluvials amb bona salut, els seus paisatges, els ecosistemes i el patrimoni associat són ara objecte de descoberta a ritme lent.
Al llarg dels rius, creixen les infraestructures per a satisfer les necessitats d’un viatger que es mou a peu, en bicicleta o a rems. Són itineraris per a caiac i barca, carrils bici i vies verdes segregades del trànsit motoritzat. Cada vegada més, les institucions i els municipis són sensibles a aquest turisme i inverteixen esforços perquè el foraster visca una experiència positiva, convençuts de l’equilibri d’aquest model turístic que preserva el territori i alhora aporta benefici econòmic.
De casos d’èxit, n’hi ha arreu d’Europa. Només cal fer una ullada als principals rius del continent per adonar-se de la dimensió que han assolit els camins d’aigua: el Roine, el Loira, el Rin, el Po, l’Elba, el Main o el Mosa en són alguns exemples. Per sobre de tots, el Danubi n’encapçala la llista, amb abast transfronterer i els 2.900 quilòmetres que separen el seu naixement a Alemanya de la desembocadura al mar Negre. Fins i tot els canals com el de Midi, que travessa l’estat francès des de la costa mediterrània fins a l’atlàntica, han afegit al seu gra de sorra a l’experiència pedestre o ciclista.
Als Països Catalans, comencen a aflorar, des de fa una dècada, iniciatives que indiquen que alguna cosa s’està movent en aquesta direcció. Aquests camins d’aigua ens obren, ara, les portes a una aproximació diferent al territori. Podrem caminar i passejar-hi; també llegir-los a la sèrie que ara iniciem, tot descobrint a pas lent un patrimoni natural i cultural que els fa únics. Camins d’aigua és un viatge pels rius dels Països Catalans, pel patrimoni fluvial i hidràulic de la nostra cultura. Esperem que en gaudiu.
Benvinguts a aquest llarg viatge.