Una de les poques mostres de música medieval en català que ha sobreviscut a les epidèmies, les reformes i contrareformes eclesiàstiques, les caceres de bruixes i les censures modernes és el Cant de la Sibil·la, que a moltes esglésies de Mallorca es canta la nit de Nadal abans de la missa del gall. De manera excepcional i única, la cultura popular mallorquina, i també l’algueresa —a l’illa de Sardenya—, han conservat una tradició musical que, per antiguitat, només es pot comparar al Misteri d’Elx, que cada 15 d’agost es representa a la Basílica de Santa Maria d’aquella població. Aquesta fidelitat els ha valgut, a totes dues mostres culturals, el reconeixement de la UNESCO i la seva declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Totes dues van sobreviure a la prohibició expressa del Concili de Trento (1545-1563) de representar, dins de les esglésies, obres de teatre i altres representacions que no fossin misses. El Misteri d’Elx ho va poder fer gràcies a un permís del papa Urbà VIII, però el cant de la Sibil·la era considerat un ritus pagà.
El text del Cant de la Sibil·la s’interpretava molt antigament en llatí, però hi ha una versió catalana des del segle XIII que sabem que es va cantar, a l’edat mitjana, a Barcelona, Girona, València, Tarragona, Vic o la Seu d’Urgell. El Concili de Trento va trencar aquest costum que, per alguna raó, només els mallorquins i els algueresos van conservar com un tret identitari.
La lletra del Cant és l’anunci de l’apocalipsi, de tot allò que arribarà abans del judici final, una profecia que fa la Sibil·la —una endevinadora, el nom del qual és també el de les sacerdotesses encarregades de transmetre els oracles dels deus grecs— i que parla de la fi del món:
“Ans que el judici no serà, / un gran senyal se mostrarà: / La terra gritarà suor / i tremirà de gran paor” (vegeu textos complets al requadre).
• Les dues versions d’‘El cant de la Sibil·la’
• Versió algueresa
Al jorn del judici parrà qui haurà fet servici.
Un Rei vendrà perpetual vestit de nostra carn mortal del Cel vendrà tot certament per a fer del segle jutjament.
Ans que el Judici no serà un gran senyal se mostrarà lo sol perdrà la resplendor, la terra tremirà de por.
Aprés se badarà molt fort, amostrant-se de gran conhort : mostrar-s’han crits i trons, les infernals confusions.
Del Cel gran foc davallarà, com a sofre molt pudirà la terra cremarà ab furor la gent haurà molt gran terror.
Aprés serà un fort senyal d’un terratrèmol general les pedres per mig se rompran i les muntanyes se fendran.
Llavors ningú tindrà talent d’or, riqueses, ni argent esperant tots quina serà la sentència que es darà.
De morir seran tots sens talents esclafir-los han totes les dents no hi haurà home que no plor tot lo món serà en tristor.
Los puigs i plans seran iguals allí seran los bons i mals Reis, ducs, comtes i barons que de llurs fets retran raons.
Aprés vendrà terriblement lo fill de Déu omnipotent qui morts i vius judicarà qui bé haurà fet allí es parrà.
Los infants qui nats no seran dintre ses mares cridaran i diran tots plorosament “Ajuda’ns Déu omnipotent”.
Mare de Dés pregau per nós puix seu Mare dels pecadors que bona sentència hajam i Paradís posseiam.
Vosaltres tots qui escoltau devotament a Déu pregau de cor ab de gran devoció que us porte a salvació.
Amèn.
• Versió de Maria del Mar Bonet
El jorn del judici
parrà el qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei Universal,
homo i ver Déu eternal,
del cel vindrà per jutjar
i a cada un lo just darà.
Ans que el judici no serà,
un gran senyal se mostrarà:
La terra gritarà suor
i tremirà de gran paor.
Terratrèmol tan gran serà
que les torres derrocarà;
les pedres per mig se rompran
i les muntanyes se fondran.
Los puigs i plans seran igual.
Allà seran los bons i mals.
Reis, ducs, comtes i barons,
que de sos fets retran raons.
Gran foc del cel devallarà
mar, fonts i rius tot cremarà.
Los peixos donaran gran crit,
perdent son natural delit.
El sol perdrà la claretat,
mostrant-se fos i alteral;
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.
Humil verge qui haveu parit
Jesus infant en esta nit,
vullau a vòtron Fill pregar
que de l’infern vulga’ns lliurar.
El jorn del judici
parrà el qui haurà fet servici.
Les teories apocalíptiques estaven molt esteses a l’edat mitjana i especialment a la segona meitat del segle XIV. La historiadora de l’art Galienne Francastel assegura que l’art europeu ho certifica: “A tota l’Europa del segle XIV (...), la il·lustració de l’Apocalipsi és un gran tema de moda. S’havia iniciat com tants altres a l’escultura monumental francesa (...) i s’estén progressivament a la miniatura, el retaule i el fresc. Al segle XIV assoleix el seu apogeu de difusió”.
Efectivament, en aquesta època hi ha obres mestres sobre el tema. El flamenc Jan van Eyck, autor del famós Matrimoni Arnolfini, té un Judici final amb tant detall escabrós que, sens dubte, influirà sobre Hieronymus Bosch. El famós Dürer farà una sèrie de gravats sobre L’Apocalipsi (1498) que marcaran una nova iconografia per a molts artistes i vitrallers del segle XV. Luca Signorelli en pintarà un altre de meravellós a la catedral d’Orvieto (1505) i tot plegat fructificarà de manera extraordinària en el Judici final que Michelangelo dibuixa a la Capilla Sixtina entre el 1536 i el 1541.
Però l’art s’escampa per alguna raó. I bona part de la culpa la tindrà sant Vicent Ferrer. El principal estudiós de la por a l’època medieval, Jean Delumeau (El miedo en occidente, Taurus, 2012), ho afirma contundent: “Les grans angoixes escatològiques no haurien pogut marcar profundament la mentalitat col·lectiva, en particular a les ciutats, sense les grans predicacions populars a les quals, sobretot, sant Vicent Ferrer va donar un nou estil a principis del segle XV”. Delumeau recorda el periple del sant valencià: “Sortint d’Avinyó el 1399, predica primer a la Provença, Savoia, al Delfinat, al Piemont, potser a la Llombardia. De 1409 a 1415 recorre Castella, Aragó i Catalunya. El 1426 torna a França, passa per Tolosa, travessa el Massís Central, les comarques del Loira, Normandia i conclou el seu apostolat a la Bretanya, on mor a Vannes el 1419”. Delumeau obvia tota l’etapa anterior per terres valencianes i catalanes, el seu suport al Papa Luna i el posterior paper en el Compromís de Casp, però l’encerta a assenyalar-lo com el més famós dels predicadors de l’apocalipsi en un moment que, a Europa, hi havia molta competència (Manfred de Vercelli, Wicliff, Jan Hus i Savonarola, entre d’altres).
Les raons d’aquesta por a l’apocalipsi, segons Delumeau són “la instal·lació a Avinyó d’un papat cada cop més administratiu i afamat de guanys, el Gran Cisma (en aquell moment, no hi havia europeu que no es trobés excomunicat per algun dels papes als quals no obeïa), la reaparició desastrosa de la pesta, la guerra dels Cent Anys, l’expansió turca, etcètera”.
L’apocalipsi era l’opció del catolicisme imperant, i també de Luter (deia que no passarien més de cent anys abans del final), però no l’única opció. L’altra va ser el mil·lenarisme i va provocar encara més revoltes, batalles i històries grotesques.
El mil·lenarisme
La pesta, la inseguretat econòmica, la pobresa, les desigualtats flagrants, el sistema feudal i les jerarquies eclesiàstiques van provocar que, al segle XII, començaren les revoltes mil·lenaristes que, l’església oficial rebutjava i que l’esmentat Concili de Trento va atacar durament.
Els mil·lenaristes s’agafaven a un fragment de l’Apocalipsi de Sant Joan per creure que, abans del judici final i la fi del món vindrien mil anys de pau, prosperitat, igualtat i felicitat, una època sense amos ni reis ni epidèmies ni dolors.
Els versicles concrets diuen així, segons la traducció de la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana: “I vaig veure un àngel que baixava del cel, duent la clau de l’abisme i una cadena grossa entorn de la mà; i va dominar el Drac, el Serpent antic —és a dir, un diable—, Satanàs, i el va lligar per mil anys. I el va llançar a l’abisme, tancà amb clau i posà un segell al dessobre, perquè no seduís més les nacions, fins que s’hagin acomplert els mil anys. Després caldrà deslligar-lo per poc temps”. Mil anys sense dimonis durant els quals els justos viurien com uns reis.
Arrecerats sota aquestes paraules, els primers segles del segon mil·leni van sortir com bolets revoltes mil·lenaristes que criticaven durament l’Església —amb arguments, sovint, molt raonables— i esperaven que Crist baixés de sobte allà on eren i comencessin els mil anys de bona vida. Primer es va aixecar el notari Tachelm, a Anvers (1115); després es van succeir les croades populars, que reunien ciutadans no combatents per anar a lluitar a Jerusalem i acostar la tornada de Crist. Al segle XIV, especialment a Alemanya i Països Baixos, surten grups de flagel·lants que també van ser reorientats cap al mil·lenarisme (1349). Els flagel·lants havien sortit a Itàlia cent anys abans. Anaven de ciutat en ciutat, amb estendards i atxes, i es flagel·laven davant les esglésies. Però també empaitaven i mataven jueus, estrangers i leprosos. Els alemanys i flamencs “estaven convençuts —diu Delumeau— que les seves violències purificadores i la mort dels impius desembocarien en els mil anys de felicitat promesos”.
El 1419, surt un moviment mil·lenarista a Bohèmia (Txèquia) que no acabarà fins a quinze anys —i cinc guerres— després. Un grup de seguidors del predicador Jan Hus, que havia mort quatre anys abans, es radicalitza com a conseqüència de les condicions deplorables en què es troben els més pobres i desarrelats. Formen aquest grup d’hussites “camperols indigents, criats, obrers assalariats, burgesos i menestrals empobrits i predicadors itinerants”. S’estableixen al costat del castell de Hradiste (Bohèmia) i funden “la fortalesa revolucionària de Tàbor, que progressivament s’anirà convertint en ciutat”.
Durant els anys següents, s’hi fan forts. Una cinquantena de predicadors pobres esdevenen l’elit del poder en aquella nova Jerusalem dels hussites, a la qual van acudint els més miserables d’Alemanya, Àustria, Eslovàquia i Polònia. “A Tàbor —diu Delumeau—, la distinció entre clergues i laics ja no existeix; l’Església ja no és una institució; la fe en la presència real de l’eucaristia és rebutjada i s’abandona la creença en el purgatori, els sagraments, l’oració als sants i les peregrinacions. La propietat privada ha estat abolida, com els delmes i els cànons dels senyorials”. I, evidentment, s’espera la imminent arribada dels mil anys de joia. Mentrestant, l’arribada de mil·lenaristes francesos i flamencs va reforçar la radicalització dels mil·lenaristes de Tàbor, “alguns dels quals s’havien orientat, sembla ser, cap a l’adamisme, celebrant ‘festes d’amor’, practicant el nudisme ritual i predicant l’emancipació sexual”.
Lògicament, aquest sistema representava una amenaça contra el sistema econòmic, social i religiós de l’època. El papa Martí V va llançar cinc croades contra els hussites (1420, 1421, 1422, 1427 i 1431), que no van ser derrotats fins al 1434 en la batalla de Lipany.
Ja en el segle XVI (1534-1535) té lloc a Münster la revolta mil·lenarista més violenta. S’hi van aplegar, segons cròniques interessades de l’època, “fugitius, exiliats, criminals i gent que després de dilapidar la fortuna dels seus pares, no guanyaven res”. Una altra parla de “flamencs, frisons i gent malvada de tots els orígens que mai no s’havien establert enlloc”. Liderats pels neerlandesos Jean Matthys i Jan van Leiden “es van fer amos de l’ajuntament i de la direcció de la ciutat, en la qual el deliri profètic va ser realitat quotidiana durant més d’un any”, diu Delumeau. “Catòlics i luterans —continua— van ser expulsats com ‘impius’ enmig d’una tempesta de neu. La resta de la població la van tornar a batejar. (...) La propietat privada dels diners va ser abolida. Es van requisar allotjaments per nombrosos emigrants. Tots els llibres van ser proscrits, excepte la Bíblia, i amb ells es va fer una alegre foguera davant de la catedral: revenja d’una cultura oral sobre una cultura escrita, considerada opressora”.
El bisbe de Münster va assetjar la ciutat i els mil·lenaristes encara es van exaltar més. Jan van Leiden es va proclamar rei i “tota oposició era sancionada amb la mort”. El dia de Sant Joan de 1535, els assaltants van entrar a la ciutat i tots els caps del mil·lenarisme van ser executats.
Delumeau creu, i demostra amb fets i arguments, que la proliferació de revoltes mil·lenaristes tenia una raó de ser: “La majoria de les sedicions a l’Europa dels segles XIV-XVIII eren reaccions defensives motivades per la por a un perill, bé sigui real, bé parcialment imaginari, bé totalment il·lusori (però, evidentment, no pas sentit com a tal). Les revoltes, variables en la seva duració i amplitud, constituïen llavors respostes ‘asseguradores’ davant de situacions angoixants. Tal anàlisi constitueix, evidentment, un model parcialment traslladable en el temps i l’espai”. I, amb molta habilitat, Delumeau trasllada aquest anàlisi a la revolució de Maig del 68.
“This is the end”
Fa segles que els mil·lenarismes s’han acabat, però la por —la manca de seguretat, el pànic a l’amenaça invisible— encara pot provocar noves revoltes. O això suggereix Delumeau basant-se en l’anàlisi del Maig del 68. Segons ell, la revolta estudiantil es pot explicar per la suma de dues pors. La primera era una por lògica a no trobar treball. “En incrementar-se els efectius en les universitats, el nombre que quedava fora en els exàmens i les oposicions no podia fer altra cosa que augmentar. La flamarada no es va produir per casualitat poc abans del final de l’any universitari. Cada cop eren més nombrosos els que estaven segurs que mai podrien accedir a les carreres que havien somiat”.
La segona por era “més difusa”. Tot i que Delumeau va escriure això el 1978 (per parlar sobre el 68) recorda molt el que ara està passant amb el canvi climàtic i la Greta Thunberg: “Arreu del món són els joves els primers que han llançat el crit d’alarma davant dels perills i el materialisme inhumà del creixement pel creixement. Més interessats que els adults en allò que serà el destí de la humanitat demà i demà passat, han demostrat que la nostra civilització s’equivoca de camí, que tècnica i felicitat no són sinònims, que les ciutats es tornen inhabitables, que la pol·lució amenaça la Terra amb l’asfíxia, que l’excés d’organització i de tecnocràcia constitueix una opressió invasora”.
Delumeau opina que hi ha revoltes contemporànies, com aquesta de Maig del 68, que obeeixen al mateix “terror” antic, el de l’edat mitjana. Tot i això ho afirma en forma d’interrogació: “Hem de parlar llavors d’una ‘edat mitjana moderna’ i dir que la modernitat segrega nous arcaismes? No serà més aviat la revelació que la racionalitat —superficial— de la nostra civilització ha camuflat, però no destruït, reflexos col·lectius que esperen oportunitats propícies per tornar a manifestar-se? Ho prova l’estudi dels rumors que continuen circulant una mica per tot arreu a les nostres ciutats del segle XX”. I això que Delumeau va escriure aquestes ratlles el 1978, quan era inimaginable la societat de la informació, les xarxes socials i les fake news.
“This is the end”, cantava Jim Morrison un any abans del 1968. I Francis Ford Coppola ho va fer servir per al seu film Apocalypse Now (1979). •
REQUADRE
L’apocalipsi en el rock català
La lletra apocalíptica del Cant de la Sibil·la va inspirar el 2011 una cançó (‘Recomane tenebres’) del segon disc d’Els Surfing Sirles, Romaní, semen i sang. El seu cantant i líder, el músic i poeta Martí Sales, ho feia ben explícit en una entrevista a aquest setmanari. Si el títol és òbviament deutor de Vicent Andrés Estellés, el començament de la cançó (Gran foc del cel davallarà; mars, fonts / i rius, tot cremarà. Daran los peixos/ horribles crits i arribarà l’Anticrist!) era manllevat de l’apocalíptic Cant de la Sibil·la (Gran foc del cel devallarà / mar, fonts i rius tot cremarà. / Los peixos donaran gran crit, / perdent son natural delit).
Curiosament, la cançó arribava en un moment en què novíssims grups del panorama de la música en català feien coses semblants, més o menys poètiques o més o menys contemporànies-
El petit de cal Eril triava la llegenda que hi ha a l’entrada del cementiri del seu poble, Guissona, per fer la tonada principal d’una cançó: “Sou el que nosaltres érem!/ Sereu el que nosaltres som!”. És el missatge dels morts als vius.
Els Amics de les Arts feien una visió d’una Terra postapocalíptica a ‘Liverpool’; Mazoni feia la seva pròpia crítica de la grisor cultural a ‘Apocalipsi Now’ i Le petit Ramon, una apocalipsi més íntima i poètica.
• ‘Apocalipsi now’
Mazoni
Eufòria 5 – Esperança 0 (2009)
El món de les ombres s’il·lumina / amb flaixos de vint-i-cinc segons
on les pells són sempre tant fines /
i les mirades, com fel·lacions
Publicitat de nit i de dia /
proclamant la joventut eterna
ara Plató ja sabria /
el que hi ha més enllà de la caverna
Tan se val, tots ho fem, / tots comprem, / però qui compra és sempre esclau
Apocalipsi now
Sentim tertúlies de qualsevol tema /
per gentilesa de la mateixa gent
com si el mecànic et pogués vendre el pa /
i els taxistes medicaments
Periodistes que busquen l’escletxa /
on la vida es torna grotesca
construint la llei a base d’excepcions /
amb la convicció d’una secta
La veritat ha emigrat, i ja només ens queda la por, per dir-ho suau
Apocalipsi now
Quan el davanter enganya a l’àrbitre /
i aconsegueix un penal pel seu equip
tothom el considera un heroi /
però no és res més que un mentider mal parit
Hi ha més ionquis en un camp de futbol / que en qualsevol discoteca
vint segles d’història i estem igual: /
pa, circ i molta xerrameca
Tant em fa, si el teu equip va de verd, de vermell o de blau
Apocalipsi now
Preocupats en fomentar la lectura /
i no pas perquè tothom llegeixi el mateix
autoajuda i tonteries ocultistes, /
cervell de mosquit, memòria de peix
Multi-sales a cada cantonada /
programant el nou rècord de taquilla
ja us podeu quedar assentats a les fosques / jo deserto i me’n vaig a fer guerrilla
Mou el cul, obre els ulls /
qualsevol soroll pot provocar una allau
Apocalipsi now
• ‘Liverpool’
Els amics de les arts
Bed & Breakfast (2009)
I per Liverpool ja és tard
Microcosmos del planeta humà
Cadaqués ja no existeix
ni les nostres tardes vora el mar
Califòrnia s’ha isolat
Richter no perdona ni al més gran.
Vandellòs s’ha fissionat
Catalunya és radioactivitat
Som bolets post-industrials
Cementiris nuclears
Putxinel·lis camuflats
Laberints inacabats.
Cantautors poc inspirats
Polaroids per revelar
Pèrits incapacitats
Fills de la utopia
I Venècia ja és tot blau
S’ha acabat per sempre el carnaval
Espinelves s’ha cremat
Pare Nöels suïcides enterrats
I Pequin deshabitat
La muralla no els va defensar
Barcelona és un forat
El segon origen ja ha arribat!
Som bolets post-industrials
Cementiris nuclears
Putxinel·lis camuflats
Laberints inacabats.
Cantautors poc inspirats
Polaroids per revelar
Pèrits incapacitats
Biorritmes sincopats
Som robots desmemoriats
Som soldats desprogramats
Nedadors descoordinats
Som pirates arruïnats
Som infants desenganyats
Somiadors formatejats
Creadors de l’endemà
Fills de la utopia
• ‘Cendres’
El petit de Cal Eril
Vol i dol (2010)
Les branques escupen flames
Nues de fulles
Ballen les danses
Nues com puntes
Canten i ballen
Polítics sou cendres
Criden i dansen
Sou ments perverses
Cremin les vostres ànimes
A l’infern
Cremin com les fulles
Dels nostres arbres
Sou el que nosaltres érem!
Sereu el que nosaltres som!
• ‘Recomane tenebres’
Els Surfing Sirles
Romaní, semen i sang (2011)
Gran foc del cel davallarà; mars, fonts
i rius, tot cremarà. Daran los peixos
horribles crits i arribarà l’Anticrist! Lo sol
perdrà sa claredat mostrant-se fosc
i entelat, la lluna no darà claror i tot lo món
serà tristor. T’has perdut rere els turons,
no hi ha sol, colors, ni res. Pensatiu xucles
fonoll, ara s’acabarà el món. Passa un
núvol cel enllà, l’ombra s’escampa pels
camps. Es fa fosc, tot brilla més. Somrius
i xucles fonoll, ja pot acabar-se el món.
Veus un bosc tot d’aire encès, t’hi
encamines a poc a poc. I ara què és el
que vindrà després de la publicitat?
• ‘Anunnakis (Gracias por su visita)’
Els Surfing Sirles
Romaní, semen i sang (2011)
Haureu sentit dir d’unes fes ancestrals
i de religions amb solera que afirmen
que d’aquí a un parell o tres d’anys tot
s’esfondrarà. Qualsevol indret de perquí
i de perllà fotrà un pet electromagnètic,
el cel serà boira i el mar bullirà, tot
s’esfondrarà.
Els amos del món s’han fet l’orni del tot,
no escolten les sàvies estrelles. Que facin
més guerres i plans de pensions, ja s’ho
trobaran. Suècia, Xina i la veïna, tot a dar
pel sac. Però si al final no passa res, U2
treurà més devedés. I si al final no passa
res no ens desfarem d’aquest merder.
Anunnakis us esperem, sense valtros què
farem? No sigueu com la grip A, que al
final ens va fallar. Anunnakis ens és igual
si sou d’Urà o de la Bisbal. Anunnakis no
trigueu, us esperem al cap de Creus.
• ‘Qui vol consells’
Le petit Ramon
Brou (2011)
Cauen les gotes com ànimes mortes
que tornen al terra, que pateixen soles.
Cauen les gotes com ànimes mortes,
cauen sobre els vius, cauen sobre els morts.
Qui vol consells quan queda ginebra?
Qui vol futur quan no té fills?
Busco l’estiu on va començar el deliri.
Busco l’estiu on va començar el declivi.
Serrells moguts pel vent, sorra incrustada a la pell.
Cau sobre els vius, cau sobre els morts.
Qui vol consells quan queda ginebra?
Qui vol futur quan no té fills?
Qui vol consells quan queda ginebra?
Qui vol futur quan no té fills?
Enyoro els retrets a casa de l’àvia
quan arribava begut més tard de les sis.
Ja no hi ha joguets a la pujada del Carmen.
Ja no esmorzem croissants quan encara és de nit.
Qui vol consells quan queda ginebra?
Qui vol futur quan no té fills?
Qui vol consells quan queda ginebra?
Qui vol futur quan no té fills?