Tant a Itàlia com a l’Estat espanyol el risc de col·lapse del servei de les UCI dels hospitals és un perill versemblant. La por s’estén per Europa i també pels Estats Units i Canadà. I comença a prendre a tots els països llatinoamericans. Mentrestant, Corea del Sud ha assolit el control de la malaltia amb una rapidesa i efectivitat que ha deixat bocabadat el món. I, sobretot, sense necessitat de confinar els seus ciutadans a casa a la força.
Fins ara s'han vist quatre maneres d'enfrontrar-se al coronavirus. Primer, el model anglosaxó, el dels Estats Units i Gran Bretanya, que en principi desestimaren mesures sanitàries obligatòries per als ciutadans i fixaren l’interès en preservar l’activitat econòmica, tot i que en els dos casos els seus respectius màxims mandataris, Donald Trump i Borin Johnson, han rectificat almenys parcialment durant aquesta setmana. En segon lloc ha existit el model xinès, amb mesures de xoc molt radicals que només són possibles sota un règim dictatorial, com és el cas. En tercer lloc apareix el sistema europeu meridional -Itàlia, França, Espanya... - que inicialment se semblava a l’anglosaxó però que en confirmar la gran amenaça del coronavirus els diferents països han adoptat mesures força radicals, tot i que sense arribar al cas xinès. I finalment hi ha el cas de Corea del Sud, que pareix haver trobat la manera de combatre amb efectivitat la malaltia.
El model sud-coreà. El motiu de l’èxit sud-coreà en el control de l’amenaça del coronavirus s’explica, sobretot, segons asseguren tots els experts, en la diagnosi massiva que evitava més contagis i, alhora, pel seguiment dels casos positius a través d’una aplicació de telèfon mòbil. Dues mesures que han evitat l’accés de gernacions als hospitals i, en conseqüència, ningú s’ha contagiat en ells, no s’han col·lapsat els serveis sanitaris i alhora les autoritats han sabut l’exacte nombre de persones infectades i han pogut prendre les decisions correctes a cada moment d'acord amb l’expansió de la malaltia. A més, tampoc es pot menystenir l’absolut i extrem seguiment de les recomanacions de les autoritats sanitàries per part de la població, sense necessitat d’arribar al confinament a la força.
I tot això, sobre la realitat de la reacció immediata de les autoritats nord-coreanes que contrasta fort ferm amb la que han tingut les d’Itàlia, Espanya, França... Al país asiàtic el Govern es va prendre molt seriosament l’amenaça des del primer moment en que tingué coneixement que la Xina patia l’epidèmia. Quan detectaren els primers contagis en el seu país posaren en marxa la massiva desinfecció de zones públiques -aeroports, estacions de metro, bus i tren, ports, parcs, jardins, voravies... - i prepararen les mesures que abans s’han referit.
La part més cridanera de tota l’estratègia és la prova que es feia a cada individu fora dels hospitals –amb cita prèvia a través de mòbils –, amb el coneixement per part del possible malalt del resultat en escasses hores i el seguiment posterior del pacient a través de l’app creada a posta. Es tracta de la doble mesura que ara s’intenta posar en marxa a Espanya, amb la forma de fer la prova que a Vigo, Galícia, s’ha iniciat i amb l’app que el ministeri de Sanitat ha anunciat. A Corea del Sud aquesta aplicació consisteix en que el ciutadà aporta totes les seves dades –domicili, edat, sexe i telèfon i correu electrònic- i en cas que tingui símptomes se’l cita a un punt de trobada, fora dels hospitals, on un sanitari li fa el test sense necessitat, tan sols, de sortir del vehicle. Al cap de 24 hores té el resultat. En cas que sigui positiu, se li diu tot què cal que faci.
El sistema ha resultat ser d’una eficiència extrema. S’ha evitat el col·lapse dels serveis telefònics d’informació, de les ambulàncies, de la massiva hospitalització, d’una gestió racional de les disponibilitats dels serveis UCI en relació a les necessitats... amb el resultat que el risc d’infecció ha caigut ràpidament i d’una manera molt intensa.
Els càlculs que s’han fet públics indiquen que a tot el país s'han concretat al voltant de 200.000 proves. De manera que poques persones contagiades sense símptomes quedaren fora de control. Tot el contrari del que ha passat a Itàlia i Espanya, entre d’altres països. Això sí, no es pot amagar que la legalitat i sociologia coreana és força diferent a l’occidental en general i a l’europea meridional en particular. Allà els ciutadans que eren positius quedaven sota control de les autoritats a través del mòbils, de manera que en cas que trenquessin la quarantena els serveis sanitaris ho coneixien immediatament i, si calia, ho posaven en coneixement de la policia i se’ls multava. En general la població ho va acceptar sense crítiques. No pareix que sigui tan senzill d’implantar una mesura així entre nosaltres, sobretot pels dubtes que implica en relació a la Llei Orgànica de Protecció de Dades.
Per un altre costat, en el moment en el qual les autoritats recomanaren – el 20 de febrer, quan només hi havia uns dos centenars d’afectats - que els ciutadans reduïssin al màxim possible les sortides de casa els carrers es buidaren alhora que els comerços i sobretot els supermercats establiren protocols espontanis per evitar els contagis, els grans esdeveniments esportius i de tota mena s’anul·laren, es va suspendre el curs escolar, les convocatòries de concentracions públiques es prohibiren, es tancaren els parcs, les campanyes publicitàries sobre mesures higièniques van ser diàries i massives, nombroses d’empreses implantaren el teletreball...i així, d’aquesta manera, no va ser necessari arribar a imposar la mesura del confinament obligatori de la població. No es va haver de tancar cap localitat, ni tan sols la ciutat de Daegu, situada a la regió de Gyeongsang del Nord, on hi arribà a haver el 90% dels contagis de tot el país. O sigui, l’economia sud–coreana s’estalvià la mesura extrema del confinament massiu que suposa la pràctica aturada de bona part del sistema productiu, amb les conseqüències a mig termini que pot això tenir.
Totes aquestes mesures decidides a Corea del Sud contrasten força amb el que va passar a Itàlia o Espanya, entre d’altres, quan a finals de febrer i principis de març ja es coneixia el potencial perill social que existia amb el coronavirus.
L’estratègia sud-coreana ha resultat un èxit. El país s’havia convertit a finals de febrer en el quart del món en infecció del virus, rere de Xina, Itàlia i Iran. No obstant, amb poc més de dues setmanes des d’aleshores el nombre de contagis s’han reduït de forma radical i ha cedit el lloc en el rànquing a Espanya.
A pesar de l’evident millora de la situació les autoritats sanitàries sud-coreanes no volen cantar victòria encara. El president de la Societat d’Epidemiologia, Kim Dong-hyun, assegurava aquesta setmana que «és massa prest» per concloure que s’ha guanyat la guerra a la malaltia.Tot i així l’exemple sud-coreà s’ha convertit en el mirall en què es volen veure reflectits els països meridionals europeus. I tota la resta del món, també.