Després d'uns primers dies caracteritzats pel nerviosisme i una certa dosi de desinformació entre la població de Menorca, la normalitat s'ha anat imposant de mica en mica entre els habitants de l'illa. Ho han reconegut els mateixos agents de la policia local que, amb sintonia amb l'esperit més asserenat que es sol atribuir -els mites on els mites- al psicologisme local, han decidit des del primer moment prioritzar la informació sobre les sancions, que han quedat com a darrer recurs. Els responsables de les policies locals i de la Policia Nacional han destacat, de fet, al llarg d’aquesta setmana -la primera des que el Govern espanyol va decretar l’estat d’alarma en tot el territori estatal- l’elevat nivell de conscienciació de la ciutadania, una qualitat que han estès també al comportament de les empreses. Molts locals del polígon industrial de Maó, incloses algunes grans superfícies, han adoptat -conten els agents- des del primer moment mesures fins i tot més restrictives que les oficials, instal·lant controls als mercats d’alimentació o contractant seguretat privada.
Jaume Mascaró ha desplegat la seva tasca professional i docent a la Universitat de Barcelona des de 1970 a 2008, en especial en l'àmbit de l'Antropologia Filosòfica i de la Filosofia de la Cultura. Des de Barcelona, on passa aquests dies confinat al seu domicili, assegura a EL TEMPS que «Menorca té una tradició de consciència cívica elevada» que s’ha manifestat en altres moments de la història i que pot brollar també durant la pandèmia, «unida a una certa acceptació positiva, més que no pas un sentiment de resignació, de les situacions negatives». «Tot plegat -explica- aquesta combinació, pot tenir com a producte un resultat positiu». Per a Mascaró -una de les ments més afilades que ha donat Menorca-, en casos com aquests no cal refiar-se tant de factors de psicologia local, que relacionarien el suposat tarannà tranquil dels menorquins amb l’herència rebuda dels anglesos -un segle de dominació britànica dóna per molt-, com centrar l’atenció en altres aspectes, com un nivell de conscienciació mig més alt en temes com el territori, l’educació o la llengua. No debades -recorda el professor-, Menorca ha demostrat ser capaç de mobilitzar amples capes de la població en defensa de la terra -en serien testimonis els moviments ecologistes dels anys 70 i 80-, de la llengua -la lluita de les samarretes verdes contra el Decret llei del tractament integrat de llengües, més conegut com a TIL, del Govern de José Ramón Bauzá- o de l’educació -com demostra el fet que l’illa va encapçalar el moviment del Pacte Educatiu-. Tots aquests factors estarien -segons Mascaró- lligats a un «sentiment de la cultura pròpia» més arrelat que no pas a altres territoris.
Estructuració
Per a l’antropòleg, juntament amb aquesta explicació, hi ha un factor «no específicament menorquí», que cal tenir en compte, com és el fet que l’illa posseeix un nivell de desintegració o de desestructuració social més baix que el que presenten altres racons del país. «Es dóna una paradoxa curiosa: Menorca té un elevat nombre de parelles de fet, però presenta un grau d’estructuració social superior a la mitja. Aquest fet, unit a un nivell d’immigració relativament baix -a zones de l’interior trobaríem fenòmens semblants-, dóna com a resultat unes pràctiques socials caracteritzades per una consciència col·lectiva i un nivell d’estructuració social més alts que els que presenten la resta de territoris». Una explicació, com veiem, més sociològica, que no pas antropològica. Mascaró creu que tots aquests factors generen, amb tot, un determinat estil de cultura: «Menorca és un univers en si mateix», afirma, «i cada racó de l’illa té els seus propis trets». El professor jubilat d’antropologia de la UB afegeix que l’illa «té, a més, una certa tradició d’acceptació activa i de consciència positiva d’allò que és important en moments de crisi», que s’hauria manifestat en diferents moments al llarg de la història. «El fatalisme -explica- és un component molt típic de la pagesia, però crec que en el cas de Menorca el que existeix és més aviat un cert fatalisme positiu, més que no pas un sentiment de resignació». Tanmateix, per a Mascaró, podria semblar que, de vegades, «es desfermen elements de la mescla que formen les tres cultures que conviuen a Menorca: la pagesa, la cultura industrial burgesa dels últims 150 anys i la cultura emergent lligada al fenomen turístic».
Un món tancat
El filòleg, poeta i expolític menorquí Joan Francesc López Casasnovas -una altra ment privilegiada- no es tan partidari de parlar de «fatalisme», un element més propi de la cultura pagesa, com de «resignació». Tanmateix, assenyala un element diferenciador: «Els pobles mediterranis, com el menorquí, estem més avesats a conviure amb el confinament pel fet mateix d’estar aïllats. Estem més acostumats que la resta a estar dins uns límits, perquè el nostre límit és el mar. Tenim -apunta- la idea d’un món tancat molt més interioritzada».
El professor jubilat de secundària i primer conseller de Normalització Lingüística de Menorca (1979-83) creu, amb tot, que el confinament por acabar tenint efectes psicològics negatius sobre la població. «Som un poble amb una cultura mediterrània, una cultura que té el sol com element fonamental. Perdre les relacions humanes, no poder entrar ni sortir de casa teva, pot acabar provocant, d’aquí a uns dies, situacions de desobediència». I fa una altra reflexió: «Els menorquins, els illencs, ens hem acostumat al llarg de la història que el perill ens vingui de fora. Estem avesats, per dir-ho d’alguna manera, a veure-les venir. Però ara, l’enemic al tenim a dins».
L’illa combat l’enemic invisible que amenaça el món amb la mateixa capacitat de civisme i de dinamisme actiu que prescriuen algunes de les ments més preclares de Menorca. Un civisme i un comportament ètic del qual han fet gala també els restauradors, que es van avançar, de fet, a la normativa que els permetia encara mantenir obertes les seves portes amb l’única condició de reduir el seu aforament.
L’exdirector general de Cultura del Govern, el menorquí Jaume Gomila, atribueix aquest esperit cívic dels menorquins a la tradició de la cultura ideològica que és hereva del projecte «emancipador» de la Il·lustració., «del qual en som fills». El promotor i gestor cultural, actual coordinador de les Escoles d’Adults de Menorca, creu, tanmateix, que en aquests moments de crisi floreix una condició pròpia dels menorquins: la resiliència, derivada «de la capacitat que tenim els illencs de viure tancats d’una manera més natural».
De la globalització a l’edat global
Tanmateix, Gomila recorda que «des de l’any passat, els fòrums més importants ja venien avisant que caminàvem cap a un canvi de paradigma a través d’una gran crisi». «La revolució digital, l’auge de l’obscurantisme ideològic, el canvi climàtic i les migracions globals configuren un escenari únic que ens durà -pronostica- a una situació de col·lapse». Per al professor menorquí, «ha arribat el moment de triar entre globalització -en veiem els efectes- i edat global. Hem de deixar que vencin aquests quatre factors o bé els convertim en eines de transformació social a través de la cultura i l’educació?», pregunta. Per a Gomila, «hem de tornar als valors que ens condueixin cap a una nova Il·lustració, que sigui capaç de desenvolupar l’esperit crític dels ciutadans i despertar-los del seu somni».
L’exdirector general del Govern creu que la pandèmia del coronavirus «l’hem d’entendre com una presa de terra». «Tenim tot el dret a emancipar-nos com a territori. Els discursos polítics estan caducats, també els estats-nació. El coronavirus ens ensenya que no hi ha colors de pell, ni classes socials. Mai res no tornarà a ser com abans, ni convé que ho sigui. Aquesta és una lliçó que hem d’aprendre totes les generacions vives. Ningú no ha viscut abans res igual, ni probablement ho viurà. A Menorca, tenim totes les condicions a favor per reorientar aquesta inèrcia de les coses cap a un canvi real que pugui ser inspirador per a altres llocs del planeta. Hem de tornar al diàleg cultural, a construir entre tots una narrativa general, i perquè això passi és fonamental -diu- que hi hagi lideratges col·laboratius. És el moment de desenvolupar un pensament orientat a l’acció».